"Apostar per mi; el primer pas de les mil milles"

Treball. Des del Coaching laboral t'acompanyen a aconseguir els teus objectius! Una jove que hi va participar, t'explica què li va aportar aquest servei i per què ja tardes en apuntar-t'hi.

 

Guanya confiança en tu mateix/a i en els teus recursos per trobar feina o emprendre un projecte! Des del Coaching laboral per a joves t’acompanyen a aconseguir els teus objectius!

La jove Mireia Cebrián comparteix amb tu què li va aportar participar en aquest servei que s’ofereix gratuïtament a Punts d’Informació Juvenil de Barcelona i a Barcelona Activa:

 

Estem a principis de setembre, acabo de defensar la tesina del màster amb molt bon resultat. En uns dies tinc programat un viatge a Sri Lanka i Les Maldives: m’agrada autoregalar-me el que em mereixo. Un mes després em planto de tornada a Barcelona amb la cantimplora ben carregada d’energia i amb un objectiu clar: trobar feina.

Faig de l’ordinador el meu amic més íntim i passo les hores buscant ofertes laborals per internet; m’apunto a aquelles activitats que demanen disponibilitat de temps; em faig addicta a Porta22 de Barcelona Activa; accepto un voluntariat (o fer-la-feina-que-fan-altres-però-jo-sense-cobrar); llegeixo sense parar; i per descomptat, reservo forces per mimar les meves relacions socials i afectives. Salto d’alegria.

No tothom serveix per a totes les feines

Les setmanes passen. M’inscric a Garantia Juvenil, el programa europeu que combat l’atur del jovent. Poc a poc van arribant notícies d’aquelles empreses a les quals he presentat la meva candidatura: pel que es veu no a tothom agraden els iogurts naturals.

Permeteu-me que us aclareixi això dels iogurts. En un dels cursets de Porta22 ens van demanar que ens imaginéssim que som un iogurt en un estant de supermercat, per fer analogia del mercat laboral i els actors socials que hi participen. No sé si em sento molt preparada per afrontar una entrevista de feina amb aquest imaginari… Però el cert és que podem substituir el iogurt per qualsevol altre concepte variable que ens vingui al cap i, ens ho mirem com ens ho mirem, resulta un gran aprenentatge.

En definitiva, la moralitat d’aquest conte galàctic és simple: no tothom serveix per a totes les feines. És clar que jo, com a iogurt natural –que no desnatat–, en tant que no tinc experiència d’allò al que voldria dedicar-me, em sento tan blanca com nua, i no veig com sortir d’aquest punt mort.

Decideixo que no puc seguir aplicant a ofertes vario pintes, guanyar un quilo per setmana a casa els avis, i assistir a totes les reunions socials “perquè no treballes”, com em fan notar alguns il·luminats. Així que em planto davant del mirall i amb molta prudència em pregunto què vull. El que és evident és que necessito orientació. I d’aquesta manera, estimats lectors i lectores, el meu nom apareix a la llista del programa “Coaching” laboral per a joves. Sense saber-ho, moltes coses estaven a punt de canviar…

La primera sessió: el que ens agrada ens dóna pistes de les nostres competències

Quan arribo a la primera sessió del curs –en total són quatre- agafo lloc i em presento a en Jordi, el nostre “coach”. Sembla que avui només serem dos. A la llista apareixem sis inscrits, però ja us avanço que a les següents sessions serem dos o una. Però a mi no em fa res, al contrari, això que guanyo.

En Jordi agafa un full i dibuixa una persona, un camí, un cim i una bandera. És senzill imaginar que ens està presentant la metàfora amb la qual treballarem durant el curs. Llavors ens pregunta: de què voleu treballar? On voleu arribar? A què? Minut u i ja em sento marejada. Ara miro la porta, ara miro el “coach”. Se suposava –més aviat, jo suposava- que aquesta era l’última pregunta del curs en orientació!

Per sort en Jordi, amb els anys d’experiència que té al damunt i perquè deu estar veient la meva cara de pànic, ens permet no respondre i fem una ronda de presentacions. Durant el meu torn, i això ho puc dir ara amb perspectiva, responc a la fatal pregunta sense adornar-me’n. I no és perquè hagi posat sobre la taula la meva llicenciatura i el màster (el saber), sinó perquè hi he posat les meves habilitats, passions i aptituds (el saber estar) que són, al cap i a la fi, les que m’han conduït als diferents voluntariats, cursos i premis (el saber fer) que carrego a la motxilla, i que em defineixen. Em fan ser qui sóc, em fan ser un iogurt diferent a la resta dels de l’estanteria del supermercat, perquè, al cap i a la fi, és fàcil destacar en allò que t’encanta. Val a dir que no totes les coses que m’agrada fer em serveixen per definir el meu perfil professional, però no per això les hem d’obviar.

A la persona que en Jordi havia dibuixat, ara li afegeix la cantimplora. Com a peregrina que sóc, tinc molt clar que per avançar cal escoltar el cos i cuidar-lo. L’aigua és un bé molt preuat. Aquí la cantimplora s’omple d’energia, donant espai a aquelles activitats i moments que ens fan sentir bé i que, per això, és molt important no apartar del nostre dia a dia. Encara diria més, el que ens agrada ens dóna pistes de les nostres competències.

Avancem per prendre decisions,
també per rectificar

No faré un resum de cadascuna de les sessions, sinó que destacaré allò que més m’ha servit en l’ordre que necessito per explicar-vos-ho.

L’aprenentatge del programa “Coaching” laboral és individual i demana de constància i seguiment més enllà de l’hora i mitja amb en Jordi. Una de les coses que més m’agradava, entre sessió i sessió, era el conte que ens enviava per “e-mail”. Saber que puc mantenir el contacte ara que no tinc sessions també em reconforta. I trobo que quatre sessions en total és una bona mesura “per no crear dependència”, com em va explicar el “coach”.

Doncs bé, som davant d’un camí per recórrer, amb una cantimplora que anirem reomplint al llarg de la travessa, i tal i com va dir Lao-Tsé “un viatge de mil milles comença amb el primer pas” Amb paraules d’en Jordi, “acció és transformació”: avancem per prendre decisions, també per rectificar. Tot plegat, amb ajuda d’un mapa per orientar-me: sessió de la planificació i estratègies.

Em va fascinar veure quants canals existeixen per trobar feina, quants passos puc preparar i estudiar per fer-ho bé, en definitiva, se’m va obrir un món nou. Sonava insípid sense un què concret, així que em vaig decidir –tampoc tenia res a perdre- a oferir-me a partir de les meves competències i habilitats. Estava caminant i guanyant autoestima. Estava donant passos de gegant.

Encaixaré allà on es demani algú com jo

Fa unes hores despenjava el telèfon de casa meva i marcava el número d’una associació que trobo fascinant i que he sentit a parlar a través d’un programa de ràdio: vull treballar amb elles. A l’altra banda de l’aparell parla una dona, me’n surto prou bé.

Ha sigut un encert trucar; si m’hagués presentat en persona no hagués trobat “feedback”, segons m’han informat. Així que em disposo a contactar amb la persona adequada via “e-mail”… No és l’únic front que deixo obert. Casualitats de la vida, parlant amb el fuster que treballa a casa de mons pares, de cop i volta em revela que la seva dona treballa en el sector amb què estic interessada!

Tanmateix, he imprès una còpia de la meva tesina per portar-li a una persona molt especial que em va ajudar durant el procés d’investigació. I així, he començat a moure fils cap a totes direccions, sense perdre el nord, el meu objectiu.

I ho faig sempre amb la cantimplora prou plena per no ensorrar-me, i anteposo la meva persona i els meus objectius a les obligacions socials que no em fan bé. No mal interpreteu aquesta actitud, es tracta de la consciència del present, de valorar l’estat anímic en el que em trobo, de voler donar el millor de mi en cada moment, i de no enfadar-me per allò que no puc controlar o que no depèn de mi.

Puc preparar-me molt bé una entrevista, amb la prèvia feinada del CV i la carta, l’estudi de mercat… però si resulta que l’empresa està buscant algú creatiu pel disseny; un líder per coordinar el projecte; una persona neutre que es porti bé amb tothom; una persona proactiva que no pari; o una persona poc sociable per treballar amb l’ordinador des de casa, això ja no depèn de mi.

Encaixaré allà on es demani algú com jo, estic convençuda, perquè faré el que calgui per arribar-hi. I pensar que serà una feina amb la qual encaixin els meus interessos i de rebot les meves competències, em du a apostar per mi; el primer pas de les mil milles.