By neighbourhoods

Barcelona has a total of seventy-three neighbourhoods, all of which have been, are, or might be, literary settings. Every nook of the city contains a fragment of life susceptible to being immortalized by writers.

All
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
R
Pedralbes
Avinguda Pearson

Carlos RUIZ ZAFÓN, excerpt from “La sombra del viento”. (2001)

“Cada mañana, a las siete en punto, Fermín nos esperaba a la puerta de la librería, con presencia impecable y una sonrisa eterna en los labios, dispuesto a trabajar una jornada de más horas sin pausa. Había descubierto una pasión por el chocolate y los brazos de gitanos que no le retraía de su entusiasmo por los grandes de la tragedia griega, de manera que se había engordado un poco. Lucía un afeitado de señorito, se peinaba el pelo hacia atrás con brillantina y se estaba dejando un bigote de lápiz para estar a la moda. Al cabo de treinta días de emerger de aquella bañera, el ex vagabundo resultaba irreconocible. Pero a pesar de la espectacularidad de su transformación, lo que realmente nos había dejado boquiabiertos era su agilidad en el campo de batalla. Sus instintos detectivescos, que yo había atribuido a fabulaciones febriles, eran de una precisión quirúrgica. Cuando llegaban a sus manos, los pedidos más extraños se resolvían en tres días, y hasta en horas. No había título que no conociera, ni argucia para conseguirlo que no se le acudía para adquirir a buen precio. Se escabullía en las bibliotecas particulares de duquesas de la avenida Pearson y diletantes del Círculo Ecuestre a base de verborrea, siempre asumiendo identidades ficticias…”

El Camp d’en Grassot-Gràcia Nova
Carrer de les Camèlies

Mercè RODOREDA, El carrer de les Camèlies (1966)

“Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.”

El Camp de l’Arpa del Clot
Carrer de Rogent

Antonio RABINAD, Memento mori (1989)

“‘El lunes no se trabaja, el lunes no se trabaja...’, como el tam tam del Hombre Enmascarado la consigna se esparció por la ciudad. Sin embargo, pese a los rumores, las octavillas y las llamadas telefónicas (Arriba España, aquí la CNS..., le comunicamos que el lunes día 12 no se trabaja), la gente acudió al trabajo como siempre; se detenía en la puerta, remolona, cambiaba impresiones...”

Gòtic
Catedral

Carlos RUIZ ZAFÓN, excerpt from “La sombra del viento”. (2001)

“Antoni Fortuny, a quien todo el mundo llamaba el sombrerero, había conocido Sophie Carax en 1899 delante de las escaleras de la catedral de Barcelona. Iba a hacer una promesa a San Eustaquio, que, de todos los santos con capilla particular, tenía fama de ser el más diligente y el menos melindroso a la hora de conceder milagros de amor. Antoni Fortuny, que había cumplido los treinta años y que estaba harto y hasta las narices, de su soltería, quería una esposa y la quería cuanto antes mejor. Sophie era una mujer francesa que vivía en una residencia para señoritas de la calle Riera Alta y que impartía clases de solfeo y de piano a los renacuajos de las familias más privilegiadas de Barcelona. No tenía familia ni patrimonio pero contaba con su juventud y una formación música que su padre, pianista de un teatro de Nimes, le había podido dar antes de morir de tuberculosis en 1886.”

Old Left Eixample
Consell de Cent

Rosa REGÀS, excerpt from “Azul”. (1994)

“Cuando pensaba en esos paseos no era capaz de saber si fueron tantos o unos pocos y no acertaba tampoco la memoria porque la mañana invernal y clara de la ciudad no casaba con las hojas incipientes en la calle de Consejo de Ciento o con las gotas de humedad que vibraban en el haz de luz de las farolas a las cinco de la tarde, y sólo veía imágenes superpuestas sin lograr más que una secuencia entera con un único epílogo: la vuelta a casa una vez terminado el día y perdida la esperanza para ese hoy que se escurría en el amanecer y en la soledad de su cama colonial.”

Can Baró
El Carmel

Santiago RUSIÑOL, L’auca del senyor Esteve (1907)

“Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors.”

Fort Pienc
Fira de Bellcaire. Els Encants.

Santiago RUSIÑOL, “Anant pel món” in Obres completes (1976)

“Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat del crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota...”

Sagrada Família
Gardens Montserrat Roig

Montserrat ROIG, Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida (1991).

“El llimoner sempre serà, per mi, l’aroma de la tardor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany en el segon volum de les seves memòries: “Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc ningú et podia robar el sol i el mar i la pell de l’altre.
En aquell pati no existia Franco, ni la misèria ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa posa en ordre la seva vida, i se la inventa.”

El Putxet i Farró
House of Clementina Arderiu and Carles Riba

Carles RIBA, Obres completes

 “Tu apareixes. No la roja meravella / que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig, / no el tremolor que ajup l’envanida parpella / i la paraula forta es derna en balbuceig...”

El Besòs i el Maresme
Jardins de Josep Pous i Pagès

Carles RIBA, Josep Pous i Pagès (1873-1952) (1952)

“Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma...”