Marta

36 anys
Sant Martí, Barcelona

He hagut de recuperar informació escrita per situar-me un altre cop en aquells mesos (2 anys) durant els quals vaig viure un autèntic calvari. Per sort, el temps va esborrant records desagradables, i ara, després de 5 anys de tranquil·litat, on fins i tot puc dir que he baixat la guàrdia, us explico amb tranquil·litat l’experiència perquè, sortosament, va acabar bé.

Tot comença quan percebo que alguna cosa no va bé en la relació sentimental que té una amiga íntima. Petits fets, situacions, paraules d’ella… se’m comença a passar pel cap que pot estar patint un maltractament, però no m’atreveixo ni a verbalitzar-ho. Tot es desencadena quan vam anar de vacances aquesta amiga i jo, soles, per celebrar el nostre 30 aniversari, lluny, creuant l’Atlàntic, i ella truca de manera compulsiva a la seva parella entre dos i tres cops al dia, des dels locutoris. A partir d’aquí, posem l’alerta, jo i tot el grup d’amigues més properes. Dos mesos després comencem a verbalitzar-li a ella la situació i li recomanem que demani ajuda professional. Ella rebutja la proposta, no es veu com a dona maltractada.

Poc ens imaginàvem en aquells dies, tot el que vindria. Després de la ja evident pressió, control, insults, despreci, empentes… arriben els cops. A partir d’aquí comença un periple de visites al metge per fer atestats de lesions, visites al psicòleg del CAP, baixa laboral… més cops, amenaces, segrest a la seva pròpia casa… un altre cop al metge.

Ella intenta sortir, però no pot. És totalment una sensació de muntanya russa. Sembla que se’n vol ensortir, però torna amb ell. Ara el justifica, i després torna a fugir i es refugia a casa de les amigues, i així un cop i un altre. Pels qui estem més a prop, aquesta muntanya russa és una tortura. Primer et sents perduda, tot és nou, i no saps com ajudar-la. El sentit comú ajuda però la situació arriba a ser tan surrealista que el sentit comú se’t queda curt. Demano ajuda al telèfon d’atenció a la dona maltractada i es converteixen en els meus assessors i també suport emocional, amb els quals parlo pràcticament a diari.

Després quan ja estàs ficat fins al fons en aquest món, la desesperació, frustració, tristesa i decepció, estan a l’ordre del dia. Quan vas a fer un cafè amb la teva amiga, t’explica tot el que li ha arribat a fer la seva parella, intentes controlar les emocions i amb tot el tacte del món li fas veure que ella no es mereix aquest tracte, que ha de fugir, que pot tornar a començar, que l’estimes, que l’ajudaràs, que pot acabar molt malament (arriba un dia que li parles de la mort), i quan acabes de fer el cafè, pagues, i la teva amiga et diu que se’n torna a casa amb ell. I veus com marxa, caminant cap a la seva presó, cap al seu infern, que ella considera casa seva, i no pots fer res. És una sensació molt desagradable, que et fa tenir moltes temptacions de tirar la tovallola. Però aguantes.

Tot va acabar quan després d’un altre episodi violent, el qual vaig viure en primera persona, vam anar a denunciar juntes. Ella ja molt esgotada, va posar la denuncia i aquest cop sí que va declarar en contra d’ell. Jo i una altra amiga estàvem de testimonis, i també vam declarar. Sincerament no crec que ella ho fés del tot convençuda, però les circumstàncies no li van deixar un altre camí. Aquest cop sí, el maltractador va anar a la presó i la meva amiga va tenir el temps suficient de tranquil·litat per fer un bon treball psicològic i sortir definitivament d’aquest malson.

Va ser una experiència molt dura, que em va suposar posteriorment un distanciament de la meva amiga. Ella en el fons estava agraïda però li resultava més còmode quedar amb gent que no conegués la seva història, que no pas amb les de sempre, amb qui no podia amagar res. Suposo que vam necessitar aquest temps. Jo ho vaig entendre, i ella també va entendre les meves males cares en segons quins moments del procés. Però amb el temps les coses tornen al seu lloc, i ara tornem a ser dues amigues que s’estimen i s’ajuden, i que podem parlar del tema, tot i que no ho fem pràcticament mai perquè van ser episodis molt durs.

Ara penso que val la pena estar al costat i no tirar la tovallola, però qui realment ha de sortir del pou és la mateixa víctima. Tu només li pots posar una escaleta o una corda per fer-li una mica més fàcil, però qui ha de fer l’acció és ella. Així que molts ànims i molta paciència per qui estigui passant per un procés similar. Encara que sembli mentida, les coses poden tornar a redreçar-se.

Alguna dona propera a tu ha patit violència masclista? Com l'has ajudada, quin ha estat el teu paper?

Si mai una veïna teva, amiga, companya de feina... ha patit violència masclista, envia'ns el teu testimoni explicant el teu paper. Què vas fer per recolzar-la? Quins sentiments, quins reptes se't van despertar? Creus que va valdre la pena? Com va reaccionar ella?

Envia el teu testimoni juntament amb el teu nom (o pseudònim), edat i el districte on vius a:

bcnantimasclista@bcn.cat

Moltes gràcies. Sens dubte, la teva experiència pot ajudar a que d'altres plantin cara a la violència masclista.