×

Error message

Notice: Undefined index: imgsbodypost a bcn_news_page() (línia 73 de /var/www/app/www/innovaciodemocratica/sites/all/modules/custom/bcn_news/bcn_news.detail.inc).

Governança democràtica d'infraestructures digitals

25/07/2017 - 09:57

Recerca. Resum de la 5a Sessió del LAB #Metadecidim. El LAB està orientat a abordar problemes clau per al desenvolupament de la plataforma Decidim i la democràcia en xarxa.

Les plataformes digitals cada vegada ocupen més espais de les nostres vides i la qüestió de la seva governança, i de la presa decisions sobre les seves múltiples dimensions és un assumpte polític central. Vam dedicar l’última sessió del LAB Metadecidim de la temporada, que vam fer el dimecres 19 de juliol, a delinear la governança democràtica del Decidim, una nova infraestructura digital clau per a la democràcia del segle XXI.

El projecte Decidim, que s’inspira en projectes de software lliure, té una nova capa de complexitat pel que fa al seu model de governança, perquè el disseny d’unes infraestructures que siguin democràtiques “no ha de ser fet només per les persones que les programen, sinó també per gent que fa participació, que fa política, que té interès per la democràcia” i això planteja reptes, va assenyalar Arnau Monterde (vídeo), de l’equip Decidim.

Jordi Cabot (vídeo), professor de recerca ICREA a la UOC, va mostrar com han aplicat al Decidim la seva metodologia d’estudi sobre la sostenibilitat de les eines de programari obert. En l’anàlisi de les contribucions al codi per part de la comunitat Decidim, han calculat una sèrie de mètriques -amb gràfics d’interaccions- que mostren (segons la mida dels nodes) les contribucions i col·laboracions conjuntes. Entre altres han mesurat l’anomenat “factor autobús” que defineix el grau d’intercanvi d’informació i coneixement en una comunitat, i han conclòs que aquest factor és baix en la comunitat de programadores del Decidim.

La qüestió, va dir Cabot, és veure com fer créixer aquest factor, perquè “la gent no apareix per generació espontània”, molt especialment quan l’incentiu no són els diners. Per això cal fer molt explícit i ser molt transparent en com funciona el sistema de contribucions i quina és la governança, qui, quan i com decideixen coses. Però no hi ha cap tipus d’evidència empírica que digui que un sistema funciona millor que un altre, això depèn de molts factors, entre ells la mida i la maduresa del projecte.

Cristina Chumillas (vídeo), membre de Drupal.cat, va fer un petit repàs de la història d’aquest sistema de gestió de continguts de programari lliure nascut el 2001 amb Dries Buytaert, qui va veure que la gent s’interessava més en com estava fet el projecte que en el software en si i va convocar una primera trobada presencial el 2005.

També va explicar com funciona la seva comunitat, amb tres nivells diferenciats, Local Meetups molt informals, 10 a 40 persones, DrupalCamps nacionals o regionals, organitzats per voluntaris i el DrupalCon global, que té entre 2.000 i 4.000 assistents i un pressupost de més de mig milió d’euros.

David Rozas (vídeo), Investigador a la Universitat de Surrey (Regne Unit) i Membre del Centre for Research in Social Simulation, va detallar com ha emergit l’autogovernança en la comunitat drupal. Va fer una anàlisi des d’un marc teòric on la unitat d’anàlisis és l’activitat de contribució, un estudi qualitatitu, etnogràfic de recol·lecció de dades en metodologia multimodal, online i també atenent esdeveniments.

Es va preguntar què significa contribuir i va qüestionar la dita “talk is silver, code is gold”. Va analitzar dues categories, activitats de contribució: orientades a l’objecte (contribució de codi, traduccions) i contribucions orientades a la comunitat (mentories, esdeveniments, governança, etc.). Va concloure que la segona categoria està infravalorada, però té un paper molt rellevant en com la gent es converteix en “drupalista”. Per exemple algú molt nou a la comunitat atén els esdeveniments locals, així coneix qui fa el codi i la comunitat deixa de ser quelcom anònim. Així també, gent que fa molt de temps que és a la comunitat, es crema menys, es dóna més reciprocitat.

També es va fixar en com han anat canviant els sistemes organitzatius de la comunitat. Hi ha dues dinàmiques, de formalització i descentralització en la presa de decisions, que estan interconnectades (online i offline). Va introduir la idea dels valors doocrátics (del verb ‘to do’ en anglès, el valor ‘de fer’) un model de governança en què la gent contribueix amb el que vol i no hi ha un cos extern que diu com es fan les accions. La doocracia ha de ser entesa com una sèrie de valors, una actitud antiburocràtica, però hi ha una tensió a causa de la formalització per escalar la presa de decisions, que es pot concebre com a producte de les contradiccions sistèmiques. Els procediments han d’estar sistematitzats, la gent necessita saber com es fan les coses.

En la seva anàlisi, Rozas utilitza els principis d’Elinor Ostrom  sobre els procomuns, respecte a com es defineixen les barreres més clares, o mètodes de resolució de conflictes, i es pregunta quin tipus de governança sorgeix. En la governança policèntrica d’Ostrom, hi ha diferents punts de presa de decisions, graus diferents d’organicitat, no com una cosa binària, sinó com una barrera contínua. A un extrem hi ha el que és més burocràtic i a l’altre el que és completament orgànic. Els sistemes més orgànics, funcionen amb normes socials, els sistemes més mecànics es requereixen normes molt explícites, una divisió del treball igual amb rols, i normes, i més normes i normes sobre com definir les normes.

El Decidim, va concloure Rozas, és una comunitat molt gran i enfocada a la producció del procomú digital. Les contribucions estan en constant negociació, i els indicadors han de tenir en compte aquesta noció dinàmica de les contribucions. Les dinàmiques de formalització i descentralització generen sistemes organitzatius amb diferents graus de organicitat.  I va concloure preguntant si és desitjable aquesta governança policèntrica per al Decidim.

Malcolm Bain (vídeo), Soci d’ID Lawpartners va parlar dels models de governança de programari lliure a l’administració pública i del cas Sentilo, una plataforma de sensors i actuadors per a la Smart City, que mesuren la contaminació, el soroll, el medi ambient, monitoren l’energia, donen sorport a Apps respectant dades personals, etc. És un projecte iniciat per l’Institut Municipal d’Informàtica de l’Ajuntament de Barcelona i que té un cost associat d’instal·lació i manteniment molt alt.

Cal definir la governança perquè s’han de prendre moltes decisions sobre temes legals, tècnics, econòmics, de màrqueting, de la comunitat, i com que les comunitats no tenen una jerarquia, aquests rols no estan atribuïts, i per això cal definir les normes de participació (“rules of engagement”), les responsabilitats, els canals de comunicació per fomentar les dinàmiques de la comunitat, on ens reunim, amb qui, com prenem decisions, com hi contribuïm, qui en té la propietat intel·lectual, quines llicències s’apliquen a les contribucions, com donem valor a les aportacions de la gent, com documentem (la bèstia negra dels projectes lliures), els forks, què passa si algú fa servir el codi i crea una comunitat paral·lela i aquesta és més viva. Aquesta por de perdre el projecte, veure que el projecte ja té la seva vida, s’autogestiona, perdre’n el control, és comú. Cal deixar el projecte lliure en algun moment, i això és molt difícil en una comunitat vertical, fomentada per l’administració pública… en especial quan no es coneix aquesta nova comunitat.

Hi ha molts models coneguts, la dictadura, el dictador benevolent, la meritocràtica, els comitès, i la solució és triar un model que s’adapti al projecte -petit i àgil versus gran i pesat, lent versus ràpid, horitzontal versus controlat- i deixar-lo evolucionar en el temps, que sigui sostenible i adaptable.

És massa d’hora per poder parlar de comunitat d’usuaris, va dir Bain. Qui participa a Sentilo són ciutats, no són persones. Hi ha diversitat en els membres, entitats públiques, empreses privades, proveïdors privats, i finalment individus. Hi ha diversitat d’interessos, de consumidors, proveïdors, usuaris. Les eines que utilitzen per a la seva governança (amb Comitè executiu, tècnic, cities steering, membership i advisory board) estan definides en el Sentilo Community Organization and processes, són topdown, de dalt a baix, no és orgànic. S’utilitza a Barcelona, ​​Reus, Cambrils, Terrassa, Tarragona, i Mataró.

La conversa va seguir després amb els convidats a la Fila 0, Toni Hermoso, Membre Amical Wikimedia; Alícia Mullor, Facilitadora de grups, El Camino del Elder; Ulises, Fundador El Camino del Elder, Sebastià Vila, Delegat Rector Política TIC de la UPC; Víctor Fernández de Alba, Miembre de la direcció Plone Foundation.

Ulises (vídeo), fundador d’El Camino del Elder, va dir que la clau està a saber distingir entre elements interns i externs. Tota comunitat ha de tenir diversos elements, propòsit o sentit són clau i no és el mateix si aquest propòsit sorgeix de fora o si es construeix des de la comunitat, perquè la construcció col·lectiva de sentit o propòsit sempre és complexa. També va subratllar que la xarxa subjacent d’un projecte com Decidim és molt més gran que la seva comunitat formal, una xarxa d’interaccions que alimenta el projecte i de la que cal tenir cura.

Toni Hermoso (video), Membre d’Amical Wikimedia, va assenyalar que es crea el programari però no sabem, en el futur, quines dinàmiques pot tenir hem de decidir què farem, si ho permetrem, i acceptar que no podem controlar-ne l’ús.

Victor Fernández de Alba (deo), de Plone Foundation, va explicar que aquesta és una fundació amb una comunitat consolidada i meritocràtica, que s’adona que li cal obrir-se, fer més coses i arribar a més llocs. I preguntava com reinventar la comunitat. Una fórmula utilitzada per Plone ha estat donar valor a comunitats que no tenen res a veure amb la seva i crear una capa de serveis, per anar d’un model monolític a un model més obert, perquè es facin servir per a e que es vulgui. 

Alicia Mullor, Facilitadora de grups, El Camino del Elder, va concloure que tendim a pensar que fer les coses en obert i donar l’opció que tothom hi pugui participar ja és fer-les democràticament. Però segons com estigui articulada la comunitat es començaran a donar bretxes, perquè no hi ha tantes persones capaces de sostenir el mateix ritme o no totes tenen el mateix nivell de coneixement, i es perd diversitat, que és el veritable senyal de salut democràtica.