Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 22 de març, 19 h
Visites guiades gratuïtes: dimarts, 18 h; dissabte i diumenge, 12 h

A mig camí entre l’arxiu, la postproducció i el fake, els treballs de María María Acha-Kutscher (Lima, 1968) pretenen resignificar aquells imaginaris que, des de la invenció de la fotografia, van construir una història de les dones discriminatòria i penalitzadora, en què apareixen relegades a un segon pla, dins de relats hegemònics i paternalistes.

Aquesta exposició aplega diverses sèries de treballs englobades sota el títol de Womankind (2010-2015), un projecte de llarg recorregut amb el qual María María Acha-Kutscher (Lima, 1968) investiga críticament aquells imaginaris que, des del naixement de la fotografia, van construir una història visual de les dones paternalista i discriminatòria.

El mètode de treball de l’artista consisteix a resignificar nombroses imatges d’arxiu procedents de fonts molt diverses per, tot seguit, introduir-hi modificacions formals subtils. En aquest sentit, com en la faula cinematogràfica d’Agnès Varda, podríem sostenir que María María Acha-Kutscher es converteix en una «espigoladora» dels detritus engolits per aquella hegemonia cultural masculina, heterosexual i de raça blanca que, entre el final del segle xix i el començament del xx, va confeccionar els estereotips visuals, literaris i públics de la dona.

La mostra inclou divuit collages fotogràfics, a més de la instal·lació 365 Days (2012), que, a la manera d’un diari, al llarg de tot un any, traça una seqüència d’imatges en què es convoca l’espectador a erigir associacions a partir de les seves iconografies particulars.

Així, els collages acolorits de Les Spectaculaires, dos dels quals produïts específicament per a La Virreina Centre de la Imatge, presenten dones patologitzades com a «anormals» pels sistemes clínics, teològics i socials de l’època. Arraconades com si fossin monstres, exhibides en espectacles circenses, aquestes dones exemplifiquen els processos de persecució de la diferència i de terapització de l’anomalia que van proliferar a tot Europa després de la Revolució Industrial, els quals van tenir en el freak show un dels episodis prioritaris.

D’altra banda, Derruidas (2011) mostra dues dones en sengles espais arquitectònics en ruïnes, tal vegada recuperant algun objecte abans no es perdi per sempre o potser acomiadant-se dels que van ser els seus llocs de residència.

Les sèries 2 (2011), 3 (2012) i 4 (2013) constitueixen un recorregut per habitacions domèstiques, llocs de socialització i àmbits d’entreteniment o de saber en què veiem dones en actituds diferents, a vegades travessades per un cert pathos de 3 malenconia, d’altres deliberant o absortes. La caracterització de l’«univers femení» —un epítet masclista— com a territori que escapa a les lògiques de la raó, així com el mite del bovarisme, és a dir, la penalitzadora adscripció de les dones a una mena d’estat perpetu de somieigs improductius, unit al clixé de la bellesa juvenil i l’elegància de classe, es transformen aquí en mirall literal de com les representacions culturals imperants van tipificar històricament la dona, escindint-la de qualsevol possibilitat d’acció política i inserint-la en un territori de soledat existencial o en uns llimbs fora dels esdevenirs cronològics.

Finalment, Maybe 1 (2015) mostra una dona que observa el paisatge urbà des de la cornisa d’un edifici. Al fons s’hi observen xemeneies de fàbriques, pinacles d’esglésies i teulades d’habitatges. La seva silueta audaç es retalla davant un cel de contaminació industrial i núvols uniformes, contra el batec productiu de les noves urbs capitalistes.