Barcelona Cultura

Juli Capella: «El clip és una lliçó del que jo considero com a bon disseny»

 

 

Parlem amb l’arquitecte Juli Capella, el comissari de l’exposició Tapas, que s’inaugura el proper 8 de març a la sala B del Disseny Hub.

Titulat per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona el 1991, desenvolupa la seva activitat professional dins el camp del disseny, l'arquitectura i l'urbanisme. A més, també ha estat president del FAD entre el juny del 2001 i l’abril del 2005, i promotor de l'Any del Disseny al 2003. També va ser membre plenari del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts, de la Generalitat de Catalunya) entre els anys 2009 i 2011.

Capella també ha estat director fundador de revistes com 'Ardi' i 'De Diseño', així com responsable de la secció de disseny de la revista 'Domus'. Al llarg de la seva carrera professional també ha exercit la docència a diferents escoles i universitats a més de dirigir el seu propi estudi amb Miquel García 'Capella Garcia Arquitectura'.

Ha impartit conferències arreu del món i ha estat guardonat amb una menció honorífica en els Premis Nacionals de Disseny (2000). Tanmateix, l'Hotel Omm ha rebut el premi de la revista Travel + Leisure pel seu disseny innovador (Nova York, 2005), així com el premi al Millor Hotel de Disseny i Innovació en els Condé Nast Awards Europa (Londres, 2005).

P: Quina és la teva relació amb el món del disseny?

R: És molt intensa perquè és doble. Per una banda, com tot ésser humà em relaciono amb el disseny cada dia, quotidianament, des que m’aixeco fins que me’n vaig a dormir, perquè estic envoltat d’objectes, de disseny perquè algú ho ha fet i, per tant, aquí estem en igualtat de condicions tu, jo o qualsevol persona. I per una altra banda, en ser la meva professió el disseny, es converteix en una obsessió, en una mena d’ulleres per les quals jo veig tota la realitat.

P: Com veus el futur del disseny a la ciutat?

R: El futur no el sap ningú i el que ho diu, menteix. Però el que sí que podem fer és, en cada moment, actuar de manera que persegueixis un objectiu. Jo et diria que el futur del disseny, quan fa 20 anys ens el plantejàvem la gent que estàvem al sector, mai va ser un estadi utòpic, perfecte, «serem així i tindrem això»... Sinó que era simplement un activisme de coses a fer que, si les fas i les persegueixes, el futur arriba. El que sí que puc dir és que fa 20 anys teníem claríssim que volíem que hi hagués les millors exposicions, les millors conferències, que hi hagués un museu que no existia, que hi hagués editorials de disseny, que hi hagués escoles potents i tot això si es persegueix, finalment arriba. Per tant, diria que jo veig el futur segons la força i l’energia que dipositem avui en dia en aquest activisme del disseny.

P: Si haguessis de triar un dissenyador de referència, a qui triaries?

R: Això és una pregunta trampa com a quin dels teus fills prefereixes. N’hi ha moltíssims però, si n’he de dir un, trio Òscar Tusquets. Perquè és un personatge que encara és viu, perquè potser no està molt de moda i el que m’agrada d’ell especialment és que té una visió multidisciplinar de la creació amb la qual jo em veig reflectit i que em trempa molt, m’excita molt, perquè no s’acaba mai. Ell és arquitecte però també dissenyador de mobles, pintor, escriptor. És un personatge molt complet, es diu que és d’estil renaixentista, i a mi al llarg de tota la seva carrera, m’ha anat donant molts motius d’aprenentatge, molts exemples de ‘fer’ de forma apassionada i el puc considerar com un ‘mestre’. Però m’encanten Milá, Ricart, Benedito, Mariscal, etcètera. Per sort en tenim molts.

 P: Quin és el teu disseny o objecte preferit?

R: Tinc una resposta amb una mica de trampa perquè en comptes d’un en diré dos perquè abracen tot el que m’interessa dir. El primer és l’Iphone. Qualsevol smartphone però, sobretot l’Iphone, és l’objecte més perfecte que podem trobar a la nostra societat a l’any 2017. Per què? Perquè, a part de donar moltes prestacions i molts serveis, és molt funcional, té una estètica molt clara i entenedora, amb una interface molt fàcil d’entendre, i per tant, dóna això que li demanem al disseny que és que, amb el mínim, doni el màxim. Fixa’t que ara és una gravadora, fa fotos, tenim l’agenda, podem trucar... és brutal! Per tant, aquest objecte que concentra amb la mínima matèria el màxim de servei em sembla chapeau.

Però ara et diré que el meu preferit és el clip. El vam agafar com a mascota l’Any del Disseny (2003) perquè ja estava fart que tothom em digués que el disseny és una cosa de pijos, una cosa de rics, una cosa molt cara, una cosa d’autor... Deien «és que clar, és una cosa d’autor, o de marca». Triant el clip desmunto ràpidament tots els tòpics: no hi pot haver objecte més senzill, més enginyós. Són 15 cm de filferro intel·ligentment doblegats –sempre repeteixo aquest mantra– i encara funciona. Es va crear fa dos segles i encara funciona amb la forma idèntica, és preciós, és una icona. Per tant, una cosa tan humil, dóna molt de servei, és anònim i no costa res perquè pràcticament te’ls regalen. El clip és una lliçó del que jo considero com a bon disseny... Perquè disseny és tot, però parlem només del bon disseny.

P: Què opines del Disseny Hub com a espai referent a la ciutat en el món del disseny?

R: El Disseny Hub és com una mena de somni utòpic que sobrevola per la societat barcelonina, catalana i fins i tot espanyola, des de fa molts anys. Jo recordo un dels primers escrits d’Alexandre Cirici Pellicer dient que arribaria un dia que hi hauria un lloc per al tocadiscos, per al vàter i per als objectes quotidians i això ha sigut el somni durant molts anys de moltes generacions. No només de la meva. Jo vaig agafar el relleu d’altres que abans havien desitjat que hi hagués aquesta ‘casa gran’, jo li deia ‘el cau’, del disseny. Jo crec que el nom és confús però el concepte és impecable. Hi ha d’haver aquesta ‘casa del disseny’ que aixoplugui totes les institucions, els grups, les forces, la gent que s’estima el disseny, que és la seva professió o la seva forma d’expressar-se, i que aquí troba aquest aixopluc i també, a la vegada, s’hi pot bolcar, ajudar i participar. Per tant, és un organisme que ha de ser un organisme viu, amb múltiples usos, en el sentit que ha d’interessar des del més expert a la senyora Pepeta. És el nexe entre la professió i la societat, en aquest cas Barcelona, Catalunya i fins i tot Espanya. Crec que en aquests moments és un embrió del que al final ha de ser i que s’ha de construir entre tots.

 P: Quina vinculació tens amb el Disseny Hub?

R: Jo em considero un promotor del Disseny Hub. Com he dit, des de fa 25 anys, el sector del disseny va començar a demanar a l’Ajuntament i la Generalitat que hi havia d’haver algun pal de paller, alguna referència que unifiqués el sector del disseny: empreses, creadors, mitjans de comunicació, escoles, etc. Trobàvem a faltar aquest espai. Jo, doncs, em considero  un promotor d’aquest edifici. Un ‘pesat’ que durant molts anys va estar donant la llauna a l’Ajuntament dient que s’havia de fer un centre de disseny, que és el Disseny Hub perquè engloba totes aquestes coses. Per tant, em sento un més dels molts que l’hem reivindicat.

Després jo he tingut també una relació a través d’alguns dels seus operadors. Per exemple, vaig ser president del FAD durant uns anys, treballant perquè el Disseny Hub existís; després he estat col·laborant directament amb l’Oriol Bohigas quan feia l’edifici perquè necessitava un interlocutor que li digués quins usos tindria i com funcionaria; i després col·laborant amb el Museu del Disseny fent una exposició i assistint a les activitats que es fan. Diguem que tinc una relació doble: per una banda com a promotor i activista però per l’altra també com a receptor i usuari.

P: Com creus que ha respost el sector del disseny al Disseny Hub?

R: Crec que la gent del sector del disseny estem molt il·lusionats amb el Disseny Hub perquè és una reivindicació de fa molt de temps a la qual l’administració ha fet cas. Per tant, cal aprofitar-ho. A vegades ens sap greu que es puguin crear capelletes o que cada institució o grup vagi una mica a la seva. Nosaltres estem convençuts que el que ens interessa no són les sigles de cada institució (Museu del Disseny, BCD, FAD o el propi Disseny Hub), sinó el que ens interessa i serveix a la ciutat és que hi hagi un centre i un aixopluc on tots estiguem coordinats de manera que se’n beneficiï la societat. No hem de reivindicar parcel·les d’aquest Disseny Hub sinó que hem de fer-ho servir com un instrument que estigui molt ben engreixat i que funcioni a la perfecció, i que ens permeti fer el màxim d’activisme en benefici de la societat, que és, al final, qui ens ha donat aquesta responsabilitat, aquest edifici i els diners per desenvolupar-ho.

P: Què recordes del teu pas pel FAD?

R: Del meu pas pel FAD recordo que va ser un regal per mi perquè em va donar la possibilitat d’estar amb un equip de gent que, de manera generosa i altruista perquè al FAD no cobra nigú, es dedica a promoure la millor arquitectura, el millor interiorisme, el millor grafisme, la millor joieria, la millor artesania, i això va ser una regal. També ho recordo com ‘el año que vivimos peligrosamente’ perquè va coincidir amb el 100 aniversari i ens vam engrescar muntant L’any del disseny i vam anar a demanar diners a totes les administracions i vam muntar centenars d’exposicions i activitats amb milers i milers de persones involucrades i, clar, això va ser un esforç extraordinari. Recordo que tots anàvem al límit, molt cansats, però també molt il·lusionats perquè crec que vam aconseguir una cosa que estava pendent: dir-li a la societat que el disseny és tot el que l’envolta, que fa que visqui millor i que pot salvar el món. Estic molt orgullós i molt content de tota aquesta feina que vaig poder fer gràcies a haver estat dirigint el FAD durant aquells anys.

P: Ets conegut per la teva faceta d’arquitecte però darrerament t’has dedicat també a l’àmbit de la divulgació. Amb què et sents més còmode?

R: Una vegada vaig sentir una frase d’Antoni Gaudí que, segurament no la va dir però em va molt bé, que era: «L’arquitecte té dues cames: la de la praxis, és a dir, la de construir i fer obres, i l’altra la de pensar, reflexionar i difondre». Jo això sempre m’ho he cregut. Crec que ets més complet si compatibilitzes les dues activitats. Perquè he vist gent que només es dedica a construir, viu obsessionada per la perfecció i s’aparta de la reflexió, i també al revés: he vist teòrics molt bons que, per no practicar i no saber realment la dificultat de la creació, es queden molt allunyats de la realitat. Jo crec que en el meu cas he intentat compatibilitzar les dues coses i, de fet, vaig començar fent revistes perquè ningú m’encarregava res. Vaig començar fent difusió amb D-Diseño, Ardi perquè tenia el títol d’arquitecte però ningú m’encarregava res. Llavors vaig dir-me: «continuo aprofitant per aprendre». Després quan vaig començar a rebre encàrrecs, mai vaig deixar de fer llibres – cada any o cada dos anys intento fer-ne un –. I el mateix amb les exposicions. M’obligo a mi mateix a barrejar aquestes dues disciplines perquè crec que m’ho passo millor.

P: D’aquí a pocs dies s’inaugura Tapas, exposició de la qual n’ets el comissari. Què hi podrem trobar?

R: Pots trobar tot el que serveix per menjar menys el propi menjar. Sembla molt obvi però, així com per alimentar-se no cal el disseny, per exemple, tu pots anar a un arbre, agafar una poma i menjar-te-la i aquí el disseny no existeix, quan volem tallar aquesta poma necessitem un estri, un ganivet que algú ha dissenyat i si la volem bullir, necessitem una cassola i després necessitarem un plat. L’exposició va de tots aquests estris, instruments, plats que serveixen perquè l’activitat de menjar sigui més fàcil, més plaent, més divertida, més funcional. Està dividida en tres àmbits: el primer és l’àmbit de la cuina, on presentem tots els dissenys que s’han generat per ajudar a que el fet de cuinar sigui més fàcil; el segon és l’àmbit de la taula, que és un àmbit molt més lliure i molt més decoratiu ja que són les coses que, un cop fet el menjar, el porten a la taula que és un lloc de trobar-se i de representació social; i finalment hi ha un apartat que es diu ‘Food design’ on considerem que el menjar també es pot dissenyar. De fet, Ferran Adrià diu que cuinar és dissenyar els aliments. En aquest tercer àmbit, doncs, presentem productes com l’oliva farcida d’anxova, que són productes industrials ja que és un objecte que no te’l menges directament sinó que hi ha una manipulació industrial: se l’agafa, hi ha una peça que li treu el pinyol, una que la farceix, una que la tapa, després la poses en llaunes... Entrem i presentem la indústria alimentària, que algú també l’ha de dissenyar. Altres exemples són els xurros, que es fan amb la mateixa tècnica que es fa una finestra d’alumini o la gula, un producte industrial igual que una cadira perquè algú va pensar quina forma tindria, quin color, quina amplada, quin gruix. Doncs això també ho ensenyem a l’exposició perquè també és susceptible de ser dissenyat.

P: Quin és l’objectiu de l’exposició i quins valors aporta?

R: L’objectiu es instruir delectant. Aquesta és sempre la meva obsessió quan faig una exposició. Cal que qui entri s’ho passi bé aprenent coses. I a Tapas és molt fàcil perquè aquesta exposició està dirigida a tothom: no només als dissenyadors, sinó a tothom perquè tothom menja tres vegades al dia i, per tant, més de mil vegades a l’any i en una vida llarga 100.000 vegades. Som experts en el menjar i tots fem servir aquests estris però no som conscients de fer-ho. Si tu li preguntes a algú de fora de l’àmbit del disseny, no serà conscient que cada vegada que cuina fa servir com a mínim 20 o 30 productes que algú ha dissenyat. L’objectiu d’aquesta exposició és prendre consciència i dir-li a la gent «ei, vostè no se n’ha adonat però que sàpiga que vostè pot menjar millor, cuinar de forma més fàcil i passar-ho millor gràcies a tot un col·lectiu d’empreses i dissenyadors que han fet coses com el minipimer, un ganivet per tallar la carn...». A mi em van encarregar des d’Acción Cultural Española, un organisme estatal, quina podia ser una exposició sobre Espanya que passegés pel món i que tingués repercussió a l’exterior, que agradés i que donés una imatge d’Espanya potent. Gràcies al disseny la vida alimentària i la gastronomia són més fàcils i divertides, i aquest és l’objectiu de Tapas, una exposició oberta a tothom.

Altres notícies

Arriba una nova edició dels ADG Talks

25/04/2017

Demà arriba una nova...

A partir de dimarts, comencen els '...

20/04/2017

A partir del dimarts vinent s'inicia el cicle de 'Diàlegs entre gastronomia i disseny', amb motiu de l'exposició ...

T'agradaria donar a conèixer la tev...

18/04/2017

Des de la inauguració del Disseny Hub, i com a part de la seva tasca...

No et perdis les activitats paral·leles...

13/04/2017

Amb motiu de l’exposició ‘...