Entrevista a Sebastià Riera, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: “A mi em sembla que la cultura en general és enormement divertida”

És un home que viu per i per a la història, que se sent com a peix a l’aigua a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on treballa des de fa gairebé quatre dècades. Encaixa perfectament en la Casa Ardiaca, per la seva formalitat, el seu tracte exquisit i la seva erudició. Ara està a punt de jubilar-se.

Aquestes característiques ja es fan evidents des del primer moment de la nostra trobada, quan baixa al vestíbul de la Casa Ardiaca a rebre’m i m’anuncia que farem l’entrevista a la Sala Massana. Fins arribar-hi m’explica que el nom de la sala es va posar en honor a Agustí Massana, mecenes que va crear l’Escola Massana d’art i disseny i també va donar a la ciutat una valuosa col·lecció de llibres d’art. En el trajecte no s’està tampoc de referir-se al contingut, al nom i a altres detalls dels espais per on passem, igual que durant una visita guiada improvisada que fem en acabar l’entrevista. En general, la seva conserva està enriquida en tot moment amb noms i dates de tots els esdeveniments de què parla.

Com a una mena de simbiosi amb l’espai, Sebastià Riera em parla de vostè, per tant, aquesta entrevista es desenvolupa amb més formalitat del que és habitual en el Mes a Mes.

Quan va començar a treballar a l’Arxiu Històric?

Jo vaig llicenciar-me en Filosofia i Lletres el 1977 i de seguida vaig començar a fer feines concretes, tant per a la Delegació de Cultura com per a l’Arxiu Històric. Feia el que deien aleshores encàrrecs per obres, per tant, amb contracte mercantil per fer tasques concretes. La persona de contacte en aquest cas va ser Jaume Sobrequés, que va ser professor meu a la Universitat de Barcelona i també era arxiver de l’Arxiu Històric. A través d’ell vaig començar a col·laborar a l’Arxiu. D’aquesta època, de finals dels 70 i principis dels 80, potser el més rellevant que vaig fer va ser participar en l’elaboració del Llibre blanc dels museus de Barcelona, que es va presentar al 1979. Va ser un treball dirigit per Lluís Montreal, que aleshores era secretari general de l’ICOM (Consell Internacional de Museus). I després, i més específicament de l’Arxiu d’aquella època, recordo, per exemple, que s’organitzaven uns cursos d’Història de Catalunya, que tenien molt d’èxit.

I aquests cursos eren oberts al públic en general?

Eren oberts. Primer es feia el cicle de conferències i després es coeditava en una editorial privada com a llibre per al públic general. I va tenir molt d’èxit. Després vaig participar en l’organització, per exemple, de les jornades de joves historiadors catalans en una sèrie d’activitats que es feien aquí. A partir del 80 vaig entrar a la Universitat Autònoma, en el departament d’Història Moderna i Contemporània i vaig ser professor associat des del 80 al 2014, quan em vaig retirar.

Va deixar la feina de l’Arxiu?

No, perquè com que tenia contracte mercantil la podia compatibilitzar. A l’Autònoma he estat des del 80 fins al 2014. Aquí, al 85 van sortir algunes places de tècnics, em vaig presentar a les oposicions i les vaig guanyar. Vaig estar dos anys, el 86 i 87, com a director. Aleshores no es deia Arxiu Històric de la Ciutat, sinó que es deia Institut Municipal d’Història, però és el mateix.

Al 88 vaig passar a ser arxiver i a partir del 2004 vaig esdevenir cap de Fons Documentals, que és el que sóc ara

Foto feta amb motiu de l'exposició Macià i el seu temps, al 1984, amb Sebastià Riera (a l’esquerra) i Jaume Sobrequés, que era el director de l’Arxiu

Què hi ha al Fons Documentals?

La secció de Fons Documentals inclou l’Arxiu Medieval i Modern, que és l’arxiu de manuscrits, de documents medievals. També hi ha l’Àmbit de Gràfics, que recull gravats, mapes, cartells, plànols... aquest tipus de materials. Després hi ha un altre àmbit que recull els Fons Orals, que és una tendència contemporània que advoca per recollir testimonis històricament valuosos de persones a través del so.

Des de quan es recullen aquests testimonis orals?

És una secció creada als anys 80.

I quina mena de documents orals es conserven?

La base és la col·lecció Ronald Fraser, que era un historiador britànic que va fer uns llibre sobre la Guerra Civil espanyola basant-se en testimonis reals dels dos bàndols, del bàndol republicà i del bàndol franquista. Quan va acabar el seu llibre no sabia on deixar la col·lecció dels seus testimonis, es va posar en contacte amb nosaltres i nosaltres vam acceptar i vam crear aquesta secció. Entre altres coses, aquesta secció té la col·lecció de testimonis orals de la Neus Català, que va ser una republicana espanyola que va estar als camps de concentració nazis i va sobreviure, i l’any passat va celebrar el seu centenari i encara està viva. El fons català està format per testimonis de persones que van estar recloses a camps de concentració nazis.

Suposo que la majoria d’aquests documents orals són antics.

Els més antics són documents de l’època de la Segona República i a partir d’aquí hi ha testimonis de les diverses èpoques. Ara, per exemple, es vol fer un projecte de recollir les jornades catalanes de la dona que es van celebrar al 1977. En aquell moment van tenir una gran repercussió i ara es volen recollir testimonis de persones que van assistir-hi perquè ens expliquin els seus records, el que va suposar per a elles aquest fet. És a dir, volem recollir testimonis que poden ser importants per a la història de Barcelona i de Catalunya.

En què consisteix concretament la seva feina?

Sóc cap de Fons documentals i m’ocupo de l’arxiu medieval i modern. Pensi que el municipi de Barcelona va ser fundat el 1249 i immediatament va començar a generar documentació. Aquí tenim força documentació, no del 1249 però sí des del 1301. Del segle XV encara més. Aquest fons d’arxiu medieval i modern arriba aproximadament fins al 1840, perquè la resta de la documentació municipal està en un altre arxiu, l’Arxiu Municipal Contemporani, per una qüestió d’espai. Aquí no en tenim. A part d’aquesta documentació que va de finals del XIII – principis del XIV fins a mitjans del segle XIX, tenim fons personals, el fons Narcís Oller, per exemple.

Procedents de donacions?

Sí. El fons Narcís Oller, el fons Apel·les Mestres, el fons Albert Bastardes, que va ser alcalde de Barcelona... Fons diversos i molts rics. Tenim fons gremials també, dels gremis de Barcelona, uns 90. Tenim un col·lecció molt rica.

Sebastià, que es jubila aquest mes, al seu despatx de la Casa Ardiaca.

Creu que aquest centre és en certa manera desconegut?

Nosaltres celebrem una jornada de portes obertes un cop a l’any, el dia de l’Ou com balla i també pels volts del Dia internacional dels arxius, que acostuma a ser la primera quinzena del mes de juny. I després es poden fer visites a petició d’una entitat, una universitat... Es poden organitzar visites guiades i se’n fan. La última que jo vaig fer va ser un Màster en Estudis Medievals de la Universitat d’Estrasburg. No solament ve públic local.

Per a vostè el passat és més interessant que el present?

No, però el passat és molt interessant. Jo diria, no solament pel tema de l’arxiu, sinó pel tema de la cultura. A mi em sembla que la cultura en general és enormement divertida i ho dic positivament. Hi ha gent que troba avorrit llegir un llibre o anar a conferències. Per a mi llegir un llibre, llegir documents antics, o anar a conferències... tot això és, no divertit, més que divertit. Per a mi això és apassionant. Jo crec que les persones que no participen d’aquesta passió s’ho perden, malauradament per a ells.

Està claríssim que l’objecte de la seva feina és també el seu hobby. A què dedica el seu temps lliure?

Jo en el meu temps lliure llegeixo coses d’història, a causa de la meva professió. Però de vegades m’agrada llegir història que no sigui de feina, d’història d’altres èpoques. Llegeixo també història d’altres països, de França o d’Anglaterra. Això és el meu hobby, perquè és una lectura que no és obligatòria, és per plaer. I no cal dir que la història de França, d’Anglaterra o d’Itàlia és tan interessant com la nostra. O la història de l’antiguitat. Si llegeixo història com a distracció prefereixo fer-ho d’històries o de llocs diferents per canviar una mica.

Com ha canviat la manera de treballar al llarg d’aquests anys?

Doncs ha canviat moltíssim. Al 79 quan vam fer el Llibre blanc, a l’Ajuntament de Barcelona hi havia unes màquines d’escriure Hispano Olivetti que eren metàl·liques, de ferro, que pesaven molt, semblaven que eren tancs en lloc de màquines d’escriure. Després van venir les màquines d’escriure elèctriques, que ja no van durar gaire perquè de seguida van arribar els ordinadors. No cal dir que tant els catàlegs informatitzats, d’una banda, com la possibilitat de fer còpies digitals, d’altra, i de posar els textos i les imatges a disposició del públic a través d’Internet ha estat una autèntica revolució.

Tots els llibres o documents estan digitalitzats?

No. Una part. D’arxius només es digitalitzen les sèries més demanades pel públic. Pensi que no totes les sèries, tots els llibres o tots els cartells són igualment demanats. El públic prioritza. Ara no tot està digitalitzat i jo li diria que potser no tot s’ha de digitalitzar. Potser hi ha documents que no val la pena. En general s’ha d’ampliar la digitalització al màxim, però s’ha de prioritzar.

Es jubila aquest més, d’aquí a una setmana. Què farà a partir d’ara?

No deixaré la vinculació amb l’Arxiu perquè l’any que ve, el 2017, serà el centenari de l’Arxiu, l’Històric, perquè l’Arxiu Municipal és de l’època medieval. Hi haurà una sèrie d’actes de celebració i un d’aquests actes serà una exposició al vestíbul i al pati sobre la història de l’Arxiu. Els organitzadors d’aquests actes han tingut la gentilesa d’encarregar-me el comissariat de l’exposició sobre el centenari.

Inici   /  Notícies  /  Nota del gerent  /  Aportacions plantilla  /  L'Entrevista  /  Escriu al Mes a Mes  /  Hemeroteca