Dora García: "Film (Hôtel Wolfers)"

17 desembre, 2019 - 17:00 a 21 desembre, 2019 - 20:00

Del 17 al 21 de desembre, de 17 a 20 h 
Fabra i Coats - Centre d’Art Contemporani i Fàbrica de Creació de Barcelona

Film (Hôtel Wolfers) 
Dora García

2007
Pel·lícula de 35 mm transferida a vídeo HD, b/n
11’ 31’’
VOSE
Cortesia de ProjecteSD, Barcelona
Fotografies cortesia de l’artista i de ProjecteSD, Barcelona

Filmada en blanc i negre, la pel·lícula entrellaça dues narratives. La part visual de l’obra presenta un recorregut per l’interior de la celebrada Maison Wolfers de Brussel·les, dissenyada per Henry van de Velde. Dora García utilitza les convencions de la càmera subjectiva, que com un ull furtiu i distret, a ritme lent i observador, escaneja l’interior de la mansió en decadència. Paral·lelament a la imatge, es desenvolupa l’àudio de la peça, que discorre amb la mateixa lentitud. Es tracta d’una descripció narrada per una veu masculina que no té res a veure amb les imatges, i que relata les accions i els plans de l’única pel·lícula realitzada per Samuel Beckett, Film (1964), una de les primeres a utilitzar la tècnica de la càmera subjectiva. A través d’aquesta doble narrativa d’àudio i vídeo, l’artista ens situa com a subjectes partícips d’un escenari que es mou entre la realitat i la ficció.

«Vaig pensar a utilitzar aquest text amb una imatge corresponent a la càmera subjectiva retratant alguna cosa que estigués plena de malenconia, entropia, glòria passada, una imatge que pogués competir amb el rostre de Buster Keaton a Film. Ho vaig trobar a la Maison Wolfers», explica l’artista. Film (Hôtel Wolfers) és una de les vuit peces de vídeo realitzades per a la H Box, encarregada per Hermès, que s’ha exposat al Centre Pompidou, la Tate Modern, el MUSAC, el MUDAM de Luxemburg i la Triennal de Yokohama.

Dora García (Valladolid, 1965) és una artista visual que reflexiona sobre els paràmetres i les convencions que regeixen la presentació de l’art, sobre la qüestió del temps (real i fictici) i sobre els límits entre representació i realitat. Actua com a directora de cinema que explica històries (o simplement les selecciona), i ens fa partícips d’un joc on les regles són molt similars a la realitat i per això ens permeten qüestionar-la.