Una ciutat diversa, una ciutat compromesa amb la convivència i la cohesió social
Inici / Antirumors - Col·lapsen la sanitat

Antirumors - Col·lapsen la sanitat

Dades i arguments per desmuntar rumors i estereotips sobre diversitat cultural i sanitat

Qui diu:

"L’accés de les persones immigrades a la sanitat pública provoca que aquesta se saturi i perdi qualitat"

"La població immigrada no ha d’accedir a la sanitat pública perquè no contribueix al seu finançament i és una càrrega insostenible per al sistema"

"Les persones immigrades s’aprofiten de la sanitat pública espanyola a través de l’anomenat “turisme sanitari”

"L’arribada de població estrangera ha introduït noves malalties o ha provocat el rebrot d’algunes patologies"

 

Qui diu:

"L’accés de les persones immigrades a la sanitat pública provoca que aquesta se saturi i perdi qualitat".

Potser no sap que...

  • Segons diversos estudis, la població estrangera fa servir els serveis sanitaris com qualsevol altre ciutadà, però ho fa amb menys freqüència. Aquesta menor intensitat en la utilització ocorre en totes les franges d’edat, en tots dos sexes i independentment del país de procedència. De mitjana, els infants es visiten gairebé dues vegades menys l’any, i els adults quatre.
  • Segons un estudi publicat el 2011, l’estat de salut de la població estrangera és significativament millor que la dels ciutadans autòctons en totes les franges d’edat. Això explicaria la menor utilització dels serveis sanitaris. Les persones que emigren són les més fortes i amb millor estat de salut, excloent les persones amb alguna malaltia, dificultat o discapacitat.
  • Les persones que emigren són població jove en edat de treballar. A mesura que ens fem grans la salut es deteriora. Així, són les persones de més edat les que suposen més despesa per al sistema sanitari. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2011 a Barcelona només el 2% de la població estrangera, és a dir, 2 de cada 100 persones, tenia més de 65 anys. En canvi, per a la població autòctona aquest percentatge era del 24%.
  • Segons enquestes publicades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (2008) i el Departament de Salut de la Generalitat (2012), la població estrangera, en comparació amb l’autòctona, visita menys els especialistes, fa servir menys medicaments i és hospitalitzada en menys ocasions i amb costos més baixos.
  • L’augment dels costos en sanitat pública no es pot atribuir únicament a l’arribada de població estrangera. La medicina preventiva que avui dia s’aplica fa augmentar el nombre de proves complementàries per diagnosticar la malaltia i ajustar el tractament. La medicina ha millorat molt i ha fet augmentar l’esperança de vida. Però en aquest procés de millora també han crescut els costos, un creixement que no es pot vincular exclusivament a l’atenció de la població estrangera, que tot just representa el 10% del conjunt d’usuaris.
  • La causa d’una utilització diferencial dels serveis sanitaris no es pot atribuir a la nacionalitat. És una combinació d’elements socioeconòmics i demogràfics el que permet explicar les diferències principals.
  • L’assistència sanitària és un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans i que queda reflectit a l’article 25: «Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i el de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials.»
  • És lògic que les Àrees Bàsiques de Salut reflecteixin la diversitat de les seves àrees d’influència en quant a edat, sexe i nacionalitat. Davant l’augment de població, el sistema sanitari té el repte d’adaptar-se a les necessitats de la població i de garantir el dret a la salut de la ciutadania.

 

Qui diu:

"La població immigrada no ha d’accedir a la sanitat pública perquè no contribueix al seu finançament i és una càrrega insostenible per al sistema".

Potser no sap que...

  • Moltes persones creuen que el finançament del nostre sistema sanitari públic prové de les cotitzacions socials, la qual cosa no és certa actualment: des del 1997 el finançament de l’assistència sanitària prové dels impostos i no de la Seguretat Social. Per tant, des del moment que consumeix i compra, qualsevol persona està contribuint a finançar aquest sistema. Estigui treballant o no, estigui regularitzada o no.
  • A més, si acceptem que el pagament de la Seguretat Social és un requisit imprescindible per gaudir de la sanitat pública, hi tindrien dret les persones aturades? Què passaria amb totes aquelles persones, estrangeres i autòctones, que treballen en l’economia submergida?
  • A partir de l’aplicació del Reial Decret Llei 1192/2012, les persones que tenen dret a rebre l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics són les que tenen condició d’assegurat i aquelles que són beneficiàries de les persones assegurades.
  • Els arguments que s’han donat per justificar aquest canvi normatiu han reforçat els imaginaris i rumors que vinculen la cotització social amb el finançament del sistema sanitari i el turisme sanitari amb la immigració «irregular».
  • Amb aquest canvi normatiu queden excloses les persones estrangeres majors de 18 anys sense permís de residència i nacionals majors de 26 anys sense discapacitat o amb un grau inferior al 65% que mai han estat d’alta en el Sistema de Seguretat Social. És a dir, amb aquest reial decret llei el sistema sanitari espanyol deixa de ser un sistema universal.
  • L’aplicació d’aquest decret llei pot saturar els serveis d’urgència i augmentar el cost de l’atenció. El tractament d’una malaltia en un estat avançat és més car que si s’hagués detectat de manera prematura. Per exemple, és més barat tractar una diabetis des del principi que no pas un coma diabètic amb cetoacidosi. Aquest canvi normatiu també pot fer augmentar la càrrega global de la malaltia a la societat en el seu conjunt.
  • Des del Govern de la Generalitat s’han establert mecanismes per garantir l’assistència pública a través del CatSalut a algunes de les persones que quedaven excloses segons el reial decret llei. Aquestes mesures correctores pròpies de Catalunya s’apliquen a rendes molt baixes i a la condició d’empadronat (tres mesos per a l’atenció de medicina familiar i un any per a l’atenció especialitzada); a més, no tenen extrapolació a altres comunitats autònomes o a altres països de la Unió Europea.

 

Qui diu:

"Les persones immigrades s’aprofiten de la sanitat pública espanyola a través de l’anomenat “turisme sanitari”.

Potser no sap que...

  • És un error vincular la immigració irregular amb el turisme sanitari. Aquest és molt minoritari i està protagonitzat per ciutadans de la Unió Europea. Només 4 de cada 100 persones immigrades tenen la salut com a raó principal per venir al nostre país.
  • Els costos elevats (viatge, allotjament i manteniment) i els riscos (denegació d’entrada) que suposa emigrar són un desincentiu i posen en evidència la incongruència de relacionar immigració extracomunitària amb turisme sanitari. De fet, és habitual que davant d’una malaltia greu les persones estrangeres optin per retornar als seus països d’origen si allà hi tenen els familiars més propers.
  • La normativa europea regula l’assistència sanitària dels ciutadans d’un estat membre quan són a un altre estat membre, i n’estableix un mecanisme de compensació. Administrativament, tenim problemes per calcular de manera efectiva el cost real d’aquesta atenció, i per destinar als centres sanitaris que ho necessiten els recursos obtinguts d’atendre ciutadans comunitaris. No obstant això, aquesta és uns disfunció provocada per la normativa existent i no pels ciutadans, que el que fan és gaudir d’un dret reconegut. El mateix dret que tenen les persones espanyoles que han emigrat a països europeus, on també estan coberts per l’assistència sanitària d’aquests territoris.

 

Qui diu:

"L’arribada de població estrangera ha introduït noves malalties o ha provocat el rebrot d’algunes patologies".

Potser no sap que...

  • Hi ha diversos estudis que demostren que moltes de les malalties «importades» no les porten els immigrants, sinó els viatgers i cooperants que no en són immunes. Així mateix, la majoria de les malalties que podrien portar les persones estrangeres aquí ja estan eradicades, per la qual cosa seria molt improbable la seva transmissió; en el cas que fos així, la seva propagació seria gairebé impossible a causa de la qualitat del nostre sistema sanitari.
  • Moltes vegades s’associa a la immigració el rebrot de malalties com la tuberculosi i el xarampió. Ara bé, la tuberculosi és una malaltia bacteriana que es propaga més fàcilment, entre altres factors, pel fet de viure en entorns empobrits i insalubres. De fet, els estudis existents afirmen que la majoria d’immigrants que han desenvolupat un cas de tuberculosi no l’han importat del seu país d’origen, sinó que l’han desenvolupat en el país d’acollida.
  • Quant al xarampió, una malaltia inclosa en el calendari de vacunació, manté una cobertura elevada per part de la població. Si segueixen apareixent casos és pel fet que es produeix una acumulació de persones susceptibles (la vacuna no és eficaç al 100%), o bé pel fet que hi ha famílies que no volen vacunar els fills, cosa que, per cert, es dóna de manera bastant més freqüent entre persones autòctones que entre les arribades recentment.
  • En el cas de les malalties suposadament eradicades, doncs, ni la tuberculosi ni el xarampió ho estan encara, ni a Catalunya ni a Espanya, i les persones estrangeres que es contagien d'algú ho fan pels mateixos motius que la població autòctona