L’origen de la Diada

8 setembre 2016

Publicat a: Actualitat, Descobertes

Etiquetes: , , , ,

El passat mes de juliol repassàvem algunes festes nacionals que se celebren en aquell mes, i veiem com la majoria, especialment al Nou Món, rememoren algun fet que va marcar el naixement d’aquestes nacions. També assenyalàvem com a Europa existeix la tradició de celebrar festes patronals com Sant Jaume, la Verge del Pilar o Sant Jordi. Però també trobem dates en les quals es commemoren fets històrics remarcables per a la història del país, i un bon exemple és la Diada que se celebra el proper diumenge.

Tot i que molts estats europeus es remunten a l’edat mitjana o moderna, el concepte de nació és molt més recent i es pot fer un seguiment de com i per què es van escollir determinats símbols per representar uns projectes polítics que, al llarg del segle XIX, van intentar enderrocar les monarquies absolutistes, en les quals l’estat no responia a l’existència d’un poble sinó a l’autoritat d’un rei.

 

Portada de «Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona» del Carlí Mateu Bruguera (1871)

Portada de «Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona» del Carlí Mateu Bruguera (1871)

En el cas espanyol, podem ubicar el naixement d’un projecte nacional de tipus liberal durant la invasió napoleònica i la Guerra d’Independència, també coneguda com a Guerra del Francès a Catalunya. Durant les sessions per elaborar la constitució de Cadis, a pocs anys del primer centenari de la desfeta de 1714, un dels diputats catalans que hi era present rememorava les antigues institucions catalanes, abolides pel primer Borbó, com a model d’un estat constitucional que limitava el poder dels monarques.

Però el record d’aquestes formes d’autogovern encara no formava part de cap corrent que reclamés un fet nacional català. Al llarg del segle XIX, les institucions prèvies al decret de nova planta van ser reivindicades tant pels conservadors carlins com pels progressistes i constitucionalistes. La inclusió dels noms de Casanova i Villarroel en el nomenclàtor del nou eixample barceloní, formen part d’una certa idea d’antecedents liberals en la història d’Espanya, o tant hi cap Pau Claris com el comuner castellà Padilla, així com diversos episodis no catalans de la Guerra del Francès.

La renaixença, corrent cultural amb poques connotacions polítiques, va contribuir a popularitzar el record del 1714. El famós poema dedicat al Fossar de les Moreres per Serafí Pitarra ubicava aquest antic cementiri en el mapa sentimental d’un naixent moviment catalanista, que l’onze de setembre de 1886 celebrava una missa a Santa Maria del Mar, el sermó de la qual va ser prohibit per les autoritats. Dos anys més tard, durant la primera de les exposicions universals, s’ubicaven al saló de Sant Joan –actual passeig Lluís companys, junt a l’Arc de Triomf– una sèrie d’escultures que rememoraven diversos prohoms de la història de Catalunya, entre les quals es troba la de Rafael de Casanova, avui instal·lada a la ronda de Sant Pere.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907

L’estàtua de Rafael de Casanova, coberta de flors durant la diada de 1907.

Mentrestant, les diferents corrents polítiques anaven establint dates assenyalades per exhibir les seves reivindicacions. El 1890, el moviment obrer celebrava per primer cop el Primer de Maig a Barcelona. Els republicans celebraven el 14 de juliol, per la Presa de la Bastilla, i l’onze de febrer, en record de la proclamació de la Primera República. Els nacionalistes liberals espanyols establien el dos de maig amb motiu de la revolta madrilenya contra l’invasor napoleònic. En el camp del catalanisme, també es començava a popularitzar la celebració de l’onze de setembre, on després de diferents actes polítics, culturals o litúrgics culminaven amb les ofrenes a Casanova o al Fossar de les Moreres.

Però el setge i derrota de 1714 no era l’única efemèride a reivindicar. L’any 1882, Manuel Milà i Fontanals publicava la versió que havia recopilat de l’antic romanç dels segadors, relat popular de la sublevació dels camperols el dia de Corpus de 1640. Francesc Alió n’afegia la música el 1892 i el 1897 Emili Guanyavents componia la lletra moderna que esdevindria himne oficial dècades més tard. En una ciutat convulsa com la Barcelona del 1900, coneguda com la Rosa de Foc, la rememoració d’una insurrecció popular que va incloure l’assassinat del Virrei, i que mesos més tard culminaria amb la proclamació d’una efímera república catalana, resultava molt més engrescadora per als sectors més radicals del catalanisme. Durant alguns anys, la festa cristiana del Corpus Christi va conviure amb la commemoració del Corpus de Sang.

El debat sobre quina era la data més escaient per a les reivindicacions nacionals catalanes es va estendre fins als anys 20. Un sector negava la condició d’heroi a Rafael de Casanova, a qui acusaven de traïdor per haver rendit la ciutat davant les tropes borbòniques. Per altra banda, els corrents més conservadors, representats per una Lliga Regionalista cada cop més interessada en la política madrilenya, consideraven que una celebració de l’episodi de la Guerra dels Segadors resultava massa agressiva i bel·licosa, i que sintonitzava escandalosament amb les vagues i revoltes que caracteritzaven la vida social contemporània i contra les quals reclamaven més mà dura a l’estat central.

Partitura de la versió dels Segadors musicada per Francesc Alió.

Partitura de la versió dels Segadors musicada per Francesc Alió.

Encara podem afegir un altre element per explicar la preferència per l’Onze de Setembre enfront del Corpus, aquest cop de caire més cultural. La Renaixença, tot i ser un moviment gens polititzat, si que va assentar una certa visió de la història de Catalunya –qüestionada avui en dia, però que en gran part segueix vigent– per la qual les glòries nacionals només es corresponen al període medieval, i que considera que a partir del Compromís de Casp de 1412 el principat entra en una fase de decadència. Des d’aquesta perspectiva, tot allò que succeís al segle XVII, des d’un punt de vista històric o cultural, manca de rellevància. Així doncs, el valor que es dona a la derrota de 1714 no és la de ser la darrera resistència enfront del projecte absolutista i centralitzador, sinó que assenyala el tocar fons com a nació i per tant l’inici d’un procés de reconstrucció. Prat de la Riba, l’any 1899, titllava d’estèril el vessament de sang dels defensors del setge, i se li arriba a atribuir la idea que el que realment simbolitza aquell onze de setembre és la fi de la decadència, caracteritzada per una resistència fútil, i l’inici de la Renaixença.

esquella-torratxa-1901

Caricatura publicada a l’Esquella de la Torratxa el 1901, parodiant els fets de la diada d’aquell any.

Però el fet que acabaria per consolidar la diada que avui encara se celebra, en detriment del Corpus –que té el problema afegit de ser una data mòbil depenent del calendari pasqual– és possiblement la reacció de les autoritats, que molts anys van intentar impedir les ofrenes a Casanova i al Fossar, provocant ferits i detinguts. Els períodes d’institucionalització –tímida amb la Mancomunitat i oficial amb la Segona República– es van alternar amb les prohibicions durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, fins arribar a les manifestacions massives de la transició i els actes organitzats els darrers anys reclamant la independència de Catalunya.

La commemoració del tricentenari del 1714 difícilment podia augmentar la popularitat d’aquesta celebració completament consolidada, però sí que ha servit per revertir aquesta tendència historiogràfica a menystenir la importància del daltabaix social i polític que va suposar la fi de les institucions catalanes i la destrucció de part d’una ciutat que, malgrat les teories simplificadores de la Renaixença, no es trobava precisament en un estat de decadència.