Copito i Barcelona, entrevista amb Manuel Delgado

10 juny 2016

Publicat a: Exposicions

Etiquetes: , , , ,

Coincidint amb l’inici de l’exposició Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial, us oferim una entrevista amb Manuel Delgado, antropòleg molt interessat amb allò que tingui veure amb les ciutats i especialment amb Barcelona. Des d’una perspectiva simbòlica ens analitza quin paper va tenir i encara té Copito de Nieve en la configuració del model Barcelona. D’aquesta manera, aprofundim en el personatge que serveix d’excusa per introduir la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola, i que ens recorda que la mostra no parla sobre els guineans sinó sobre els catalans.

Recordes l’arribada de Copito de Nieve a Barcelona?

Va arribar quan jo tenia 10 anys, per tant Copito passa a formar part d’una mena de rerefons, part del mobiliari urbà, un mobiliari sentimental. Va ser molt tardanament que jo vaig descobrir d’on i quan havia vingut, i alguns elements que es podrien anomenar biogràfics. Però, mentrestant, Copito era allà, i era una cosa que s’anava a veure, sense que et sorprengués massa que hi hagués un goril·la blanc, allà enmig del Zoo. Era part del paisatge sentimental d’un barceloní de la meva edat.

És prou conegut el seu origen guineà?

En aquella època, i fins fa ben poc, ningú es feia preguntes a propòsit d’on venien, en general, els animals del zoo, ni què significava per ells el captiveri. Ningú es feia preguntes, no únicament en relació a Copito de Nieve, sinó en relació a les orques o el dofins, els animals que oferien espectacles. Aquella època no era una època de preguntes, perquè tot era obvi. El franquisme i el post-franquisme eren bàsicament obvietats, era el que hi havia, el que ningú discutia perquè havies nascut amb allò i acabaves considerant-ho un fet natural, en relació al règim règim polític, en relació al règim social i en relació als animals del zoo.

Era un símbol de la ciutat?

Està claríssim que ho era, com ho demostra que aparegués tant recurrentment com objecte de postals. A les postals que estaven a les Rambles hi apareixia la Sagrada Família, les fonts de Montjuïc, la Catedral i el Copito de Nieve. Formava part de la imatge pública d’una ciutat que ja aleshores era un atractiu turístic, evidentment no en les dimensions actuals. En aquest sentit, sí, es podia considerar un símbol de la ciutat.

Però què és un símbol? Des del punt de vista de l’antropologia, un símbol implica una mena de compressió de valors. És una síntesi d’elements físicament perceptibles, en aquest cas un ésser blanc, semblant a nosaltres i simpàtic, i al mateix temps una càrrega de valors que són claus per a que la ciutat pugui perviure. Es tracta d’un pol fisiològic unit a un pol ideològic. El primer és evident que és un mico i el segon té a veure amb totes les adhesions sentimentals que genera. El símbol té la virtut de desencadenar i estimular sentiments. Per tant, cada cop que estem davant del símbol estem, gairebé automàticament, concitats a sentir les mateixes coses. En aquest cas, Copito era un símbol de la pròpia barcelonitat. Tots nosaltres érem Copito de Nieve: singulars, irrepetibles, tendres, i una mica silvestres.

Vols dir que Copito va patir un procés d’humanització?

Clar que sí. Copito era part de la família. En un univers en què les relacions familiars eren el referent, en què hi havia eleccions al tercio familiar perquè era un dels pilars del sistema, Copito de Nieve era un nen adoptat, no era un goril·la. És més, la presentació pública que es va fer de l’animal, la relació especial que va tenir amb la dona del seu veterinari, ja donaven compte que aquest nen no havia estat capturat, ni caçat, ni segrestat: havia estat adoptat. Tothom tenia la impressió que aquella dona li donava el pit, directament. Aquí rau, justament, la gràcia del tema: que era un animal essencialment domèstic, molt més que un animal del zoo. Tothom el tenia adoptat, precisament perquè havia vingut de petit, i per això formava part de l’àmbit més proper. Era al zoo per raons tècniques, però tothom el podria haver tingut a casa seva i asseure’l a la taula.

veterinari

Copito amb el veterinari del Zoo i la seva dona. Fotografia de Philipe, Le Tellier. Getty.

Has parlat molt del model Barcelona i la marca Barcelona, responia Copito a aquest model o és representatiu d’un model previ?

Estic segur que Copito de Nieve va formar part d’una línia de promoció de les singularitats de la ciutat que ja anunciava el fet que Barcelona només podia oferir Copitos de Nieve, només podia oferir imatges de postal. El 1966 és l’any en què arriba Copito de Nieve. Durant aquest any passen moltíssimes coses. És quan es considera que comença el tardo-franquisme, és un moment de transició que, d’una manera o altra, fa olor de fi d’època.

I a Barcelona està claríssim que qui mana ja està entreveient quin serà el futur. Sap perfectament que estem condemnats a una dinàmica de terciarització irrevocable i que Barcelona ha de promocionar-se, i ja es promocionava aleshores, com a lloc de trobada que podia fer compatibles els negocis i el lleure. És quan Porcioles s’inventa la idea de fer una exposició universal l’any 1981 i quan, per elaborar el Pla Director de l’Àrea Metropolitana, incorpora bona part dels futurs responsables del model Barcelona, treballant a l’Ajuntament.

És l’any de la Caputxinada, és l’any de la manifestació de capellans, l’any 67 és un any de grans mobilitzacions obreres, que culminen en un Primer de Maig espectacular. Passen moltes coses en aquell moment, i Copito de Nieve és justament la imatge amable que es volia donar davant de la ciutadania i del món sencer, la d’una Barcelona on els conflictes no existien, que és la que contínuament s’ha volgut donar.

El model de Porcioles té una continuïtat en el de Maragall i la resta d’alcaldes fins ara?

Aquesta continuïtat és explícita. Com es coneixia el Copito de Nieve? Copi és com se’l coneixia popularment, i no és casual que Mariscal agafi com a tòtem de les Olimpíades un personatge que es diu Cobi.

Però amb la fi del franquisme es canvia el nom per Floquet de Neu. Canvia també el símbol amb els ajuntaments democràtics?

Per raons fàcilment comprensibles es va catalanitzar el nom, però està clar que el nom popular que tenia era Copito de Nieve, era Copi. Tot el que va venir després, ja hi era, i convé insistir-hi tantes vegades com calgui. La convicció que Barcelona havia de ser promocionada com un producte comercial a nivell internacional ja hi era, i Copito de Nieve formava part d’aquesta herència. De fet és l’expressió perfecta de la continuïtat entre un ajuntament i l’altre.

Però quan parlem de la promoció de Barcelona que va fer el maragallisme, no estem parlant només d’una promoció exterior. Barcelona tenia un problema pendent: no existien elements que poguessin sintetitzar la idea de ciutat, en un sentit gairebé patriòtic, que era indispensable si es volia superar la tendència a la fragmentació i la descentralització de barris totalment aliens, per no dir hostils, al centre. No teníem cap vinculació sentimental que ens pogués dir que érem barcelonins, més enllà d’aquesta mena de mona de pasqua que és la Sagrada Família i poca cosa més. Què podia servir per dur a terme aquesta operació de centralisme simbòlic? Copito ja ho intuïa, i d’aquí el paper que li va atorgar Porcioles.

Copito

Mural actual on es representa Copito de Nieve, al Zoo de Barcelona.

Com s’explica el seu ús com a símbol contestatari, per exemple contra les Olimpíades del 92?

En aquest cas Copito implicava la rebel·lió d’un animal salvatge convertit en un pallasso, al que se l’obligava a escenificar una cosa que no volia escenificar. Per què? Perquè hi havia un sector de la ciutadania que estava farta de fer de Copito de Nieve, en un context en què la promoció de la ciutat passa per la incorporació de figurants i extres que són exhibits com a part d’un zoològic humà que es diu Barcelona, on tots els animals són previsibles, amables, simpàtics i evidentment domesticats. És lògic que alguns arribin a la conclusió que ja n’hi ha prou de ser exhibits d’una manera obscena, davant d’un públic insensible que no sap res de nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *