Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge

Quan la densitat de coloms en una ciutat supera el nombre considerat tolerable (d’una mitjana de 300-400 coloms/km2, encara que pot variar segons les característiques de la ciutat), es fa necessari establir mesures per controlar-ne la població.

La superpoblació de coloms, com és el cas de la ciutat de Barcelona, segons els últims censos, amb uns 85.000 exemplars a l’àrea urbana, pot arribar a ser un problema de salut pública, ja que algunes aus poden patir malalties o ser portadores d’agents patògens que es transmeten a les persones (zoonosi).

Així mateix, els coloms degraden el patrimoni arquitectònic, el mobiliari urbà i la vegetació. També ocasionen problemes als llocs d’emmagatzemament de gra i als jardins (detecten les llavors acabades de plantar i se les mengen). En algunes zones, quan els cultius són molt a prop de les ciutats, poden crear problemes a l’agricultura, ja que algunes aus es desplacen a aquests llocs per alimentar-se.

A les zones més afectades per la presència de coloms es produeix, en el seu entorn, una habituació dels ciutadans envers aquesta situació, que condueix a una disminució de la percepció del risc i del nombre d’incidències comunicades a les autoritats i dificulta quantificar la presència i l’impacte real de les aus en aquestes àrees.

Hem de tenir en compte que els coloms, quan el seu control és correcte (població adequada, ubicació idònia i estat de salut bo) constitueixen un valor afegit a la bellesa de qualsevol ciutat. Els seus vols i amanyacs adornen les places i els jardins i són motiu de distracció per a la canalla i d’assossec per a les persones grans.

Els coloms, com els gossos i els gats, no han envaït les ciutats, hem estat els seus habitants els qui, en un moment o un altre, hem propiciat que visquin entre nosaltres.