La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor està situada dins l’antic recinte emmurallat de Barcino, molt a prop d’on hi havia hagut el forum de la colònia. La seva situació, en la part central de la ciutat, ha fet que l’indret hagi estat ocupat, com a mínim, des de l’època fundacional de la ciutat, en temps de l’emperador August. Geogràficament, s’articula a sobre d’un petit promontori anomenat Mons Taber, que presenta el seu punt més alt al carrer Paradís, lloc on es situa el temple, tradicionalment relacionat amb el culte imperial. S’ha de citar la presència d’un segon promontori de dimensions més reduïdes, que ocuparia la zona on més tard es va situar l’església dels Sants Màrtirs Just i Pastor.

A la historiografia de Barcelona sempre ha estat present que l’església dels Sants Just i Pastor era una de més antigues de Barcelona. L’advocació als nens Just i Pastor, martiritzats al segle IV a Complutum (Alcalà de Henares) i la relació del complutens Paulí de Nola amb Barcelona, ciutat on va ser ordenat sacerdot a l’any 393, és una dada que s’ha utilitzat per a parlar de l’origen de l’església dels Sants Just i Pastors. La documentació recull que el seu fill Cels va morir a Complutum, on va rebre sepultura al costat d’un martyrium, segurament els dels màrtirs Just i Pastor, l’advocació dels quals es va estendre a la península ibèrica en època visigoda.

El primer esment documental es situa a començaments del segle IX, quan es  coneix la noticia, recollida a la Crònica de Sant Pere de les Puel•les, que l’església és reedificada de nou.

Aquesta reedificació faria referència a algun edifici anterior del qual no es tenen dades. Més tard, entre els anys 1342-43 es comença a construir, substituint el temple anterior, el gruix de l’obra de l’església que ha arribat fins a l’actualitat: gòtica, de nau única, amb capelles entre contraforts i capçalera poligonal. S’atribueix a Bernat Roca l’autoria de l’edifici perquè el 1360 li fou encarregat el tabernacle de l’altar major, per tal de poder consagrar el temple. En la segona meitat del segle XV es construeix el tram dels peus de l’església, diferenciable de la resta i es comença la façana. Es considera que l’església restaria acabada a començaments del segle XVI.

Projecte d’intervenció arqueològica: Pla Barcino

En el marc del Pla Barcino per la recuperació i posada en valor de la Barcelona romana, s’ha signat un conveni de col·laboració entre l’Institut de Cultura de Barcelona i la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Arran d’aquest conveni s’ha dut a terme varies intervencions arqueològiques al subsòl de l’església des de l’any 2011 fins a l’actualitat.

Aquesta recerca arqueològica forma part d’un projecte més ampli per l’estudi de la Barcelona cristiana i visigoda, dirigit per Julia Beltrán de Heredia. A continuació farem un breu resum de cadascuna de les intervencions arqueològiques fins ara realitzades a l’edifici, i que conclouran amb una darrera intervenció durant el mes de setembre i octubre de 2013.

• 14 de juny a 31 de desembre de 2011.
  

Durant l’any 2011 es dugueren a terme dues intervencions arqueològiques a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, dirigides per l’arqueòloga Josefa Huertas.

L’ocupació més antiga documentada s’associa amb la presència d’un gran mur de 90 cms d’amplada i 1,50 m de potència, amb un acabat molt acurat. Segons la seva orientació es correspondria amb un dels cardine de la ciutat dins d’un moment altimperial. Posteriorment, el nivell general es recreix al voltant d’un metre en un moment al voltant de finals del segle II-inicis del segle III dC. Al segle IV dC, s’amortitza el mur anterior, construint-se dos murs de gran amplada, que fan cantonada, i correspondrien a una remoció total de la zona.

A prop de l’altar major de la nau es localitza una fonamentació del segle IV dC, a més d’una gran columna granítica de 80cm de diàmetre situada al voltant dels segles V-VI dC. Adossada a aquesta columna tenim un mur de forma absidal, i que es podria correspondre a les restes d’un edifici d’una única nau amb una capçalera a l’oest.  Dins del segle XVIII es documenten dues tombes a prop de l’altar.

Els treballs realitzats a la zona del deambulatori han permès documentar el sistema constructiu de la façana de la basílica actual, amb la tècnica de l’encofrat perdut. En un moment anterior a la construcció del temple, i dins del segle XIV es situaria una estructura de grans dimensions de funció desconeguda. Amb posterioritat a la construcció del temple (S. XIV) es documenta un dipòsit de recollida de líquids, que s’adossa a l’edificació. Molt afectada per les actuacions més modernes es localitza un àrea de necròpolis, on s’han recuperat les restes de tres enterraments, datats entre els segles XIII-XIV. L’estructura més antiga documentada és una fonamentació, que descriu una forma corba poc marcada, possiblement un àbsis, i es vincula als segles IX-XI, plausiblement a la capella de Sant Celoni, documentada al segle X en aquest espai i enderrocada per construir l’església actual. D’un moment més modern, situat entre el segle XVI i XVII, es va realitzar un gran retall a tot l’espai ocupat per la cala per tal d’utilitzar la zona com ossera. Malauradament, aquesta ha eliminat la  major part de l’estratigrafia original fins a una fondària de 1,20 m per sota del paviment actual.

Finalment, s’han localitzat estructures que funcionarien amb la capella actual encara que en el moment actual es trobarien en desús con podria ser el dipòsit  quadrangular, que podria correspondre a un petit pou mort d’un rentamans de la sagristia.

•  21 i 22 de juny de 2012.
  

Dins del mateix projecte en curs es va realitzar una intervenció de documentació mitjançant la prospecció geofísica, i així obtenir una visió general de l’estat del subsòl de l’edifici. Aquesta intervenció es va dur a terme entre el 21 i el 22 de juny de 2012, sota la direcció de Roger Sala.

La presència d’un nombre important de vasos funeraris d’època moderna en quasi tota l’extensió de la nau central, va condicionar la lectura i l’obtenció de dades de qualitat per sota dels nivells afectats per aquestes estructures. Es va emprar el sistema de georadar IDS Hi-Mod, equipat amb antenes duals de 200 i 600MHz i seguint la metodologia de prospecció georadar en extensió o time-slicing, que permet la generació de visualitzacions de l’energia reflexada pels objectes del subsòl en els tres eixos.

Els resultats obtinguts en la prospecció georadar han permès apreciar la disposició de les restes en el subsòl de l’església, arribant a diferenciar els àmbits on la presència de vasos funeraris o osseres modernes han malmès o destruït totalment l’estratigrafia arqueològica. Malgrat això, i en aquells espais exempts de vasos funeraris, s’ha pogut identificar alguns elements d’interès, i fer una primera zonificació del subsòl, a més d’establir una distribució esquemàtica dels elements detectats.

•  23 d’octubre 2012- 11 de gener 2013.
  

La intervenció arqueològica de l’any 2012, dirigida per Irene Gibrat i Julia Beltrán,  s’ha centrat a l’actual sagristia de l’església gòtica i ha permès treure a la llum un element molt simbòlic: part d’una piscina baptismal. Malauradament la piscina no s’ha conservat sencera, però a partir de les dades que es tenen es creu que deuria tenir una planta de creu. La troballa té una gran importància per l’estudi de la ciutat cristiana i visigoda de Barcino. La presència d’una piscina baptismal s’ha de vincular a la presència d’un bisbe (a l’antiguitat tardana l’administració del baptisme estava reservada de manera exclusiva als bisbes i només es feia una vegada a l’any) però se sap que el grup episcopal de la ciutat (amb la basílica principal i el baptisteri, una església martirial, el palau i la sala de representació del bisbe, el palau del comte visigot, etc…) es localitza sota la catedral actual. Aquest grup episcopal ha estat ben estudiat i publicat i és ben conegut a l’arqueologia cristiana d’arreu.

Cal recordar la presència dels visigots a la ciutat (que eren arrians) des de l’any 415, quan Ataülf i Gal·la Plàcida s’establiren a Barcelona. Se sap que es va donar una convivència del nouvinguts arrians amb la població local catòlica. També hi ha constància –per la documentació escrita- que a la ciutat, a partir del període visigot va haver-hi una dualitat de culte (culte arrià i culte catòlic), per la qual cosa se sap que existien dos nuclis episcopals amb dos bisbes. S’acaba de documentar l’existència del segon grup episcopal a Barcelona. Ara es pot plantejar que quan els visigots es van instal·lar a la ciutat van “ocupar” el nucli episcopal que estava sota la catedral actual, i que els catòlics van ser “desplaçats” a sant Just a on ja hauria d’haver-hi una primera església (d’aquesta primera església encara no hi ha dades arqueològiques). D’aquesta manera i fins a l’any 589 (data final de l’arrianisme), a Sant Just i Pastor es va desenvolupar el nucli episcopal catòlic, més petit i de menor pes a la ciutat oficial, i a l’angle nord, a tocar de la muralla i sota la catedral actual es va configurar el nucli episcopal-comtal arrià i centre de poder de la ciutat visigoda.

La tolerància i bona convivència entre arrians i catòlics es mostra també en la celebració de sínodes. Al segle VI, es van celebrar sis concilis a la Tarraconense: Tarragona al 516, Girona al 517; Lleida al 546 i a Barcelona a l’any 540; aquest es va celebrar a l’església dels Sants Just i Pastor, sent bisbe Nebridi. La presència a l’interior de l’actual església gòtica de dos capitells d’època visigoda reutilitzats com a piles d’aigua beneïda, s’han de contextualitzar en aquest nou nucli episcopal.

D’altra banda, amb aquesta nova situació s’entén millor el creixement i l’extensió del primer grup episcopal de Barcelona (va ocupar quasi un quart de la ciutat) impulsat i propiciat pel poder oficial i per la política visigoda. També s’entenen millor algunes troballes arqueològiques de l’entorn de Sant Just i Pastor, com per exemple dos fragments de sarcòfags de marbre del Proconès que procedeixen dels tallers de Roma. Uns elements funeraris nobles destinats a personatges notables que es van poder enterrar a l’interior de la ciutat (la gent s’enterrava fora, al suburbium, únicament les elits locals podíem fer-ho a l’interior), al costat de les relíquies que devia custodiar l’antiga església dels Sants Just i Pastor.

Del període baix medieval (S. XIV) es va localitzar una zona de sagrera, amb una fossa comú amb 104 enterraments (homes, dones i nens). La disposició dels enterraments i la presència de calç indica que estem davant d’una epidèmia, possiblement la pesta negra de 1348.

Finalment, i per l’etapa més antiga, l’alt imperi, podem parlar de la localització de dos murs que segueixen l’orientació de la quadricula romana, possiblement una línea de façana d’una insulae

•  4 – 6 de febrer de 2013.
  

 Finalment, dins del projecte de restauració de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona es van dur a terme cinc sondejos a la coberta de la nau, i un sisè a la coberta del campanar, sota la direcció d’Irene Gibrat. L’objectiu era documentar el tipus de coberta emprat per aplicar aquest coneixement en els futurs treballs de restauració.

Aquests treballs han permès documentar el procediment emprat, i que ja estava documentada en altres edificis gòtics de la ciutat.  Primer es documenta una solera formada per dues capes de rajoles, la primera al trencajunt i la segona a la mescla. Aquestes cobrien capes de morter de calç relacionades amb la coberta de l’edifici. En aquest punt, el carcanyols de les voltes es rebleixen amb ceràmiques senceres defectuoses, com alfàbies, cantarelles o gerres lligades amb morter. Aquestes peces eren segellades per evitar que el morter no s’introduís a dins, i així s’aconsegueix alleugerir el pes de l’estructura.

Gràcies als materials ceràmics recuperats durant els treballs la coberta de la basílica permeten deduir que el rebliment de les voltes s’efectuà durant el segle XV, tot i que posteriorment aquesta estructura patí modificacions, canviant la seva fesomia.

Així doncs, aquesta troballa posiciona a Sant Just i Pastor al lloc que li pertoca històricament, retornant-li la importància que va tenir al seu moment. Sempre s’ha parlat de Sant Just i Pastor com a catedral, de fet ho va ser: la catedral catòlica. També valoritza la importància de la Barchinona visigoda i el paper que va jugar durant aquest període. Una ciutat tant petita (només 10 hectàrees) amb dos grups episcopals no és poca cosa, sobretot si es té en compte que a l’època els bisbes exercien un poder i un paper a la ciutat que anava molt més enllà del terreny espiritual.