Una setmana complicada

Aquests dies, arran de la vaga de metro a Barcelona, he llegit coses com "Colau s'asseu a l'altre costat", com si l'"Ada alcaldessa" fos completament diferent de l'"Ada activista". Sincerament, jo no ho visc així. Vinc d'on vinc, i sóc la mateixa persona. És evident que com a alcaldessa tinc unes responsabilitats diferents a les que tenia abans, però em mou exactament la mateixa voluntat que m'ha mogut sempre: fer el possible per treballar pel bé comú i millorar la vida de la gent, sobretot dels que més ho necessiten.

He defensat i segueixo defensant el dret a vaga com un dret fonamental i una conquesta dels treballadors. Ara bé, entenc que la vaga és una mesura extrema a la qual es recorre davant pèrdues de drets i quan l'altra part no ofereix diàleg, quan no hi ha una altra via. No era aquest el cas. En el marc d'una negociació ordinària de conveni, l'empresa pública que és TMB ha ofert des de fa mesos millores en tots els aspectes plantejats pels representants sindicals: millora salarial, reducció de la temporalitat i millores en transparència de l'empresa. Estem d'acord amb els treballadors en què cal superar la congelació salarial, i que cal revisar i racionalitzar l'estructura directiva de TMB. No obstant això, el comitè d'empresa s'ha mantingut en posicions de màxims en la qüestió retributiva, amb unes peticions que no són possibles dins de la capacitat pressupostària limitada de TMB. O dit d'una altra manera: per satisfer aquestes demandes, caldria apujar tarifes, o empitjorar el servei, o pujar impostos a la ciutadania, cosa que no ens plantegem. De fet, recentment l'Ajuntament va haver de posar diners de més per poder simplement congelar tarifes el 2016, quan creiem que caldria reduir-les. Malgrat tot això, hi ha hagut qui ens han qualificat de "patronal" (a mi, que no sóc propietària de res i he viscut gairebé tota la meva vida en situació força precària). Finalment els sindicats van decidir aixecar-se de la taula de mediació i mantenir la convocatòria d'una vaga, del tot legítima, però que ens sembla desproporcionada en aquestes circumstàncies.

Honestament: no ha estat una setmana fàcil. Però tinc la convicció que hem fet tot el possible, i que he estat on havia d'estar per protegir dos drets que no poden ni han de topar: el dels treballadors a millorar les seves condicions de treball, i el dels ciutadans a moure's per la ciutat en un transport públic de qualitat a un preu assequible.

A la gent decebuda perquè "jo abans estava de l'altre costat" o feliç de confirmar que "el poder canvia a les persones, ja ho deia jo" m'agradaria explicar-los que el dia que vaig decidir donar el pas i presentar-me com a candidata a l'alcaldia el vaig fer sense cap ingenuïtat: era molt conscient que m'enfrontaria a tot tipus de límits i contradiccions. Però tant jo com l'equip de regidors que m'acompanyen en el govern, ho fem cada dia amb honestedat, amb humilitat, i amb la tranquil·litat que dóna ocupar un lloc de responsabilitat sense deure res ni a partits, ni a bancs, ni a ningú més que a la ciutadania i a la vocació de servei públic.

Sobre el blog

Aquest blog recull idees, pensaments i reflexions sobre el meu dia a dia com a alcaldessa de Barcelona.

Arxiu

2016
2017

abril 2017

octubre 2017

Compartiu aquest contingut