Barcelona Cultura
GESTIÓ COMUNITÀRIA DE LA CULTURA. TEXT DE LA PRESENTACIÓ DEL PANELL

GESTIÓ COMUNITÀRIA DE LA CULTURA. TEXT DE LA PRESENTACIÓ DEL PANELL

PER LAIA FORNÉ Y RUBÉN MARTÍNEZ - Per a donar context a aquesta sessió sobre gestió comunitària de la cultura, volem exposar 4 punts inicials. Un primer punt per a definir què és la gestió comunitària. Un segon punt per a entendre la relació entre el present i el passat de la gestió comunitària i per a situar el paper que li donem avui. Un tercer punt sobre la relació entre institucions públiques i béns comuns. I finalment, un quart i darrer punt amb les preguntes que vehiculen aquesta sessió.

PER LAIA FORNÉ I RUBÉN MARTÍNEZ

Per a donar context a aquesta sessió sobre gestió comunitària de la cultura, volem exposar 4 punts inicials. Un primer punt per a definir què és la gestió comunitària. Un segon punt per a entendre la relació entre el present i el passat de la gestió comunitària i per a situar el paper que li donem avui. Un tercer punt sobre la relació entre institucions públiques i béns comuns. I finalment, un quart i darrer punt amb les preguntes que vehiculen aquesta sessió.

1. Què és la gestió comunitària de la cultura?

La gestió comunitària de la cultura implica l’existència d’una comunitat activa que fa servir i manté una pràctica cultural i que es dota de normes democràtiques per a fer-ho. Aquesta gestió col·lectiva de la cultura no funciona com la propietat publico-estatal ni com la propietat privada-mercantil, sinó com a propietat comunitària.

Per exemple, una comunitat veïnal que es dota d’unes normes democràtiques per a gestionar un equipament cultural del seu barri on es fan debats, lectures, arts escèniques, música o arts plàstiques. També, una comunitat de gent heterogènia que ha produït i manté una xarxa telemàtica oberta, lliure i neutra que no funciona com a provisió privada de serveis. O, també, una editorial que es manté per la venda de llibres i que alhora genera un arxiu públic al qual tothom pot tenir accés i fer publicacions derivades d’aquest arxiu.

Aquestes pràctiques comunitàries no només generen continguts, sinó que també generen infraestructures, metodologies i formes de fer que poden ser usades i replicades per d’altres. Això genera una ecologia de recursos que, amb intervenció pública o no, sosté les pràctiques existents i les pràctiques comunitàries futures. I és a partir d’aquestes pràctiques diverses i aquesta ecologia que podem parlar de béns comuns culturals.

Més enllà del camp cultural, però amb formes de fer i continguts moltes vegades no massa diferents, els béns comuns també poden ser recursos naturals (boscos, aqüífers, bancs de pesca), recursos urbans (horts urbans, bancs de temps, infraestructures urbanes) o recursos immaterials (codi software, arxius d’imatges o textos).

Podríem sumar a aquest llistat un llarg etcètera però la condició bàsica per a considerar aquests recursos com a béns comuns és que siguin gestionats comunitàriament sota certs principis democràtics que més endavant comentarem. Pràctiques que es produeixen en àrees diverses que també sorgeixen com a resposta a necessitats bàsiques per a garantir l’accés a subministres com l’energia, l’aigua o l’habitatge i que ho fan de forma més sostenible i justa que les formes de provisió existents.

És en aquest sentit que els béns comuns no són una mera forma “alternativa” de gestionar un recurs, sinó espais d’invenció de noves formes d’institucionalitat pública i democràtica.

2. Passat i present de la gestió comunitària

Aquestes pràctiques de gestió comunitària provenen d’un llarg rumb històric però també han estat llargament ignorades. S’ha explicat moltes vegades el procés històric sota el qual van anar desapareixent els béns comuns històrics, és a dir, boscos, rius, muntanyes que estaven gestionades per comunitats en societats precapitalistes. Va ser a través de lleis parlamentàries estatals que aquests recursos van ser cercats, canviant així els seus drets de propietat, expropiant-los de les mans dels comuners i comuneres.

Marx, Polanyi o Silvia Federici ens han explicat en les seves obres com les classes camperoles van perdre així la seva capacitat de sostenir-se a través de l'explotació d'aquests béns i van ser obligades a vendre la seva força de treball per a sobreviure. Altres recerques ens expliquen que això no va ser un capítol aïllat, sinó que la història del capitalisme és un procés basat en la contínua despossessió social. Un règim que se sosté gràcies a la contínua alienació d'allò que és de tots i totes.

Però fins i tot en aquestes condicions que hem comentat, fins i tot sota mecanismes mercantils i institucionals que han intentat limitar la gestió comunitària, algunes d’aquestes pràctiques han perdurat fins al present i n’han nascut de noves. De vegades amb ajuda de l'Estat, de vegades malgrat la seva existència.

L’investigadora nord-americana Elinor Ostrom va dedicar la seva vida a comprendre millor les pràctiques de gestió comunitària de recursos naturals encara vigents. Ostrom va analitzar els elements fonamentals de la gestió comunitària que, en el fons, insistim, són principis democràtics. En concret, principis de disseny característics d'institucions comunitàries com la garantia d'accés a la informació per participar en l'autogovern del recurs comú, processos basats en la transparència on totes les parts estan informades del procés de gestió i convidades a formar part del procés de presa de decisions, mecanismes graduals per a la resolució de conflictes, la possibilitat de canviar les regles de gestió per part dels comuners i comuneres així com sancions pel mal ús del recurs comú quan es vol fer sobreexplotació del recurs o extreure benefici sense participar en la gestió.

D'aquest passat i aquest present dels béns comuns podem extreure dues idees que volem portar a debat en aquesta sessió.

  • D’una banda, revisant el present, veiem que els béns comuns no són processos espontanis i accidentals produïts per les crisis. Més aviat, són institucions les normes de les quals han estat produïdes per les comunitats que exerceixen de manera quotidiana la cura i gestió dels recursos.

  • D’altra banda, revisant el passat, veiem que les institucions públiques han tingut sempre una relació complicada amb la gestió comunitària, bé perquè han volgut patrimonialitzar les pràctiques de gestió comunitària, bé perquè les han volgut invisibilitzar o fer-les desaparèixer.

3. La relació entre institucions públiques i gestió comunitària

Els moments de crisis no són moments per “inventar” la gestió comunitària, però sí per a què les institucions públiques garanteixin la seva existència i perdurabilitat. Volem entendre els béns comuns no com un escenari excepcional i accidental, sinó com un conjunt de pràctiques de democràcia directa i d'invenció social. Els béns comuns no com una realitat enfrontada a allò públic, sinó com a processos vius al territori que contínuament assenyalen noves formes no de ser Estat, sinó de fer i ser institució pública.

Cal, en aquest sentit, tenir una idea molt clara. Parlar de gestió comunitària avui no és una oportunitat per a fer ús d’una potència social que s’ha menyspreat històricament i que ara les institucions i el mercat capitalista volen fer servir per a pal·liar els efectes negatius de la crisi. La gestió comunitària es produeix per generar vincles i aliances entre segments socials diferents amb l'objectiu de construir una economia que canviï les relacions de poder existents. La gestió comunitària és, en aquest sentit, no una forma d'esmenar errors del sistema, sinó una possibilitat per a crear nous mons possibles.

Álvaro García Linera, al seu llibre "Forma valor y forma comunidad” ens regala una manera molt interessant d’entendre la relació entre institucions públiques i lluites socials. Diu Linera:

"La sociedad, el Estado y sus instituciones son como la geografía apacible de una campiña. Parecen estáticas, fijas, inamovibles. Pero eso solo es la superficie; por debajo de esa geografía hay intensos y candentes flujos de lava que circulan de un lugar a otro, que se sobreponen unos frente a otros y que van modificando desde abajo la propia topografía.

Y cuando vemos la historia geológica, con fases de duración de millones de años, vemos que esa superficie fue trabajada, fue fruto de corrientes de lava ígnea que brotaron sobre la superficie arrasando a su paso toda la anterior fisonomía, creando en su flujo, montañas, valles, precipicios; que con el tiempo, se solidificaron dando lugar a la actual geografía. Las instituciones son igual que la geografía: solidificaciones temporales de luchas, de correlaciones de fuerza entre distintos sectores sociales, y de un estado de esa correlación de fuerza que, con el tiempo, se enfrían y petrifican como norma, institución o procedimiento.

En el fondo, las instituciones nacen de luchas pasadas y con el tiempo olvidadas y petrificadas; en sí mismas son luchas objetivadas, pero además, sirven a esas luchas, expresan la correlación de fuerzas dominante de esas luchas pasadas y que ahora, con el olvido funcionan como estructuras de dominación sin aparecer como tales estructuras de dominación"

La gestió comunitària de la cultura és un petit corrent de lava ígnia. Un corrent de lava ígnia que, seguint la metàfora de Linera, volem convertir en una nova institucionalitat amb forma de petites muntanyes comunals. Un corrent de lava ígnia que, a diferència del que descriu Linera, no vol arrasar amb l'anterior, sinó més aviat articular-se i hibridar-se amb les formes institucionals existents. Però hem de tenir present que no hi ha res idíl·lic en aquesta metàfora. Tot això comporta una oportunitat, però també un conjunt de paradoxes, reptes i contradiccions.

Voldria situar el que considerem el repte, la contradicció, la paradoxa, l’oportunitat i la solució d’aquesta relació entre institucions públiques i formes de gestió comunitària. Són només un exemple de l’escenari complexe que posem sobre la taula:

El repte de fons és si l’acció institucional funcionarà com a comunitat il·lusòria que acaba monopolitzant tota acció social o com a espai produït i controlat socialment que pot garantir l’existència, perdurabilitat i l’autonomia de formes de gestió comunitària, que, no oblidem, poden ser autònomes però també formen part d’allò públic.

  • La contradicció de fons és que, si bé les institucions públiques no han de tenir el monopoli d’allò públic ni poden acabar constituint un procés de regularització jerarquitzada dels béns comuns, alhora són la principal eina que tenim per a garantir la seva sostenibilitat i per a construir mecanismes que puguin frenar possibles expropiacions dels béns comuns.

  • Una de les paradoxes principals és que, en cerca de produir regulacions i formes jurídiques que codifiquin en norma una forma comunitària assentada en la pràctica (és a dir, passar del fet al dret) podem estar construint institucions que no poden respondre als principis fonamentals d’ universalitat, equitat i accés. No podem pensar que les comunitats som democràtiques de manera natural o automàtica.

  • L’oportunitat de fons la veiem completament clara i, tot i que no disminueix les paradoxes i contradiccions, sí creiem que les ressitua: tenim l’oportunitat de visibilitzar i fer perdurables les experiències organitzatives autònomes conduïdes per diferents segments socials. Això vol dir garantir la participació social en la gestió de béns comuns, ampliar l’ús i funcions redistributives de recursos públics i introduir espais de democràcia directa que desbordin la política representativa.

  • La solució, per dir-ho de forma directa i clara ha de ser produir normes convingudes socialment que tinguin oportunitat de posar el valor d’ús per sobre del valor de canvi. Dit d’un altra manera encara més clara: garantir institucionalment formes de propietat comunitària al territori metropolità que permetin l’existència de fonts de riquesa i sociabilitat no determinades per monopolis privado-mercantil ni monopolis publico-estatals.

4. Les preguntes que volem respondre avui

Dit tot això, per a aquesta sessió partim d’aquestes preguntes que entenem estan al centre del debat sobre la gestió comunitària de la cultura.

  1. Existeixen institucions que en altres moments històrics o contextos geogràfics hagin garantit públicament la gestió comunitària d'infraestructures culturals? Què podem aprendre d'aquestes aliances públic-comunitàries?

  2. Com passar del fet al dret? És possible dissenyar i implementar una forma de propietat que respongui de manera òptima a les pràctiques culturals comunitàries ja existents a la ciutat?

  3. Quines àrees de govern i quines escales competencials haurien de posar-se a treballar per desenvolupar un marc jurídic adequat per a la gestió comunitària? Quins serien els seus objectius i baix quins mecanismes serien validats?

  4. Quins efectes positius i negatius pot tenir la codificació en norma d'una sèrie de pràctiques difuses en el context social i cultural? Pot ser aquesta regulació un procés de cooptació i control vertical o un procés de reconeixement i garantia pública de la propietat col·lectiva?

  5. En la pràctica, com responen els espais de gestió comunitària a les funcions que exigim a les institucions públiques? (universalitat, accés, transparència, inclusivitat..) Han de respondre a aquestes o a altres premisses?

@CulturaVivaBcn
07-02-2020 14:10
RT @xrcbcn: Eric Nuzum: “El éxito de un podcast depende del compromiso y la valentía creativa” https://t.co/kYoTrwlVoB @ericnuzum
@CulturaVivaBcn
07-02-2020 14:10
RT @quesoni: Aquest mes estarem sonoritzant les Jornades obertes de La Veïnal. Feu-li una ullada a la programació i al projecte de @LaVeina…
@CulturaVivaBcn
05-02-2020 18:25
Mitjançant diferents dinàmiques participatives totes les assistents aportaran el seu punt de vista a les jornades.… https://t.co/jaeXHdqCfd