Edició 2018 - Beques Montserrat Roig

TORN DE PRIMAVERA 2018

 

Anna Ballbona (Montmeló, 1980)

És escriptora i periodista. Ha publicat la novel·la Joyce i les gallines (finalista del Premi Llibres Anagrama 2016), que va aparèixer també en castellà, i els poemaris Conill de gàbia (LaBreu, 2012) i La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008). Ha estat inclosa en el llibre catàleg Womenwriters in Catalan (Raig Verd, 2017). Escriu al diari Ara, les revistes Serra d’Or, L’Avenç i El Temps i el magazine digital The New Barcelona Post, entre d’altres. Col·labora amb els programes Més324 i Catalunya Vespre.

L'Anna, després de publicar Joyce i les gallines, està treballant a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, una història sobre l'estranyesa. Sobre l'espai on li ha tocat realitzar la beca, diu que "és perfecte per crear una bombolla al teu voltant i concentrar-te en l’escriptura. I encara que no ho havia pensat prèviament, passar cada dia durant dos mesos per aquests carrers del Gòtic aporta molt de material literari."

Foto: Oriol Baró

 

Carles Rebassa (Palma, 1977)

Ha publicat els llibres de poesia Requiescat in pace (amb Pere Perelló), Poema B, Els joves i les vídues (XLIV Premi de Poesia Ausiàs March) i Pluja de foc. L’any 2016 va publicar la seva primera novel·la, Eren ells –premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler 2016 i premi Ciutat de Barcelona 2017. Li agrada l’oralitat de la literatura, i fa recitals arreu del país i a fora d’ençà que era jovenet. Actualment treballa en altres llibres –entre ells una biografia de Blai Bonet–, amb la intenció d’escatir idees com la mentida, el poder, el bosc, la reunió, la solitud acompanyada. Es fa seu un poema de Miquel Bauçà que diu: «Caminar i riure molt: el secret de no cansar-se».

El Carles està treballant "en un llibre de divulgació general sobre Joan Brossa, per a la col·lecció Ara i aquí d'Angle Editorial. La qüestió és fer una panoràmica general de l'obra del poeta i fer una gran defensa que Brossa és, essencialment, un poeta, no pas un artista plàstic, no pas un autor de serigrafies. Pel que fa a l'espai, el Museu Picasso, "em sembla bé, correcte i tranquil. Sóc a la biblioteca del Centre de Documentació i Recerca".

 

 

Oliver García Mancebo (1981)

És un productor cultural, guionista, editor i escriptor l'obra del qual es centra principalment en històries de la ciutat, espeleologia cultural, memòria històrica i gastrosofia. Autor del documental John Liu, la història de Juanito Líos (2014), també ha publicat l'assaig sobre cuina interestel·lar Exococina o cómo recibir a las visitas (2016) i està a punt fer-ho amb la novel·la curta Peludo y feral. Comparteix amb Mar Cianuro la micro-editorial Mancebía Postigo des d’on han publicat llibres i assajos centrats en L'experimentació, la gastronomia, la poesia, l'art sonor, el territori i l'antropologia social com (Pensadores Bailando (2015); Recetario Sónico Popular (2015); Escarnio Kaboom para mujeres amables (2017); Comer para recordar: menú mnemotécnico de recursos literarios (2017).

L'Oliver està treballant en Anarquistas, chorizos y macarras, "una novel·la del tipus Tria la teva pròpia aventura, basada en l'enigmàtic assalt al Banc Central de Barcelona en 1981. A través d'una trama múltiple, de les aventures del lector-protagonista, el llibre pretén ser una crònica dels anys posteriors a la transició i, sobretot, un relat sobre la corrupció espiritual del nucli secret de l’Estat. Criptohistòria convertida en literatura.

Sobre el MUHBA Vil·la Joana, espai on realitza la beca, considera que aquesta "talaia alçada sobre Collserola, és un espai ideal perquè des d’aquí puc mirar Barcelona com una alteritat. Resguardar-me a una distància prudencial, perquè la història que estic escrivint gravita sobre una ciutat que és la seva essència i, alhora, un forat negre."

  

Mikel Fernandino (Donosti, 1984)

És un dramaturg i antropòleg que viu a  Barcelona. Va ser membre fundador del col·lectiu Gilles de Rai o co-organizador dels seus cabarets literaris, a través els quals es va iniciar la seva passió per l’escriptura teatral. Ha obtingut alguns premis significatius en el panorama basccom el Premio de teatro de bolsillo de Donostia Kultura per l’obra Erbeste, el Premio Álex Angulo i el Premio del público de Pabellón nº6 per Amor Breve i el Premio Kafe Bar Bilbao-Tartean Teatroa per Un pequeño paso para el hombre. Actualment té diverses obres que estan sent interpretades al País Basc com Zerura Eroria y Erbeste con Anodino Teatroa i La gamba Feliz, i una a Barcelona, En alquiler.

El Mikel està escrivint una obra de teatre que "pretende reflexionar sobre el proceso de museificación que sufre la ciudad de Barcelona. Un proceso que, generalmente, va de la mano de la gentrificación. De manera muy directa podemos observarlo en la Sagrada Familia, zona del Macba, Filmoteca...:  la pratimonialización de lugares ha hecho la calle más impracticable para los vecinos, se ha primado el sector servicios (restauración, tiendas de souvenirs,...), por no hablar del aumento de los precios de alquiler.  La obra parte de una premisa muy sencilla: encuentran un grafiti de un artista famoso en una calle del Raval y automáticamente el proceso se desencadena.

Pel que fa a la Sala Beckett, diu que és "Inmejorable. La sala Beckett es un poco la meca de los dramaturgos catalanes, de manera que, qué más se puede esperar. A parte del hecho que la oficina en sí es espaciosa, silenciosa, los trabajadores me están facilitando todos los medios para encontrarme más a gusto. Se han amoldado sin problemas a mis horarios. Además, a nivel obrador, me han ofrecido descuentos para cursos, obras,... además, se me están abriendo nuevas puertas a través de los contactos que estoy haciendo."

  

Álex Chico (Plasencia, 1980)

És llicenciat Filologia Hispànica i DEA en Literatura Espanyola. Ha publicat la novel·la d’assaig de ficció Un final para Benjamin Walter (Candaya, 2017), el llibre d’entrevistes Vivir enfrente (Editora Regional de Extremadura, 2017), el quadern de notes Sesenta y cinco momentos en la vida de un escritor de posdatas (La Isla de Siltolá, 2016), l’assaig Un hombre espera (Libros en su tinta, 2015) i els poemaris Habitación en W (La Isla de Siltolá, 2014), Un lugar para nadie (De la luna libros, 2013), Dimensión de la frontera (La Isla de Siltolá, 2011) i La tristeza del eco (Editora Regional de Extremadura, 2008), a banda dels fulletons Escritura, Nuevo alzado de la ruina i Las esquinas del mar. L’editorial xilena Andesgraund va publicar Espacio en blanco, una antologia que reuneix part de la seva obra poètica des de l’any 2008 fins al 2014. Ha exercit la crítica literària en diversos mitjans, com Ínsula, Cuadernos Hispanoamericanos, El Cuaderno, Revista de Letras, o Clarín, i és cofundador de la revista Kafka. Actualment és professor de secundària a El Prat de Llobregat i forma part del consell de redacció de Quimera.

L'Àlex està treballant "en una historia sobre emigración. Parto de varios espacios concretos (norte de Francia, Granada, Barcelona) e intento trazar una composición de lugar de esos mismos territorios a través de la gente que los habitó, varias décadas atrás. Acercarme a ellos me demuestra que no hay una única forma de narrar una ciudad, sino múltiples maneras de abordarla."

Respecte a la Fundació Miró, "es estupendo, desde su biblioteca hasta la terraza interior del edificio. Mires donde mires, es un lugar que provoca escritura. Además, se encuentra en un punto del mapa en el que uno puede sentirse dentro y fuera de la ciudad, porque combina naturaleza y entorno urbano. Si a eso le añadimos la generosidad de las personas que trabajan en él, el resultado es inmejorable."  

  

Toni Quero (1978, Sabadell)

La seva primera obra, el poemari Los adolescentes furtivos, va guanyar l’any 2009 el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado, convocat per la Fundació Antonio Machado de Cotlliure. El llibre va ser traduït al francès i prologat per Pere Gimferrer. L’any 2016, la seva segona obra, la novel·la Párpados, va ser guardonada amb el Premi Dos Passos a la Primera Novel·la. El llibre ha estat editat per Galaxia Gutenberg i és finalista del Festival du Premier Roman de Chambéry, un guardó francès que reconeix anualment la millor primera obra publicada en diverses llengües europees. - www.toniquero.com.

Sobre la feina que fa a la Biblioteca Nacional de Catalunya, diu: "Com es converteix un personatge real en llegenda? Com un fet aparentment banal pot esdevenir part de l'imaginari popular? Aquestes són les preguntes que vull provar de respondre a partir de dues històries paral·leles, dues trames ambientades a Barcelona en dos temps històrics diferents i amb dues protagonistes femenines."

I sobre l'espai, "personalment és un espai que a mi em funciona per treballar, és un espai tancat, vidrat, una petita peixera on puc aïllar-me del món exterior, però al mateix temps em dóna accés, en poques passes, al fons bibliogràfic de la biblioteca per documentar-me."

 

Albert Mestres (Barcelona, 1960)

És escriptor, traductor i director d'escena. Ha publicat els llibres de narrativa Ales de cera (1997), La ela de Milet (1998), El conte de la llacuna (2000), Vides de tants (2000), La tercera persona (2001), La pau perpètua (2006), Els colors dels dies (2012), L'instant (2015) i La novel·la d'Albert Puig (2016), textos dramàtics, sis reculls de poemes, articles i dos llibres d'assaig. Ha estrenat una dotzena d'obres i n'ha dirigit una catorzena. Ha traduït el marquès de Sade, Villiers de L’Isle-Adam, Marcial, T. Landolfi, C. Nodier, G. Steiner, F. Pessoa, A. Baricco, J. Worms, J.P. Sartre, J.M. Synge, Th. De Quincey, J. Racine, J.Ford, P. Aretino i S.T. Coleridge.

L'Albert està treballant en "una novel·la que passa a la Barcelona dels anys 1840. És una història d'amor entre Rubió i Ors, un jovenet de vint anys, i Madroneta Renart, filla d'en Renart i Arús." Pel que fa a l'espai, la Biblioteca Nacional de Catalunya, n'està molt satisfet.

 

Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969)

Va estudiar filosofia, periodisme i psicologia. El 2002, va emigrar des de Buenos Aires a Catalunya on es va transformar (per a la burocràcia) en analfabeta. Autora de La mecànica de l’aigua (Ed. de 1984), treballa en dues novel·les que tenen com a tema una vida travessada per dues literatures, dues llengües i dues ciutats: Buenos Aires i Barcelona. Té una llibreria, Cal Llibreter, a Sant Just Desvern. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació (a Argentina i a Catalunya Ràdio, Catalunya Cultura, revista Òmnium Cultural). La seva feina habitual, a més de fer tallers d’escriptura creativa al Baix Llobregat, és llegir.

La Silvana està treballant "en una novel·la que té com escenari la Barcelona de la sequera del 2008 i, com a tema, la dificultat dels que venim de fora per narrar-nos en una altra llengua i amb uns altres referents literaris i cataclísmics. La protagonista es debat entre el realisme màgic (d’on ve) i el costumisme històric (que es troba) per donar resposta a la Barcelona preapocalíptica que intueix. Amb Rogatives Religioses i compra d’aigua del Roina, pel mig.

Respecte el Monestir de Pedralbes, considera que "el lloc on treballo és perfecte. He pogut portar el meu ordinador, els meus llibres, sóc l’única persona que entra a la biblioteca Florensa del Monestir de Pedralbes. Hi ha silenci. Bellesa. Recolliment. Escric envoltada de llibres antics. Amb llibertat d’horaris i moviment. Un luxe."

 

Joan Pons (Menorca, 1960)

Nascut a Menorca, viu a Barcelona des de fa quasi trenta anys. L'illa i la ciutat, Menorca i Barcelona, són els seus dos espais literaris. Ha publicat novel·les, relats breus, poesia i escrits filològics i sociopolítics reunits sota el neologisme Pedraules (les paraules són les pedres dels escriptors). Ha guanyat premis literaris, ha estat convidat per universitats estrangeres i ha estat traduït al castellà, a l'anglès, al rus...

El Joan treballai molt, en diversos projectes: primer, en El jardí dels errants, sobre la vida quotidiana d'un interior de l'Eixample amb l'esperit que l'univers pot està concentrat en el cap d'una agulla. Quan se'm va adjudicar el castell de Montjuïc el projecte va agafar una segona dimensió gràcies a la magnificència del lloc. El castell té molta història i complementa el projecte inicial. Per tant, a més d'una novel·la amb el títol esmentat, estic escrivint una novel·la sintètica i poètica amb el castell com a escenari simbòlic i un arquer com a protagonista (El corredor del sol). Un tercer element del projecte és un dietari del castell que vaig escrivint cada dia que hi pujo. El quart element d'aquest quartet és cartografiar el trajecte que faig cada dia (Línia Verda entre Diagonal i Plaça Espanya) i l'autobús 150 que puja al castell fent un conte basat en converses o escenes viscudes durant el trajecte e un nombre de totes les parades (quasi una vintena) que fan els dos diferents mitjans de transport. Una feinada."

Pel que fa al lloc, al Castell de Montjuïc, diu que "l'espai és genial. No disposa encara d'internet però la vista a la ciutat és fabulosa. Meravellos és també el fossat on va ser afusellat Companys i que ara és una pista d'entrenament d'arquers. La gran troballa de les Beques Montserrat Roig, al meu parer, és obligar als escriptors -persones sedentàries- a sortir de la seva àrea de confort i enfrontar-se a espais nous amb molta història i pedigrí. La topada és brutal i, en el meu entendre, molt enriquidora i fructífera. El tracte per part de tot el personal del castell és fenomenal."

Joan Pons, en companyia de Damià Coll

 

Gemma Casamajó i Solé (La Portella, 1974)

És periodista, poeta i professora. Autora dels poemaris Bloc de notes (Premi Les Talúries, 1999) i Terra campa (Premi Jordi Pàmias, 2014), publicats per Pagès Editors així com dels llibres de memòries de Xavier Rubert de Ventós, Dimonis íntims (Edicions 62, 2014) i Si no corro, caic (Empúries, 2017). El 2015 va obtenir una beca d’escriptura de la Institució de les Lletres Catalanes per a la novel·la infantil Piga, Castanya, Bastó i el món girat de qui és coautora, amb Marta Salinas. És sòcia de la cooperativa l’Apòstrof, on treballa com a editora, narradora i periodista. És professora de Periodisme i Literatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Coordina el Màster en Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats (UAB) i forma part del claustre de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola d’Escriptura de Lleida on imparteix els cursos de Poesia I. Fa de crítica literària de la revista Caràcters i ha estat crítica als diaris Avui, El Punt, Segre, Núvol i de la revista Time Out Barcelona.

La Gemma està escrivint Domèstica maragda, un llibre de poesia que vol reflexionar sobre la condició humana a través de la casa enmig de la ciutat, la trinxera quotidiana, el refugi, l’espai de protecció, de recolliment, de repòs, de consol, d’intimitat, d’hospitalitat...

Pel que fa a l'espai, la Biblioteca de Nou Barris, "m’agrada sobretot perquè és a dins d’una biblioteca i això em permet escriure entre llibres (en consulto molts quan escric). M’agrada perquè és blanc, té les parets de castell i no s’hi sent ni una ànima. Els meus matins transcorren en aquest despatx on hi vaig penjant tots els poemes per poder pensar en l’ordre pel llibre. I transcorren amb una única preocupació que és alhora un somni: escriure en un temps de qualitat i no esgarrapant hores del que queda dels dies."

 

  

TORN DE TARDOR 2018

 

Miquel Carandell (Barcelona, 1981)

És doctor en Història de la Ciència per la UAB, amb una tesi sobre la controvèrsia de l’Home d’Orce. Paral·lelament, ha tractat la història de la ciència a la ciutat de Barcelona amb la creació d’ ‘Històries de Ciència’ (www.historiesdeciencia.cat), des d’on s’ofereixen rutes científiques i culturals. L'any 2017 va publicar el llibre Barcelona, ciència i coneixement, amb Albertí Editor, i properament es publicarà el seu segon llibre De les gàbies als espais oberts sobre la gran reforma del Zoo de Barcelona durant el Franquisme. Realitzarà la beca a la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

El Miquel està treballant "en un llibre sobre l'anomenat "Museo Pedagógico de Ciencias Naturales", una botiga que es trobava a la Plaça Reial de Barcelona des de finals del segle XIX fins a 1990. Va ser una botiga d'exemplars d'animals dissecats però també de tot tipus d'objectes de ciències naturals, com col·leccions de minerals, plantes... i moltes altres coses. El llibre vol ser una història de la botiga, els seus propietaris i clients i la seva relació amb la ciutat de Barcelona."

Considera que l'espai on treballa és magnífic. "És un despatx al rovell de l'ou de Barcelona però d'allò més tranquil, silenciós, sense cap tipus d'interferència, bona connexió a internet... La gent de l'Acadèmia és, a més, molt agradable, simpàtica i interessant... Tot l'edifici està replet de llibres, cosa que transforma aquest lloc en un lloc ideal per la inspiració literària... si més no, si aquesta no ve, sempre pots aixecar-te i anar a qualsevol estanteria tafanejar..."

 

Juan Vico (Badalona, 1975)

És llicenciat en Comunicació Audiovisual i Màster en Teoria de la Literatura. Ha publicat les novel·les Hobo (La Isla de Siltolá, 2012), El teatro de la luz (Gadir, 2013; Premi Fundación MonteLeón) i Los bosques imantados (Seix Barral, 2016). És també autor d’un llibre de relats, El Claustro Rojo (Sloper, 2014; Premi Café 1916), i de tres llibres de poesia: Víspera de ayer (Pre-Textos, 2005), Still Life (UAB, 2011) i La balada de Molly Sinclair (Origami, 2014). Farà la beca al Museu Picasso.

El Juan està treballant "en una novel·la ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, protagonitzada per un pintor fracassat que es veu inmers en els tèrbols afers d’un grup de col·leccionistes d’art. Pel que fa al Museu Picasso, diu que "està força bé: es tracta de la biblioteca de l’edifici nou, darrera del mateix museu, un lloc tranquil i lluminós, amb un personal molt atent i agradable."

 

Gabriel Ventura (Granollers, 1988)

És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (2007-2011) i Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament per la mateixa universitat (2011-2013). Ha publicat dos llibres, Ignar (Edicions Poncianes, 2013) i W (Edicions Poncianes, 2017). Ha escrit textos i articles per a revistes com Bonart, Núvol, Males Herbes, El Procés. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al neerlandès i publicats al diari De Morgen. Ha participat en taules rodones i ponències al MNAC, Museu Arts Santa Mónica, Museu Dalí o Centre Cultural La Mercè. Combina l'escriptura amb la traducció, la correcció i la lectura editorial. Ha traduït Samuel Beckett, Sarah Holland-Batt i Judith Thurman.

En Gabriel fa la beca al MUHBA Vil·la Joana, on treballa "en un llibre sobre el rodatge de l'última pel·lícula D'Albert Serra, Liberté, encara no estrenada comercialment. El llibre, tot i que originàriament és un encàrrec documental (una mena de writing of), l'estic escrivint a través de mètodes que es podrien considerar més propis de la ficció que de la no-ficció. També estic embrancat en un projecte audiovisual per a la Biennal de Venècia amb l'Albert García-Azórriz, que s'estrenarà al pavelló català el maig del 2019. Mentrestant, en temps morts, escric poemes i altres textos més atzarosos o residuals, que mai se sap on poden anar a parar, si és que van a parar a algun lloc. Es tracta d'una escriptura molt gratuïta. Per exemple, un text per a la darrera exposició del pintor Toni Molins, que porta per títol La Nova Era dels Subjectes Silenciats. Ara estic escrivint una cosa a partir de l´'ultima exposició de Jordi Mitjà. Són textos molt esporàdics, que sorgeixen bàsicament de l'amistat i que em permeten explorar formes, idees i maneres de fer diferents."

 

 

Estel Solé (Molins de Rei, 1987)

És escriptora i actriu. D’entre les seves obres en destaquen Animals de companyia (Editorial Comanegra), que va ser la seva primera dramatúrgia; la novel·la Si no puc volar (Editorial Rosa dels vents); i els seus llibres de poesia Dones que somiaven ser altres dones (Edicions Galerada) –Premi Amadeu Oller 2011–, i Si uneixes tot els punts (Edicions Galerada). Actualment escriu al suplement cultural Ara Play del Diari Ara i setmanalment fa una secció al programa ‘No ho sé’ de RAC1. Ha treballat també com a docent impartint classes d’escriptura creativa i ha fet de reportera i presentadora de televisió i de productora teatral. Realitza la beca al Club d'autors i autores de la Sala Beckett on escriu la seva obra de teatre, un lloc que "m'encanta perquè és un espai acollidor, tranquil i inspirador."

 

Miquel Duran (Pujarnol, 1985)

Llicenciat en Química, Màster en Bioinformàtica, Màster en Creació Literària i Doctor en Biomedicina, es dedica principalment a la recerca científica. Basat a Barcelona, ha treballat al Massachussetts Institute of Technology, a les Universitats de Princeton i Tel Aviv, a San Salvador i a Moçambic. És autor de Més o menys jo (Bridge, 2014), novel·la finalista del Premi Joaquim Ruyra 2013 i Premi de la Crítica Serra d’Or de Creació Juvenil 2015. També ha participat a la revista digital Paper de Vidre i a l’antologia de relats Risc (Rata, 2016).

Respecte al projecte que realitza: "Jo em dedico a la biologia computacional i estic escrivint una novel·la ambientada en un institut de recerca de Barcelona. Es tracta d'una novel·la sobre ciència però sense esperit de ser didàctica ni de recòrrer a la ciència-ficció. Els científics protagonistes són joves i competitius, competeixen entre ells i sovint obliden l'objectiu final de la seva recerca, que és contribuir a millorar la salut dels ciutadans."

Pel que a a l'espai, la Fundació Miró: "És un espai ideal. Tal com el vaig pensar, l'institut on passa l'acció de la novel·la té una arquitectura laberíntica i angulada i, en aquest sentit, l'edifici de la Fundació m'està servint per a posar forma a les meves idees. També tinc a mà molta literatura que altrament no hauria descobert i que m'està ajudant a donar una dimensió més plàstica al text."

 

Raquel Taranilla (Barcelona, 1981)

És escriptora, llicenciada en dret i doctora en filologia. Les seves publicacions versen sobre com els discursos configuren la realitat i, específicament, ha analitzat les pràctiques comunicatives de la justícia i la clínica. El seu mètode de treball parteix de documents reals, que recontextualitza i dissecciona amb eines pròpies de les ciències socials i humanes. Ha treballat indistintament en formats acadèmics i literaris. Entre d’altres publicacions, és autora de La justicia narrante (2012) i Mi cuerpo también (2015). Ella anirà a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

La Raquel està treballant "en una novel·la que es titularà Blancas las calles y las casas, que parteix de documents reals i proposa un viatge per la Barcelona tuberculosa. És un projecte que ordena materials heterogenis (extrets d'arxius, fons històrics, etc.), amb la finalitat de traçar diagonals al llarg del segle XX que posin en evidència que la malaltia i el combat contra ella transformen la vida i el paisatge urbà." Pel que fa a la Biblioteca, diu que "una part molt important del meu projecte és la documentació, i la Biblioteca de Catalunya és el millor lloc per tenir accés ràpid i còmode a tot tipus de publicacions sobre Barcelona. A la foto, tinc amb mi dos textos molt diferents, però igualment fascinants: L’hora blava del districte V (revista vodevilesca barcelonina), un text de 1920 escrit per Amichatis i Manuel Fontdevila, i Profilaxis de la tuberculosis, de 1924, escrit pel doctor Lluís Sayé."

 

Jordi Julià (Sant Celoni, 1972)

Poeta, assagista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona on imparteix les especialitats de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Com a poeta ha publicat diferents volums, que han merescut alguns dels més destacats guardons del domini lingüístic català (entre ells els Jocs Florals de Barcelona, 2005). El seu darrer títol de poesia és Marques de mans (El Gall, 2017).

Els seus assajos, centrats en l’estudi de la literatura, han rebut distincions nacionals i internacionals. El seu últim llibre d’assaig és L’autor sense ombra. Figuració literària de l’escriptor entre els segles XIX i XX (Univ. de València, 2017).

També treballa a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de la qual, diu que "tot i ser ampli i molt tranquil, és una sala comuna de consulta (com veureu a la foto). Hi ha tots els recursos al meu abast per poder treballar. El personal de l'arxiu és molt amable i està sempre preparat per proporcionar-me els documents que em calen. El lloc és molt cèntric i molt bonic, i, a més, tenim música en viu que arriba dels carrerons del voltant de la catedral. Potser l'únic problema apareix quan es posen a cantar els cantants d'òpera, que el so arriba fàcilment (i amb força) fins a la sala de treball, i si l'ària no t'agrada pot ser una mica pesat, però, per sort, acaba aviat."

  

Lilian Neuman (Rosario, Argentina)

Viu a Barcelona des de 1991. Col·labora en diversos mitjans (en particular a La Vanguardia), és autora de les novel·les Levantar ciudades (Destino) i Viejas revistas (Alción). Juntament amb Rosa Mora és autora del blog ‘Las damas conversan sobre el crimen’ des del qual també organitzen rutes literàries. Farà la beca al Monestir de Pedralbes.

La Lilian està "avançant la història d'un petit indret a la ciutat, un barri als anys 90, una mica enrera i una mica després. Aquesta història té, des de la veu narradora, una pretensió de crònica de la gent i les seves vides en un espai especial. Pel que fa al Monestir de Pedralbes, diu que "tenir aques espai és un luxe. La Biblioteca Florensa i tot el monestir. Gràcies. Moltes gràcies."

 

Marià Veloy (Barcelona, 1978)

És llicenciat en Filosofia, i des de fa quinze anys treballa com a editor. També ha exercit de crític literari en diversos mitjans de comunicació com el diari Avui o El País, i per la revista Time Out. És autor de les novel·les Königsberg (Editorial Pez de Plata, 2011) i Después de Rita (Editorial Pez de Plata, 2013).

Realitza la beca al Castell de Montjuïc, on està "escrivint sobre un personatge real que, per motius que no venen al cas, em va fer plorar. Pensava que me l’estimaria, però, a mesura que avanço, comprenc que no ho arribaré a fer mai. De vegades, quan torno a casa després de passar el dia escrivint, descobreixo que, de fet, el detesto. Això és el que faig, aquí. Escric sobre un home que va existir i no vaig conèixer, que em va fer plorar i he acabat detestant."

Pel que fa a l'espai, "és un microcosmos, aquest castell. Tots els treballadors es coneixen entre ells, i, com que la meva presència crida l’atenció, volen saber qui soc. Si explico que m’han donat la Beca Montserrat Roig, em miren com si fos un individu sospitós. En canvi, els fa molta gràcia saber que estic escrivint una novel·la. «Ah, ets escriptor!», diuen. Mai m’havia trobat en una situació en què la meva acceptació social passés per ser l’escriptor, i no sé si soc al paradís o a una capital de comarques, però, molt em temo, em serà difícil tornar a la vida de sempre."

 

Roser Messa (Barcelona, 1969)

És historiadora de l'art i autora del blog ‘Cosas de Absenta’, sobre curiositats de la història de Barcelona. Actualment col·labora a la revista cultural Canino. És autora del llibre Anecdotario de Barcelona, juntament amb en Pep Brocal (Ed. Comanegra), i membre del col·lectiu Caçadors d'Hermes amb el qual ha publicat La Barcelona d'Hermes (Albertí Editor). Farà la beca a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

La Roser està treballant "en un llibre d'investigació periodística sobre la història del còmic underground a Barcelona. Bàsicament, en les publicacions que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als primers anys de la revista El Víbora, a la que hi dedicaré més temps per ser la responsable d'aconseguir que el còmic underground passés de ser una cosa marginal a un èxit de públic. Es tracta d'una història oral formada per fragments d’entrevistes realitzades a més d'un centenar dels seus protagonistes: dibuixants, escriptors, periodistes, guionistes, editors, lectors...

Respecte a la Biblioteca, diu que "l'espai que m'ha tocat és la Biblioteca Francesca Bonnemaison, on tinc reservada la Sala Dante. És un lloc fantàstic. No podia ser millor! Prop de casa (això és molt important), tranquil i bonic, que em permet concentrar-me i treballar durant hores sense cap mena d'interrupció. Fins ara, estava acostumada a escriure a casa i em feia una mica de por sortir del meu cau per fer-ho en un altre entorn. En canvi, ha estat tot al contrari, ja que m'he adonat que treballar quatre hores al dia a la biblioteca donen més de si que vuit hores a casa .M'heu malacostumat! A més, casualment, el camí d'anada a la biblioteca des de casa passa per la plaça de les Beates que és, justament, el lloc on durant més de 25 anys va haver la seu de l'Editorial La Cúpula, editora de El Víbora. I això és molt inspirador."