Una ciutat diversa, una ciutat compromesa amb la convivència i la cohesió social
Inici / Antirumors - Són incivics

Antirumors - Són incivics

Dades i arguments per desmuntar rumors i estereotips sobre diversitat cultural i convivència

Qui diu:

“La presència al barri de població d’origen cultural divers ha comportat problemes de convivència i incivisme”

“La població immigrada no vol participar de la vida al barri o a la societat on viu: no s’interessa per la seva cultura, ni participa en el seu teixit associatiu”

“Les persones d’orígens culturals diversos formen guetos i només es relacionen entre elles”

“L’arribada de població estrangera ha comportat un augment de la delinqüència i la inseguretat”

“La població immigrada fa una sobreocupació i un mal ús de l’espai públic”

 

Qui diu:

“La presència al barri de població d’origen cultural divers ha comportat problemes de convivència i incivisme”.

Potser no sap que...

  • A les ciutats es produeixen conflictes habitualment vinculats a l’espai públic. La convivència en la diversitat és un gran repte per a Barcelona. A vegades implica l’existència de conflictes entre veïns d’orígens culturals diversos, conflictes que cal afrontar i gestionar amb valentia. No obstant, cal no deixar-se endur per les visions alarmistes que sobre aquest aspecte escampen els rumors i estereotips. L’enquesta sobre convivència social i intercultural en territoris d’alta diversitat (“laCaixa”, 2012) conclou que: el 77% de persones enquestades afirma que les relacions entre persones de diferents cultures són positives i de respecte.
  • Segons la mateixa enquesta, no arriben a l’1% les persones que afirmen tenir mala relació amb persones de l’escala, el barri o l’escola. També recull que el 83% de les persones enquestades afirma no haver tingut cap incident de convivència el darrer any.
  • L’anterior enquesta de “laCaixa” ja apuntava aquestes idees: només 1 de cada 100 persones nascudes a l’estranger reconeixia tenir mala relació amb els seus veïns d’escala o barri. I només 1 de cada 200 persones de nacionalitat espanyola reconeixia tenir mala relació amb persones de diferents nacionalitats del seu barri o escala. És a dir, la immensa majoria té una relació bona o cordial.
  • El 13% reconeix haver tingut algun problema de convivència en el passat. Dels conflictes veïnals sorgits, el 36% són amb persones de la mateixa nacionalitat.
  • Així, podem afirmar que els conflictes de convivència no sorgeixen amb molta freqüència i que quan aquests apareixen són tant amb persones autòctones com estrangeres. Aquests, tot i que molt diversos, acostumen a estar més relacionats amb els sorolls o amb un tracte poc respectuós.
  • D’aquesta manera queda desmentit el rumor que afirma que les relacions interètniques comporten dificultats en la convivència. La interacció entre veïns sempre pot donar peu a certs desacords i conflictes però, en tot cas, aquests no tenen per què sorgir sempre per raons culturals, sinó que hi intervenen altres factors com els contextuals o els personals.
  • Des d’una perspectiva intercultural, els conflictes urbans entre persones de diferents orígens no s’entenen com a «xoc de cultures», sinó com a conflictes entre veïns que cal gestionar tenint present la seva identitat cultural.

 

Qui diu:

“La població immigrada no vol participar de la vida al barri o a la societat on viu: no s’interessa per la seva cultura, ni participa en el seu teixit associatiu”.

Potser no sap que...

  • Prop del 65% de les persones nascudes a l’estranger tenen un fort sentiment de pertinença al seu municipi de residència i que aquest augmenta amb el temps. Però, a més, el 76% manifesta un desig de continuar vivint al mateix barri o municipi. Tot plegat fa palès un grau considerable d’assentament o arrelament local de les persones estrangeres i una satisfacció alta amb el lloc de residència.
  • La participació, tant d’autòctons com d’estrangers, a les entitats de la societat és francament baixa. Podem dir que les persones estrangeres participen menys de les entitats, però que les persones autòctones també hi participen en nivells molt baixos. Així, es demana a la població estrangera un compromís ciutadà que en si mateix ja és un repte per al conjunt de la societat.
  • Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura 2011, el 40% dels estrangers residents a Catalunya parla català. I Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2007 el 73% de la població estrangera entenia el català.
  • Cada any creix el nombre d’alumnes estrangers que estudien català. L’any 2012, 33.243 persones van estudiar català al Centre per a la Normalització Lingüística. La demanda s’ha doblat en cinc anys. El 73% de les inscripcions correspon a persones d’origen estranger. Les principals zones d’origen de les persones estrangeres inscrites són: Amèrica Central i del Sud (41%); Àsia 11%; i Unió Europea (10%).
  • Un dels problemes que manifesten les persones estrangeres que acudeixen a classes de català és que fora de les aules els hi resulta complicat practicar l’idioma.
  • Les persones autòctones s’hi dirigeixen en castellà quan els identifiquen com a estrangers. Així, la responsabilitat per aprendre la llengua no és només de les persones que arriben, sinó també de les persones catalanes que les acullen.

 

 

Qui diu:

“Les persones d’orígens culturals diversos formen guetos i només es relacionen entre elles”.

Potser no sap que...

  • Les persones tendim a relacionar-nos més amb aquelles persones amb les quals tenim més afinitat. La nacionalitat, igual que l’edat, l’origen social o la situació familiar són alguns dels factors que més influeixen en aquesta afinitat.
  • La relació amb persones d’altres nacionalitats i altres religions, quan hi és, acostuma a ser minoritària, tot i que és més elevada entre els estrangers que entre els espanyols: 1 de cada 3 persones espanyoles té alguna amistat propera d’una altra nacionalitat. Aquest percentatge augmenta entre les persones estrangeres sent 2 de cada 3 les que tenen amistats d’altres nacionalitats.
  • La població de Barcelona cada vegada es barreja més: el 31,1% dels matrimonis que se celebren a la ciutat són entre parelles mixtes; el 13,9% del total de naixements a la ciutat són infants fills de parelles mixtes; el nombre de llars mixtes, on hi ha residents de nacionalitat estrangera i autòctons, supera el nombre de llars on solament hi resideixen estrangers. Les llars mixtes han augmentat un 24,6% entre el 2007 i el 2011.

 

 

Qui diu:

“L’arribada de població estrangera ha comportat un augment de la delinqüència i la inseguretat”.

Potser no sap que...

  • El lloc d’origen no implica una major o menor predisposició a la delinqüència, sinó que són principalment factors socioeconòmics els que expliquen aquestes diferències.
  • Malgrat la creença generalitzada (el 80 % de la població el 2007) que la immigració incrementa el grau de delinqüència, la presència de ciutadans d’altres nacionalitats al barri no fa augmentar la delinqüència percebuda.
  • La seguretat és un aspecte molt subjectiu i, en molts casos, molt relacionat amb els propis prejudicis. Si nosaltres pensem que les persones estrangeres no són de fiar i que estan més relacionades amb actes delictius, la mera presència de ciutadans d’altres nacionalitats al carrer ens farà sentir inseguretat.
  • La taxa de delinqüència no només no ha augmentat sinó que en els anys de màxima arribada de població estrangera al país ha disminuït. A nivell estatal, el percentatge de població estrangera ha passat del 3,3% el 2001 al 12,1% el 2012. No obstant, la taxa de delinqüència per 1000 habitants, ha baixat del 50% al 45,1%.
  • A finals d’agost del 2013 el nombre d’interns de nacionalitat estrangera a les presons catalanes era de 4.513. Això representa el 45% del total d’interns. Aquest és un percentatge superior al que representa el conjunt de persones estrangeres a Catalunya el mes de gener del mateix any (15,3%). Ara bé, això vol dir que els immigrants són delinqüents? Res més lluny de la realitat, ja que aquests interns només representen el 0,4% del conjunt d’estrangers que resideixen al país.
  • Cal tenir present que molts d’aquests interns hi són amb caràcter preventiu i no estan penats. És a dir, són persones que, com que no tenen un domicili reconegut, el departament de justícia decideix mantenir-les de forma preventiva a presó. Aquesta és una situació que succeeix en major mesura entre les persones estrangeres.
  • A tots els països del món el perfil de sexe i edat que sol infringir més la llei pertany als homes d’entre 20 i 39 anys. La població estrangera és jove i masculinitzada: a Barcelona el 2007 el 39% dels homes joves entre 20 i 39 anys eren estrangers. Creuant aquestes dues argumentacions podem concloure que la proporció de joves residents de sexe masculí estrangers (39%) i autòctons (61%) s’apropava molt a la proporció de presos estrangers (43%) i autòctons (57%) a les presons catalanes.
  • D’altra banda, hem de tenir en compte que els interns a les presons catalanes el 2013 oscil·len majoritàriament entre els 26 i els 50 anys. En aquestes franges d’edat el percentatge de ciutadans de nacionalitat estrangera a la societat catalana creix fins al 23%. Així mateix, també hem de tenir present que moltes de les persones que estem comptabilitzant en aquesta estadística no són realment estrangers residents a Catalunya. Són persones detingudes a les fronteres per delictes contra la salut pública, majoritàriament relacionats amb l’entrada de drogues, i que són empresonades a Catalunya.

 

 

Qui diu:

“La població immigrada fa una sobreocupació i un mal ús de l’espai públic”.

Potser no sap que...

  • Del 2006 al 2010 només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Civisme de Barcelona eren per a estrangers residents a Barcelona.
  • Si bé es cert que, fent grans generalitzacions, la població estrangera fa un ús més intensiu de l’espai públic, aquest és a causa d’una multitud de factors socials, econòmics, familiars i de condicions de l’habitatge, entre d’altres. No és només per factors culturals. I, en tot cas, aquest ús més intensiu no té perquè considerar-se com a incívic.
  • Podríem també reflexionar sobre si fer ús de l’espai públic és negatiu o positiu en si mateix. Per a què serveixen les places, parcs o encreuaments de les ciutats si no és perquè la població els faci servir? Quin problema hi ha en ocupar aquests espais sempre que es faci des d’un punt de vista respectuós i sense molestar els altres ocupants? Cal sancionar el mal ús dels espais públics, però això no implica que la presència en aquests espais o l’ús més intensiu que en fa la població immigrada es pugui sancionar per se. .