Comissària: Montse Romaní
Inauguració: 2 de març, 19 h
Visites guiades gratuïtes: dimarts a les 18 h, dissabte i diumenge a les 12 h

Aquesta mostra reuneix set obres audiovisuals produïdes entre el 2008 i el 2017 que exploren les paradoxes relacionades amb l’ús quotidià de les tecnologies de la comunicació. Mitjançant recursos propis de l’estètica de les bases de dades, les xarxes socials i l’economia col·laborativa, l’artista sol ajuntar centenars de vídeos en línia enregistrats en primera persona. El resultat és una composició d’autoretrats que revelen els efectes del capitalisme comunicatiu en la societat nord-americana.
 

Aquesta exposició és la primera mostra individual dedicada a Natalie Bookchin a l’Estat espanyol. Reuneix una selecció de set treballs en vídeo produïts entre el 2008 i el 2017: la sèrie Testament –Count, My Meds, I am not i Laid off–, Now he’s out in public and everyone can see, Long Story Short i Mass Ornament.

L’obra de Natalie Bookchin va començar a ser coneguda internacionalment en els anys noranta, quan se la va considerar part d’una generació d’artistes pioners en l’àmbit de la cultura digital que, lluny d’actituds tecnòfiles, van adoptar una posició crítica mitjançant la pràctica del net-artivisme –una combinació de xarxa-art-activisme– davant de la creixent bretxa digital sobre l’esfera pública, econòmica i cultural als Estats Units.

A mitjan dècada del 2000, inicia una etapa en què els materials derivats d’internet i les xarxes socials seran centrals en la seva obra. Hi són presents des de l’ús d’imatges fetes per càmeres web de seguretat desprotegides i accessibles a través de Google, fins a l’apropiació de vídeos de baixa qualitat i resolució penjats a YouTube (el fair use o “ús legítim” és una forma legal a YouTube que permet reutilitzar materials protegits per drets d’autor sense el permís del propietari).

Amb la crisi del 2008, les xarxes socials experimenten una circulació exponencial de videoblogs domèstics enregistrats en primera persona. És un fenomen que Bookchin defineix com una multitud de monòlegs connectats massivament des del seu aïllament particular, l’experiència dels quals revesteix una doble condició: alhora que participen en comunitats virtuals des de les quals comparteixen desitjos i opinions, les xarxes en gestionen les dades per a l’anomenada economia de les big data.

Interessada en els debats plantejats per la teoria crítica dels mitjans, durant la darrera dècada Bookchin s’ha dedicat a explorar les paradoxes inscrites en les tecnologies de la comunicació. A partir de l’edició de centenars de vídeos disponibles en línia, l’artista construeix un mosaic d’autoretrats en pantalles múltiples disposades de manera seriada, que formen complexos paisatges sonors, veus polifòniques, cossos coreografiats i representacions mòbils.

La videoinstal·lació multicanal Mass Ornament (2009) és el resultat de recombinar desenes de vídeos que, com si fossin miralls, mostren una sèrie de persones solitàries que ballen en els seus dormitoris imitant les estrelles del pop. Mitjançant la postproducció d’espais, de gestos, de passos i, fins i tot, de preses de càmera que repeteixen el mateix patró, Bookchin ens revela una representació mecanitzada de la intimitat, on sembla que els desitjos, les relacions i les identitats hagin estat intervinguts per la pantalla.

En produccions posteriors, com Now he’s out in public and everyone can see (2012-2017), la sincronització de les imatges dona pas a múltiples vídeos dispersos caòticament per la pantalla, de manera que creen una cacofonia de rostres i de sons que suggereixen una desconnexió entre si. Iniciat durant l’etapa presidencial d’Obama als Estats Units, Bookchin construeix un nou mosaic de fragments de videoblogs, en els quals persones de diverses procedències responen, a través d’internet, a les tensions racials que es van intensificar durant aquell període. Davant d’una esfera pública controlada pels mitjans de comunicació, Bookchin posa en relleu com, en plena època de xarxes socials, els relats fabricats, els rumors i la desinformació amb prou feines es distingeixen de la informació veraç.

En els seus darrers treballs audiovisuals, Natalie Bookchin produeix retrats col·lectius d’una multitud activa socialment i políticament, formada per singularitats que interpel·len aspectes que avui preocupen la societat nord-americana. Es tracta de persones que, per la seva marginalitat o posició subalterna, no acostumem a percebre a través de les nostres finestres catòdiques. De nou, Bookchin mostra una pantalla amb múltiples retrats parlants, encapsulats en els seus propis marcs, que puntualment, com si es tractés d’un cor grec, generen ecos i repeticions que destaquen les experiències compartides i les semblances i que instiguen vincles inesperats i desconeguts entre si. Davant d’unes tecnologies de la comunicació que tendeixen a desactivar la comprensió del que és comú, Bookchin proposa reimaginar-les com a espais des dels quals es pot configurar una noció diferent del que és social i col·lectiu, i apel·lar a la solidaritat i a l’empatia amb tot el seu potencial pendent de realitzar-se.