El creixement urbà al segle XIX va ser propiciat pel desenvolupament industrial. Els nous nuclis urbans comportaren la necessitat d’un millor servei de transport per a l’increment de relacions laborals i comercials. A la segona meitat de segle es van implantar les xarxes de transport que van evolucionar amb el desenvolupament tecnològic.

Els primers ferrocarrils i el sòl urbanitzable a Barcelona van imprimir una dinàmica urbana amb l’ocupació del pla i la creació de transport públic. Els òmnibus van cobrir la ciutat vella i el progrés va promoure les primeres línies suburbanes.

El transport exigia noves tecnologies. El tramvia de tracció animal representà modernitat i l’inici d’explotació dels serveis tramviaris. L’Ajuntament observava aquest desenvolupament, n’intentava la regulació i descobria una font d’ingressos.

L’autobús s’incorporava a Europa. Com a París, Barcelona feia construir els primers túnels de metro aprofitant les reformes urbanístiques. Autobusos i metro no s’implantarien definitivament fins a la dècada del 1920.

La Guerra Civil desmantellà la xarxa d’autobusos i els tramvies van reprendre uns serveis molt afeblits. L’Ajuntament inicià la municipalització del transport, amb l’increment de metro i autobusos però l’expansió demogràfica i urbanística va fer desaparèixer la xarxa tramviària per manca d’inversió de futur. Recuperat posteriorment, ha contribuït a configurar una xarxa de transport adequada a la conurbació barcelonina.