A la ciutat somiada

A la barana d'un pont, dos enamorats enganxen un pany sense treure's la mirada l'un de l'altra. A les parets del barri vell, una parella d'artistes romàntics enganxen llaunes de refresc amb poemes d'amor. A les terrasses del casc antic, els veïns prenen cervesa i xerren animadament. Als carrers i places, els músics i les estàtues humanes despleguen pentagrames i petrificades absències. Als parcs, els artistes despleguen davant entusiasmades famílies i ulls engrescats un meravellós catàleg d'arts de carrer. Els turistes, fascinats, acumulen fotografies amb què construiran el seu àlbum de records. Des de les finestres d'una façana els veïns ens observen encuriosits... fins que ens adonem, de sobte, que és la pintura excelsa d'un muralista anònim.

Que Barcelona (ens) agrada és evident. Que sovint pensem que ens l'han robat una mica, també. Això sí, no sabem ben bé qui: si han estat els turistes, si ha estat la rancúnia acumulada per una crisi que sembla eterna, si han estat les fronteres ignotes que separen el centre de les moltes perifèries... Molts –moltíssims!– barcelonins estem enamorats de Barcelona tot i que a vegades sentim que la ciutat no és del tot nostra. Curiosa paradoxa per una gent tan generosa i entregada. La mateixa que va ensenyar al món les virtuts del voluntariat olímpic, la que omple carrers i places per celebrar i perpetuar tradicions, la que es bolca solidàriament a La Marató de TV3, la que ho dóna tot el dia del gran recapte...

A vegades, els problemes, les preguntes que no han trobat resposta o les demandes justes que s'eternitzen conflueixen al carrer. Quan això passa, sempre hi ha algú que ho paga. I a vegades, aquestes petites –o no tan petites– baralles semblen oblidar-se dels veritables responsables i és la cultura la que se'n veu afectada.

Que hi hagi música, estàtues humanes, art, circ, dansa i teatre, entre d'altres disciplines, al carrer, a les places i als parcs és la grossa de la loteria urbana. Una sort de virtuts que separen la ciutat viva de la que agonitza; la ciutat dinàmica, respectuosa, creativa de la que llangueix. Algú dirà que sempre n'hi ha hagut i que a les festes la gresca sovinteja i que de festes n'hi ha moltes. És cert, com també ho és que les normatives són estrictes, que els artistes tenen problemes, que els veïns protesten i que la ciutat somiada, quan desperta, és un pèl més trista.

L'Ajuntament de Barcelona vol arreglar aquest problema: assegurar que els artistes facin la seva feina i que els veïns la gaudeixin amb fruïció. Amb l'ordre que imaginem quan somiem, sense sorolls maldestres ni horaris inoportuns, amb les garanties de qualitat i amb condicions ètiques que evitin abusos i concentracions massives. Donant joc als barris i trencant les fronteres absurdes que ens diferencien. Però tot plegat no serà possible si aquesta petita revolució de la cultura no és desitjada pels veïns i gestionada amb la complicitat dels artistes.

Aprovar una nova normativa; subhastar adequadament els llocs per fer música i establir calendaris rotatius perquè els artistes es reparteixin per diferents barris de la ciutat, definir uns horaris, excloure els intrusos i assegurar repertoris ben executats no és gaire complicat. Cal –que no és poc!– un acord sensat entre els diferents grups polítics. Com cal, també, superar els recels, promoure un veïnat exigent, carregar-se de raons per defensar-ho i, alhora, protegir-ho d'abusos i ingerències que trenquen el consens. Que als carrers de la ciutat s'escolti música i es vegi art és cosa de tots. De permetre-ho i de vetllar-ho com un somni que no s'evapora i s'allarga hores després de despertar-nos.

Jaume Collboni i Cuadrado

Tinent d’alcaldia d’Empresa, Cultura i Innovació

Share this content