La ciudad narrada

A lo largo de la historia, centenares de escritores han escrito sobre Barcelona: Miguel de Cervantes la alabó como a ninguna otra ciudad, George Orwell la convirtió en un icono de la rebelión y Mercè Rodoreda la hizo escenario de La plaza del diamante, la novela que Gabriel García Márquez calificó como “la más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil”.

En Barcelona hay 10 distritos y 73 barrios: todos han sido, son o pueden ser escenario literario. Busca los fragmentos que hablan de tu barrio predilecto!

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
F
Sant Antoni
Gran Price

Gabriel FERRATER, Les dones i els dies (1968)

“Gosa poder ser fort, i no t’aturis: / gosa poder ser vell, que si tens fills / un testament els fermarà ben curt. / Gosa poder que no t’agradi massa / d’anar testat per un món que s’espera. / Si et sobren fills, avia’ls una guerra. / Gosa poder donar feina a xarnegos. / Amb el teu sou, compraran vi prou agre / perquè en tres anys els podreixi les dents. / No et faci por: tu pren l’opi dels rics / (d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma)...”

Montbau
Hospital de la Vall d’Hebron

Feliu FORMOSA, Sala de miralls (2013)

“Després d’un parell de setmanes sense escriure res, em vull referir a un penós episodi viscut per la Sandra, la filla discapacitada de l’Anna, i per la mateixa Anna. La Sandra va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron un dimecres per sotmetre’s a unes proves mèdiques destinades a detectar l’origen dels trastorns digestius que l’afecten des de fa prop d’un any.”

Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou
Jardines de Jaime Gil de Biedma

Joan FERRATÉ, Jaume Gil de Biedma. Cartas y artículos. (1994)

“La veu genuïna de Jaime Gil de Biedma no comença a constituir-se fins que el poeta imposa sobre la vaporització sentimental de la seva intimitat represa de la seva mirada vigilant, a voltes dolguda, d’altres o escèptica o cínica, potser atònita, o tal vegada simplement atenta a registrar tot el que veu. Però, fins i tot aquest darrer cas, la mirada del poeta formarà sempre part del desenvolupament emotiu del poema; en la poesia de Jaime Gil de Biedma no hi ha lloc per a la contemplació indiferent, de la mateixa manera que tampoc hi cap l’emoció a la deriva, dissipada en un flux de paraules, característica de la poesia dels poetes...”.

El Putxet i Farró
Mirador del Turó del Putxet

Elvira FARRERAS i VALENTÍ, El Putxet. Memòries d’un paradís perdut (1995)

“Sembla mentida les coses que es poden veure des d’un terrat. A més, si des d’allí es domina tota una vila, com passava amb el nostre, anys enrere. Ara, malauradament, només es veuen blocs de ciments amb les seves finestres, que a voltes semblen nínxols, galeries i patis de veïns. De petita, ni jo ni els germans que em seguien no teníem permís per sortir al terrat sols. A més, la porta estava tancada i barrada amb dues barres de ferro. (...) Vèiem la silueta de la catedral, la muntanya de Montjuïc amb el seu gran castell al cim, enllà el Pla del Llobregat amb la farola que a la nit llançava el seu raig lluminós i on alguna vegada veia una avioneta que prenia terra. A l’altra banda vèiem el Pla del Besòs, amb les xemeneies de Tèrmica, i més ençà les quatre torres de la Sagrada Família, que encara no s’havia ampliat.”

Sarrià
Plaça de Sant Vicenç

J. V. FOIX, Diari 1918 (1956)

“Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japonesos esberlats, els flams s’escapaven cap al cel i l’omplien d’estel incomptables...”

Les Tres Torres
Tomba de J.V. Foix

J.V. FOIX, Obres completes (1974)

“Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes, / i els qui us traïu amb crides i proclames; / redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives, / dòcils i fàcils al jaç de les mentes. / Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes / enllà del mur del son; els sedecs de querella, / que sanguegeu a la brasa dels brucs / quan un flam sense foc d’un no res fa guspira; / i els qui deliu mons nous: -Eixiu de la caverna / on us feu por, i ploreu, i sangloteu, / i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!...”