La Blanca i l’Andrea són dues noies joves i amb molts plans de futur que es coneixen una nit durant el recital poètic que fa una d’elles. Follen. Follen molt i follen molt bé. S’enamoren molt i molt bé i s’enganxen, se suen, es coneixen i s’uneixen. Passen molts dies seguits juntes fins que decideixen anar a viure juntes, construir la vida juntes i fer-se velles juntes.

A la Blanca li ofereixen una feina a Madrid, així que va i ve a Barcelona i la relació se’n ressent. Estan tan juntes però tan separades... El sexe és inexistent. Comencen a tenir gustos nous, les coses que agraden a una són incomprensibles per a l’altra. Però alguna cosa els fa pensar que només és una crisi normal.

L’Andrea no pot escriure perquè, si és feliç, no li surten els versos. Però no canviaria per a res el que té amb la Blanca perquè li sembla únic i tan impossible... Passats uns mesos, l’estabilitat i la rutina els fan fixar-se en altres coses i persones.

Hi ha crisis normals? Finalment, tot es precipitarà en una parada poc cèntrica del metro de Londres.