Per aquest Sant Jordi, millor roses locals

Sostenibilitat. El 90 % de les roses que consumim són d'importació i porten associat un elevat impacte ambiental i social. Existeixen però alternatives. Els hi fem un lloc?

L’any passat (2016) es van vendre un total de cinc milions i mig de roses de Sant Jordi. El 90% de les roses que es van comercialitzar a Mercabarna-flor van ser d’importació: el 35% dels Països Baixos, el 35% de Colòmbia i el 20% de l’Equador. Holanda, de fet, actua com a mercat central europeu:  rep flors de tot el món que després distribueix per Europa. Segons el Ministerio de Comercio Exterior de Colòmbia, el 70% de totes les flors comercialitzades a Europa passa per les subhastes holandeses. Altres exportadors importants són Kenya o Zimbabwe. Malauradament,  tan sols el 10 % van ser de producció local.

Comprar una rosa d’importació, acostuma a ser més varat però al comprar-la estem adquirint també una rosa quilomètrica que ha hagut de viatjar molts quilòmetres per aconseguir un somriure de la nostra persona estimada. I no només això, sinó que n’hi ha algunes que a més a més porten associada una forma de cultiu que genera moltes injustícies i problemes ambientals.

Colòmbia és el segon productor mundial de flors, darrere d’Holanda. Hi destina gairebé 7.000 hectàrees d’hivernacles (si en féssim una cinta de 100 metres d’ample, el plàstic colombià arribaria de Barcelona a Madrid i encara una mica més), segons dades de 2005. Més del 80% dels treballadors de la floricultura d’aquest país són dones  amb unes condicions laborals precàries: jornades de 12 hores, sous de 4€ al dia…

A més, el cultiu de flors és un dels cultius que més productes plaguicides i fertilitzants del món empra, els quals contaminen l’aigua i la terra, alterant els ecosistemes. I no només això, sinó que consumeix molta aigua i esgota els sòls en pocs anys.

Tal com descriu en Ferran García en el seu article les Arrels de les Flors, val a dir que el que passa a Colòmbia amb les flors no és un cas aïllat. És un dels anomenats monocultius exportadors que s’estan expandint per tot el planeta en països i regions empobrides, seguint l’estructura d’un centre econòmic mundial i una perifèria. Simplificant, la cosa funciona així: ¿Europa, per exemple, vol consumir un volum de flors determinat? Organitza els millors camps colombians per abastir-se. Així, la perifèria perd un element clau per al desenvolupament de qualsevol país: la sobirania alimentària.

Aquest Sant Jordi provem d’evitar les flors quilomètriques i fem una aposta per les roses locals. Els productors del Maresme ens ho agrairan. També n’hi ha d’ecològiques i de comerç just. A més, pensem si podem collir-ne alguna d’un roser que tinguem a prop o adquirir roses pintades, reciclades o fetes amb materials naturals.