«Els dissenys que canvien contextos són aquells pensats com a sistemes, no com a objectes aïllats»

Óscar Guayabero és paradissenyador, comissari d’exposicions, professor d’història del disseny a l’IDEP Barcelona, l’IED i l’ESDesign, i gran agitador cultural. Constitueix un dels principals promotors del «disseny per viure» i ben aviat inaugurarà l’exposició sobre el futur del bany a Roca BCD.

Després de més de 25 anys de trajectòria i diverses exposicions comissariades a càrrec teu, quin ha estat el teu moment professional més destacat?

Doncs encara que sembli una broma, el moment de més transcendència de la meva feina va ser quan la revista Pronto va treure un amplíssim reportatge de l’exposició «Disseny per viure». Era una de les primeres vegades que al públic d’aquest tipus de publicacions li arribava una mirada del disseny no elitista, pensada per al bé comú i com a eina de canvi social. I justament aquest era l’objectiu de l’expo que em va portar més de quatre anys de preparació.

A finals d’octubre torna la jornada «Disseny per viure. Educació». Què aportarà de diferent l’edició d’enguany?

En aquesta segona edició abordarem el disseny com a eina per millorar experiències pedagògiques. Des de repensar els espais fins a les interfícies dels programes digitals d’educació, el disseny pot millorar, i molt, la transmissió i l’assoliment de coneixement.  Intentarem obrir aquesta finestra perquè els dissenyadors i els pedagogs trobin possibles interaccions.

Estàs en constant contacte amb les noves fornades de dissenyadors. Què els diferencien de la generació d’en Rafael Marquina, Miquel Milà, André Ricard i altres coetanis?

La societat ha canviat enormement des de llavors i els dissenyadors, com és lògic, responen a la realitat social que els envolta. Això no vol dir que no hi hagi actituds que curiosament relacionin els primers temps del disseny industrial amb l’actual. El que llavors es feia per precarietat, ara es fa per sostenibilitat. De fet, l’actitut de Ricard, Marquina, Milà, etc. és molt més propera per als joves dissenyadors que postures del disseny dels anys vuitanta i noranta.

Hem conegut dissenys tan impactants com el Mine Kafon de Massoud Hassani. Amb quin «disseny per viure» dels darrers anys et quedaries?

Cada cop penso més que els dissenys que realment canvien contextos són aquells pensats com a sistemes, no com a objectes aïllats. El disseny de processos col·laboratius i distributius i les eines per fer-los possibles em semblen una de les principals contribucions del disseny a la millora de la societat dels darrers anys. Des de cooperatives com Som Energia o Guifi.net al treball de col·lectius vinculats a l’habitatge, com La Borda, o a l’alimentació, com és el cas d’El Pinyol Vermell.

Aleshores, quin paper hi tenen els objectes en si?

Els objectes estan al servei d’iniciatives. Per exemple, la coneguda copa menstrual és un bon producte però com a eina dins d’una xarxa que intenta millorar la vida de les dones en països on la menstruació és un tabú, aconsegueix canvis reals. L’objecte és important però sempre dins d’una estratègia més amplia.

Finalment, ens posem filosòfics. Si l’art és la representació visual d’una època històrica, quin lloc ocuparia el disseny?

Primer l’artesania i després el disseny són la representació de la vida quotidiana. Lluny de la grandiloqüència dels conceptes d’art, el disseny et mostra el dia a dia de cada moment, i això és fascinant.