Una ciutat diversa, una ciutat compromesa amb la convivència i la cohesió social
Inici / Entrevista a Lukas Avendaño, artista, formador, antropòleg i activista muxe

Entrevista a Lukas Avendaño, artista, formador, antropòleg i activista muxe

Des de l'Espai Avinyó programem dues activitats centrades a treballar la interseccionalitat

Ens trobarem amb l'artista muxe en dues ocasions: Taller d’expressió corporal “Instal·lació amb cos humà” el dimarts 3 de juliol, de 16h a 20h, al Casal de Barri Pou de la Figuera (c. de Sant Pere Més Baix, 70), i dimecres 4 de juliol, de 16h a 20h, a la Caldera, Les Corts. Centre de Creació de Dansa i Arts Escèniques (c. Eugeni d'Ors 12). Després, el dimecres 4 de juliol, a les 19 h, a la Mostra artística i espai de diàleg: “Instal·lació amb cos humà” a la Caldera, Les Corts (c. Eugeni d'Ors, 12).

Com a artista, quin és el teu objectiu amb les performance?   

En el cas, per exemple, de l’activitat amb l’Espai Avinyó farem una “Instal·lació amb cos humà”, no és ben bé una performance. La “Instal·lació amb cos humà” parteix d’una premissa, “Tots els cossos som cossos continguts”. Alguns cossos en més proporció, i d’altres en menys. Qui assisteixi a aquesta instal·lació podrà experimentar viure el seu propi cos com la possibilitat d’un procés de descontenció.

A partir d’aquí, considero que la instal·lació pot encaminar-se a generar una ciutadania de la corresponsabilitat lligada amb l’altre i amb l’entorn. A través de la “descontenció” o no, podrem veure els encreuaments de gènere, de sexe, de religió o de cultura. Mitjançant aquest procés de desconstrucció concebrem el cos com un cos apoderat.

Interpretaràs els eixos que travessen els cossos?

Més que interpretar, serà un procés en el qual jugarem amb la metàfora de la ceba, és a dir, la contenció té a veure amb les capes de la ceba. Com més grossa és la ceba, més capes té, i els exercicis estan dirigits a fer que les persones, en la mesura que considerin, es puguin anar llevant capes. Pot ser la capa del gènere, la capa de la identitat sexual genèrica, de la identitat cultural o del color de la pell, fins que ens quedem només en cors purs.

Hi ha moments en els quals ens és útil tenir aquestes capes, però a vegades no. Hem d’anar negociant i cadascú ha de veure què pot oferir per dur a terme un diàleg intercultural.

Com t’esperes que es produeixi aquest diàleg intercultural entre les persones del públic?

Crec que com un procés, perquè cada individu viurà l’experiència com un procés personal realment. El grau de descontenció és una decisió personal i per a mi és molt important que les persones es trobin segures a l’hora de treure’ns les capes. No tinc expectatives perquè vaig amb la disposició de viure el procés com una decisió personal, perquè si jo ho decideixo estic generant interferències en l’altre.  Quan afirmo que els cossos estan “continguts” em refereixo al fet que tenen també algunes fronteres, llavors serà la nostra decisió si volem tombar aquesta frontera o que sigui aleatòria.

Per a mi és molt important que les persones triïn si volen quedar-se com a cor pur o no. També la mateixa didàctica està enfocada a generar relacions de complicitat, i això facilita que la bombolla de seguretat es pugui donar.

Què sents quan la gent es va traient les capes en una de les teves performances o instal·lacions ?

Per a mi són regals. Just ara, baixant per la Rambla pensava que hi havia molta gent, però que tampoc no interactuava amb ningú. La possibilitat d’interactuar amb el públic i la possibilitat que tenim d’executar una activitat extra quotidiana és un regal. L’altre, encara que sigui un regal que no li agrada, ho rep amb amor.  Cada acte de desconstrucció ho visc com un regal.

Com prepares les instal·lacions?

He aplicat una metodologia anomenada “antropologia aplicada a l’escenificació”, faig un procés de recerca a través de diferents eines antropològiques. La finalitat de la peça és “esquinçar l’entramat cultural”.  Hi ha persones que estan disposades a ser espectador i no s’exposen, no entren en un estat de vulneració, però al final de la peça surten “rasguñados” i en aquest “raguñamiento”.

No es dona el diàleg, però si l’impacte.

Exacte, a més la instal·lació està dissenyada per generar imatges, i al coneixement ens hi apropem a través de les imatges. Per tant, si generem imatges, algunes d’aquestes imatges quedaran en el pensament.

Quins són els eixos que més costa exposar, és a dir, quines capes costen més?

El gènere i la sexualitat, almenys en un context llatinoamericà, aquí ja ho descobriré.

Inscripcions al Taller o a la Mostra artística enviant un correu a espaisinterculturals@bcn.cat

Co organitzat amb la Xixa Teatre