Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 7 de juny, 19 h
Visites guiades a càrrec de Claudio Zulian: dimarts 2 i 16 de juliol, a les 18 h

Vallès: fabricar passats, fabricar futurs és un projecte amb el qual Claudio Zulian recorre la memòria proletària de la comarca del Vallès, una zona històricament i políticament adscrita a l’anomenat «cinturó roig» de Barcelona.

Partint de la fàbrica com a lloc simbòlic, ideològic i social, l’artista explora, alhora, els espais productius i els àmbits vivencials, el patrimoni material i els imaginaris emigrants, la noció de comunitat configurada al voltant d’uns eixos o en un estat perpetu de definició.

Tanmateix, Vallès: fabricar passats, fabricar futurs també és una invitació a pensar quins horitzons es dibuixen cap als temps venidors, quins són els nous codis de mobilització i de veu pública que s’hauran d’erigir des de les perifèries industrials, quin paper tindrà la fàbrica al segle xxi, dins d’una economia transnacional dirigida per les elits del capitalisme financer, a partir del dràstic canvi de paradigma en l’estatut del treball i en el paper dels treballadors.

Fruit d’un complex procés de diàleg i cooperació entre quatre ajuntaments vallesans —Cerdanyola del Vallès, Ripollet, Sabadell i Terrassa—, aquesta proposta, que va arrencar el 2017, va anar mostrant les seves etapes evolutives des de formats ben diversos.

Així, doncs, al Museu d’Art de Cerdanyola, sota el títol Utopies, es van presentar tres videoinstal·lacions precedides de la peça Work-in-progress; al Centre Cultural de Ripollet es va poder veure El viatge i els polígons, amb imatges fotogràfiques i una peça audiovisual; al Museu d’Art de Sabadell es va exhibir Imatges a l’ombra del temps: la fàbrica, i al Centre Cívic del barri de la Maurina i a la Sala Muncunill de Terrassa, el treball De nit construíem cases. A més d’aquesta sèrie de mostres, s’han dut a terme un conjunt de tallers, taules rodones, trobades i conferències específics per a cadascuna de les diferents localitats.

La instal·lació a La Virreina Centre de la Imatge adopta la forma d’un relat audiovisual amb set episodis —La fàbrica, La nena obrera, El viatge, Polígons, La torre, De nit construíem cases i Utopies— que configuren una mena de políptic on s’albira una certa història possible per a les noves imatges proletàries.

Des de l’estranyament de Bertolt Brecht fins a la distància de Sergei Tretiakov, des de la literatura fabril de Leslie Kaplan fins a les panoràmiques en loop de Harun Farocki o els collages de pensaments i consignes de Nanni Balestrini, hi ha un fil en el cinema expandit, en el teatre social i en la literatura política del segle xx que Zulian convoca mitjançant aquest treball, com si el productivisme encara estigués pendent d’un inesperat pas de rosca.

George Didi-Huberman adverteix que els pobles es troben en un procés de representació perpetu i, alhora, en un invariable perill d’ocultació; és a dir, estan «sobreexposats» i «subexposats» simultàniament. Podríem dir alguna cosa similar dels treballadors, invocats des de qualsevol flanc polític, econòmic o artístic, però alhora desapareguts de totes i cadascuna de les epistemologies que van promoure les classes mitjanes durant l’últim mig segle. No és estrany, doncs, que pel desguàs emocional per on van desaparèixer grans zones de la dissidència proletària també hagin desaparegut aquelles instantànies que documenten les noves lluites emancipadores en l’àmbit la feina.

Claudio Zulian investiga, precisament, aquesta cruïlla entre els imaginaris sentimentals de la lluita de classes, la nostàlgia simbòlica de la cultura obrera i les hipotètiques renovacions de tot plegat. Dit d’una altra manera: analitza quina part de la revolució es continua formulant des del camp de les imatges i quina altra ha derivat com a diagnòstic tan sols estètic. Per a això, recorre el paisatge industrial i el converteix en un escenari performatiu, transita per la memòria emigrant i la presenta sense les seves condescendències humanitàries habituals. De la mateixa manera, aprofundeix en les iconografies del poble fins a extreure’n, no un diagnòstic que detecti les contradiccions del sistema, sinó una teoria i una praxi de transformació encara vigents, una proposta de futur.