Reconèixer els treballs de cura; fer una Barcelona més justa

Totes les persones necessitem que ens cuidin i cuidarem al llarg de la vida. I, és clar, algú altre ens cuida. Majoritàriament les famílies i, específicament, les dones. Aquest repartiment desigual de les cures és una de les causes més grans de les desigualtats de gènere. Les conseqüències: pitjor posició de les dones al mercat laboral, efectes negatius sobre la salut i una absoluta desprotecció en la jubilació i la vellesa.

A l’economia actual existeix una dicotomia que divideix el món del treball entre el productiu i el reproductiu, i es nega la contribució de la cura a la creació de riquesa. Si fos reconeguda, les xifres del PIB dels estats europeus es multiplicarien. Però les polítiques del benestar, sobretot al sud d’Europa, van girar al voltant del treball productiu, deixant al marge tots els elements propis del treball reproductiu, i ignorant, per tant, tot allò relacionat amb la reproducció de la vida.

Cal replantejar aquest disseny. Si treballar és rebre una remuneració en contraprestació a unes activitats fetes en un temps determinat, la major part de la cura que rebem a diari, en efecte, en queda fora. Però si treballar és crear valor social, la cura no és només una feina: és l’activitat que més riquesa genera. I, al seu torn, necessita un volum de temps de dedicació alt. Justament per la seva importància en la sostenibilitat de la vida, aquesta ha de ser una responsabilitat compartida, amb un pes important de les administracions.

A Barcelona entomem aquest repte. Per això estem proposant mesures com potenciar les iniciatives comunitàries en l’àmbit de la cura, reforçar els recursos per a programes d’atenció a gent gran sense xarxa relacional, o espais de trobada de persones cuidadores.

Així mateix, ampliarem la cobertura de l’Ajuntament amb un espai d’informació i recursos per a la cura. També ampliarem el nombre d’escoles bressol i espais familiars. I crearem una borsa d’hores de cangur per a persones en processos d’inserció laboral.

Amb tot, queda molt per fer. Cal una aposta ferma de les administracions per universalitzar els serveis de cura i per afavorir una distribució igualitària de les tasques de la llar. Cal posar la cura de les persones al centre de l’economia. I per això és necessari combatre la invisibilització de les cures, a deslligar-la de la idea que és una responsabilitat pròpia de les dones, i construir-la com un fenomen objecte d’intervenció pública i d’acció social i econòmica.

Gerardo Pisarello / Laura Pérez

Share this content