Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Història i emplaçament

L’ajuntament de Barcelona va comprar l’any 1884 la totalitat de l’illa delimitada pels carrers d’Aragó, Bruc, València i Girona a l’advocat Joan Pla. La finalitat era construir equipaments en aquella zona de la Dreta de l’Eixample.

Primer es va edificar el Mercat de La Concepció (arq. Antoni Rovira i Trias, inaugurat el 1888). Després es va aixecar la seu del Districte IV (arq. Pere Falqués i Urpí, inaugurat el 1893). Finalment, al solar que quedava a la cantonada dels carrer Bruc i València, el mateix Pere Falqués va projectar l’Escola Municipal per nens i nenes sords, muts i cecs. Es va posar la primera pedra l’any 1907 però el projecte no va tirar endavant.

Al 1916, l’Ajuntament de Barcelona va canviar el programa i va decidir construir l’edifici del Conservatori Municipal de Música. L’arquitecte encarregat de redactar el projecte va ser Antoni de Falguera i Sivilla. L’obra fou inaugurada el 1928.

L’edifici per l'exterior

Es tracte d’un edifici exempt, a quatre vents, que respira un aire historicista amb clares referències centre-europees. Caldria situar-lo als finals del Modernisme i principis del Noucentisme. En aquest aspecte és una obra paradigmàtica de la transició entre els dos moviments. Per un costat té trets neogòtics que l’emparenten amb l’estil que  Josep Puig i Cadafalch (mestre d’ Antoni de Falguera) va adoptar en les cases Serra (ara Diputació de Barcelona) i Terrades ( o de les Punxes), per altre, i trobem detalls ornamentals plenament Modernistes i, finalment, el conjunt de l’edifici respira l’elegant equilibri propi del Noucentisme.

És de planta rectangular aixamfranada. Té una alçada de tres pisos per sobre d’un semi-soterrani, excepte en el xamfrà on hi trobem una quarta planta, realçant la importància de la cantonada on es situa l’accés principal de l’edifici, coronat per un grup escultòric d’Eusebi Arnau, on  quatre figures humanes evoquen la música al voltant d’un escut de la ciutat.

Falguera va saber aprofitar la vistositat que sempre té el xamfrà, revestint tota la façana amb pedra de Montjuïc i emmarcant-la amb dos torres cilíndriques de teulades còniques afuades. Damunt la porta principal hi trobem els finestrals neogòtics que donen a la planta noble que contrasten amb les tres petites finestres de la planta tercera. La subtil composició d’aquesta façana està delimitada pel seguit d’onze finestres de l’últim pis que s’obren just sota la generosa barbacana de fusta policromada des d’on arrenca la coberta a quatre aigües de teules de diferents colors.

Les altres façanes presenten un gran sòcol de pedra tractada amb més rusticitat que revesteix l’edifici des del carrer fins les finestres de la planta Primera (on a la part inferior s’hi poden veure uns mosaics que combinen elements musicals amb escuts de Catalunya i de Barcelona). Des d’aquí fins l’arrencada de la coberta, les façanes són d’obra de fàbrica vista amb el emmarcaments de les finestres de pedra de Montjuïc.

Cadascuna de les façanes té una coberta a quatre aigües que remunta sobre una barbacana de fusta policromada, tan sols interrompuda per dues torres quadrades on hi ha les caixes d’escales que comuniquen l’edifici de baix a dalt. Aquestes cobertes de teula se sostenen per arcs parabòlics de maó fins, en clara referència a l’obra d’Antoni Gaudí.

Aquest perímetre de cobertes a quatre aigües emmarca un seguit de patis que donen llum i ventilen l’interior de l’edifici. Cal remarcar la gran quantitat d’obertures que hi ha en les façanes exteriors (més de 150)  i en els patis interiors que donen a l’edifici una lluminositat i transparències dignes de menció.

L'edifici per l'interior

El interior està farcit de motius ornamentals realitzats pel mateix arquitecte i per altres artistes de l’època. Cal remarcar en el vestíbul de l’accés principal el sostre enteixinat amb bigues i xebrons pintats de blau cel, la magnífica escalinata de marbre blanc italià i l’arcuació de gust medieval realitzada amb de pedra de Montjuïc construïda amb els models efectuats l’any 1910 al taller de l’Escultor Alfons Juyol.

Una vegada dins de l’edifici, hi troben l’escala que comunica el soterrani amb la planta noble. Cal aixecar la vista per gaudir d’una espectacular claraboia el•líptica de ferro i vidre emplomat. A l’esquerra i a la dreta arrenquen els passadissos perimetrals. Aquí cal admirar els arrambadors de ceràmica vidriada blau-verdosa rematada amb peces de majòlica verda que presenten diferents motius relacionats amb la música, així com l’excel•lent forma de les portes vidriades de capsera esglaonada que donen pas a les aules i altres dependències administratives.

De tot l’interior de l’edifici, el més sorprenent, per la magnitud i la bellesa, és el pati central interior que es coneix com “La Peixera”. De planta quadrada de 12x12 metres i alçada de les tres plantes del Conservatori, està cobert per una magnífica claraboia vidriada (dissenyada pel mateix Antoni de Falguera) amb cibes de diferent grandària i d’un cromatisme espectacular. Els murs de “La Peixera”, tots ells estucats amb esgrafiats, presenten una sublim composició en les obertures, tant per que fa a les formes com als ritmes de la seva disposició. Aquestes parets de “La Peixera” estan rematades per dalt amb una sanefa on hi ha noms de músics que va triar el Mestre Nicolau, aleshores Director d l’Escola, i per baix amb un sòcol de pilars revestits amb ceràmica vidriada. Fixem-nos també amb el paviment on l’enrajolat combina marbre blanc italià amb marbre negre de Bèlgica i mosaic romà – en origen de peces translúcides- realitzat pel mosaïcista Lluís Bru.

A la planta noble, hi trobem La Sala Vermella, dita així per estar folrada amb domàs vermell, on hi destaquen el sostre de guix policromat imitant un enteixinat i les obertures neogòtiques que donen al xamfrà, just sobre l’accés principal.

Per últim, cal destacar les dues escales de cargol, fetes de fusta que condueixen a l’últim pis de les dues torres que emmarcant la façana principal i totes les llums de ferro i vidre que hi al vestíbul i escala principal.

Com en tot edifici s’hi han fet reformes. Als anys 70-80 del segle XX es va construir un Auditori a la planta Soterrani  amb molta afectació estructural i, al mateix temps es van canviar les translúcides del paviment de La Peixera i es va substituir tot el paviment original (mosaic hidràulic) dels pisos per un terratzo.

Al 2008, va començar la reforma de l’edifici d’acord amb el seu valor patrimonial i segons l’estratègia del Consorci d’Educació de Barcelona per millorar les Escoles Històriques de la ciutat de Barcelona.

Des de aleshores s’han dut a terme la millora de les fusteries exteriors, la rehabilitació integral de la Sala Mestre Nicolau i la reforma integral de l’Auditori a més de millorar l’accessibilitat amb la implantació d’un ascensor panoràmic i la reforma dels passadissos general de l’edifici.