Reis arreu del món?

29 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes:

Gustau Nerín

 

Reis arreu del mónCentenars de nens i nenes es passegen feliços, en grups, pel mig de la ciutat de Gabú, a la Guinea Bissau, sense cap adult que els acompanyi. Tots es mostren extremadament feliços vestint les seves millors gales. Pràcticament tots estrenen roba: texans de marca, llargs vestits de tela fina, pantalons de ciclista, jerseis de coloraines, sabates roses, elegants túniques, faldilles curtíssimes, hijabs plens de daurats, botes… Predominen els colors llampants i les combinacions inversemblants de tons. Alguns nens fins i tot llueixen rellotges o ulleres de sol.
Tots es dirigeixen cap al centre de la ciutat perquè, per un dia, la discoteca de Gabú és oberta als nens.

Els nens que tenen unes quantes monedes accedeixen a l’interior del local. Els que no poden pagar-se l’entrada es queden fora. De fet, hi ha moltíssima més gent fora que dins: el carrer sense asfaltar on és la discoteca és ple de gom a gom de nens: des de nadons de mesos fins a adolescents de catorze o quinze anys. Però els que s’han quedat fora també s’ho passaran bé: l’amo de la discoteca, que ja sabia que el local se’ls faria petit, ha instal·lat uns grans altaveus a l’exterior del local. I la música disco envaeix el carrer, on els més petits mostraran les seves habilitats bellugant l’esquelet amb coreografies copiades de Beyoncé o de Shakira.

El motiu de tant d’enrenou és la festa de Korité o Aïd-el-Fitr, la fi del dejuni del Ramadà. En realitat, entre els fula de Gabú, aquesta és la veritable diada dels nens. Els infants en aquest dia reben robes noves, però també llaminadures (principalment bunyols), manyagueries i elogis.

 

De fet, tal i com nosaltres tenim la festa de Reis, a moltes cultures hi ha festes dedicades especialment als infants. A molts llocs d’Europa, i a molts països cristians, les festes infantils giren entorn al cicle nadalenc, quan se celebra el naixement de Jesús, però hi ha moltes variants. La festa dels Reis Mags es celebra a llocs tan diferents com les Filipines, Mèxic o Goa. En d’altres llocs també és habitual que s’atribueixi el repartiment dels regals infantils a un ésser misteriós. El més estès, per causa de la mundialització, és el Pare Noel (o Santa Klaus). Però n’hi ha d’altres: a Itàlia, la nit de Reis, visita la canalla una dona molt vella, la Befana, que vola sobre una escombra i que omple els mitjons que els nens deixen prop de les finestres amb dolços, fruita seca o joguines, per  als que s’han portat bé, i carbó, per als que s’han portat malament. A Grècia, el responsable de dur llaminadures als nens és Sant Basili, però no passa la nit de Nadal ni la de Reis, sinó la de Cap d’Any. I el dia de Sant Basili no es menja tortell, sinó un pastís anomenat Vassilopita, que a dins no hi té una fava, sinó una moneda.

Reis arreu del món

 

Els coptes etíops també celebren el Timkat, la seva festa infantil, coincidint amb l’Epifania, que ells celebren entre el 19 i el 20 de gener, segons l’any. El Timkat és, sobretot, una festa de caràcter religiós, on es mostren en processó les reproduccions de l’Arca de l’Aliança que habitualment es guarden ocultes als temples, en cambres vedades als simples fidels. El dia del Timkat els nanos s’organitzen en colles, i estableixen una caserna a casa d’algun, on fins i tot hi dormen. Les dones embarassades, o aquelles que tenen fills petits, que encara no han estat batejats, tenen l’obligació de donar als nens hambasha, una mena de pa de festa. Ells ho exigeixen sorollosament.

Els berbers, per bé que musulmans, celebren el Yennayer , la festa romana d’Any Nou, el 13 de gener, segons l’antic calendari julià. Els nens es fabriquen màscares i van de casa en casa emmascarats per reclamar bunyols i altres llaminadures.

La gran festa jueva dels nens és la Hanoucca, que commemora la construcció de l’altar de les ofrenes al Segon Temple de Jerusalem. Varia segons l’any, però se sol celebrar entre novembre i desembre del nostre calendari. Les comunitats jueves de Polònia tenien la tradició de donar monedes als seus infants aquest dia i el costum es va estendre per tot el món jueu. Avui en dia, malgrat tot, a molts llocs les monedes són de xocolata.

Amb motiu del seu Any Nou, els vietnamites celebren la festa de la Tet. És un dia de visites familiars, on se sol visitar els parents. Els nens duen els seus millor vestits i formulen les felicitacions rituals davant dels adults, que els recompensen amb un sobre de color vermell que conté diners. De com se celebri la festa depèn com anirà l’any: segons la tradició, si la Tet no es festeja convenientment es corre el risc que tot l’any vagi malament.

Aquesta festa es celebra amb variants al Japó, a la Xina i a Corea. Al Japó actualment es diu Kodomo no hi (diada dels nens), ja que les nenes tenen el seu propi dia, la Hina Matsuri (diada de les nines). Els nens són els grans protagonistes d’aquesta festa: prenen banys d’iris, mengen uns pastissets especials per a la jornada i fins i tot poden tastar sake aromatitzat a l’iris. Abans, als nens samurais se’ls regalava una cuirassa; avui en dia a les cases on hi ha nens s’hi sol col·locar un petit altar amb un ninot amb forma de samurai, amb la seva cuirassa, òbviament.

A l’Iran, la festa dels nens és el Noruz, una vella celebració persa que té lloc a l’inici de la primavera. En aquesta festa tothom sol estrenar roba nova, començant pels infants. Els nens visiten tots els seus oncles, avis i tietes, que els donen regals i, de vegades diners. Els nens tamils d’Sri Lanka també reben diners dels adults de la família, però no per l’inici de la primavera, sinó per l’Any Nou tamil, el Puthandu, que se celebra a mitjans d’abril.

A moltes parts del planeta, com a mínim per un dia, els nens són els reis.

 

La tradició gastronòmica nadalenca a Catalunya

23 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes:

Gustau Nerín

Avui en dia tenim molt clar quins són els àpats que marca la tradició durant el cicle de Nadal: escudella i carn d’olla i pollastre farcit per Nadal, canelons per Sant Esteve, torrons i neules, cava… Però aquest programa culinari, uniformitzat per a tot Catalunya, no sempre ha estat tan clar. A principis del segle XX no hi havia una tradició culinària tan consolidada ni tan homogènia. A algunes zones ni tan sols hi havia un dinar típic de Nadal.

galets

Hi havia diferències sensibles entre els menús de festes. A Vilanova de Prades, al Priorat, s’hi prenia “olla escorreguda”, una mena d’escudella i carn d’olla que tenia una peculiaritat: la carn d’olla tenia peres, i a la sopa se li afegia sucre, que “cada qual s’hi posava al seu gust, de la sucrera que hi havia a la taula”. A l’Empordà, el dia de Nadal, s’hi menjava una botifarra dolça, preparada especialment amb ous i sucre quan es feia la matança del porc. A Tortosa s’hi menjaven fulles d’endívia o escarola, passades per ou i farina, fregides i adobades amb sucre. I a Tossa el plat favorit, per Nadal, eren els calamars farcits de carn de vedella i porc…

A molts llocs, per postres, per Nadal, es prenia algun tipus de coca o de pa. En alguns casos era regalada pel forner als seus clients. A Reus era el “foradat de Nadal” (una mena de tortell amb matafaluga). A alguns llocs aquestes coques tenien forma de persona, de porc o de gall… A Llofriu els padrins regalaven la coca antropomorfa als fillols; això sí, abans de donar-los-la els examinaven de doctrina. I a moltes bandes es guardava alguna fruita especial per prendre de postres per aquestes dates: pomes, peres, magranes o fins i tot meló…

Hi han certs elements,  malgrat tot, bastant comuns a tot el territori. A molts llocs després de la missa de Nadal, com que la gent hi anava amb dejú, es feia un ressopó contundent. Al Lluçanès hi preparaven xocolatada amb pa torrat (un plat molt excepcional, que també es prenia a Ripoll); a l’Alt Vallès s’hi prenia la suca-mulla, torrades sucades en vi blanc calent; a algunes zones dels Pirineus s’hi menjaven torrades amb codony, confitura de peres, patates ensucrades o allioli; i a moltes zones rurals era nit per prendre botifarres a la graella. El tió, en aquell temps, arreu cagava fruits secs, torrons, mandarines i neules.

A moltes localitats, per Nadal s’hi prenia algun tipus de sopa densa, “que es pogués tallar”. El més normal era algun tipus d’escudella amb pasta molt grossa, que els adroguers regalaven als seus clients més fidels. Però alguns optaven perla sopa amb mandonguilles. A Rialp, a més a més de la “vianda i companatge” (una mena d’escudella i carn d’olla), es menjava carn guisada amb suc i el “facit” (una mena d’embotit fet amb la tela del ventre de vedella farcit de pa ratllat, ous durs, carn picada, panses i all i julivert).

A Barcelona s’hi feia escudella: no calia que fos amb galets, però sí que s’usés pasta ben grossa. Calia cuinar “l’olla de les quatre ordes mendicants”, amb quatre carns diferents: porc, bou, gallina i moltó. No era una escudella que es fes exclusivament per Nadal, també s’acostumava a preparar per Carnestoltes i pel sant del cap de casa. Però en canvi a moltes zones del Pirineu, el dia Nadal s’hi menjava arròs: era el plat més apreciat. A Tortosa s’hi prenia una sopa, però després es servia arròs amb ànec i conill (com a prolegomen al gall dindi farcit).

El pollastre o gall dindi de Nadal era comú a moltes zones, amb petites variacions. Era habitual fer-lo amb prunes, panses i pinyons, però segons els llocs el farcit canviava. A Tortosa es farcia amb castanyes , i a molts llocs incorporava peres, pomes, llom de porc o salsitxes. Malgrat tot a algunes regions ramaderes es cuinava  xai en aquestes dates. De fet, hi havia qui cantava la cançó “Ara ve Nadal / matarem el xai…”. A certs llocs de muntanya es preferia , per Nadal, menjar peix de riu.
Els torrons i les neules estaven molt estesos, ja a principis del segle XX. I a molts llocs eren típiques les coques i els “redorts”, una mena de rosques.  El xampany i el cava es van introduir molt tardanament; abans amb els postres es prenia vi ranci, malvasia, moscatell i cafè amb rom. Fins a principis de segle XX, encara hi havia qui preparava el medieval “piment” (vi aromatitzat calent).cava

La tradició gastronòmica de Sant Esteve, en canvi, no estava tan establerta. En aquell dia no es podia menjar col , perquè Sant Esteve,  quan fugia dels que el van martiritzar, es va amagar entre cols. En qualsevol cas, era costum fer un gran àpat amb les restes del Nadal, en el que no només hi participaven els parents, sinó també amics i veïns. A Barcelona les restes es preparaven en un arròs; a l’Empordà s’acostumaven a cuinar les restes de pollastre amb mongetes…

Els canalons a principis de segle XX van començar a ser consumits per l’elit de la burgesia barcelonina. Però a partir de 1921 van començar a divulgar-se a partir de la tasca de Josep Rondissoni com a professor de cuina de l’Escola de la Dona. Van ser les deixebles del xef italià les que van convertir els canelons en el plat canònic de Sant Esteve.

Cap d’Any (també anomenat “Ninou”) era una festa carregada de costums, però no tenia gaire rellevància a nivell gastronòmic. A molts llocs es feia un gran dinar, però no hi havia gaire normes sobre en què consistia.  A Barcelona,de postres, s’hi prenia coca molt ensucrada o tortell amb molta mel.

Per Reis era típic oferir llaminadures als nens: neules, torrons, figues, avellanes, formatge, mel i mató… I no hi havia carbó de sucre, ni teies i cebes de caramel: a alguns nens, com a broma se’ls deixava carbó de veritat i teies i cebes de debò: deien que les repartia el rei Baltasar, un bromista consumat. El rei negre, a l’època, era molt odiat.

Bob Dylan: el griot d’Occident?

15 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

Bob DylanLa concessió del Premi Nobel de Literatura a Robert Allen Zimmerman ha generat un debat duríssim entre els qui consideren que el cantautor s’ho mereix i els que creuen que un cantant, per molt poètiques que siguin les seves lletres, no pot ser considerat un literat i que, per tant, no ha d’endur-se un premi d’aquestes característiques. De fet, també va haver-hi qui es va oposar a que donessin a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2014.

Els editors i els llibreters sembla que tenen molt clar quin és el criteri a seguir per esbrinar on comença i on acaba la literatura: allò que publiquen els editors i vénen els llibreters és literatura. Però no aquest no sembla un criteri gaire seriós. Alguns dels defensors de la concessió a Dylan s’han vist obligats a recórrer a l’antiguitat o a l’edat mitjana per tal de justificar el premi. Uns han recordat que Homer també havia composat l’Ilíada i l’Odissea com a relats orals. D’altres han preferit referir-se als trobadors medievals i a la relació entre la cançó popular i la poesia culta provençal.

 

En canvi, són pocs els que en aquest anàlisi han recorregut als pobles sense escriptura. Potser perquè als més puristes els semblarà increïble que els boximans, els pigmeus o els tuareg puguin tenir una forma artística “superior”. Però el fet és que els estudiosos dels pobles sense escriptura no han tingut el menor dubte en qualificar com a “literatura oral” les seves creacions.

El 1910, fa més d’un segle, l’etnòleg Leo Frobenius va recollir una sèrie de narracions orals africanes, i no va dubtar, quan va publicar-les, en equipar-la amb l’obra del genial Boccaccio: va titular la seva antologia El Decameró negre. Uns anys més tard, el 1921, l’escriptor francès Blaise Cendrars va realitzar una compilació de llegendes, contes i diverses mostres d’oralitat africana, l’Antologia negra. Va dedicar un capítol a les “poesies i cançons de ball”, tot reconeixent així l’existència de poesia a les societats africanes. A partir d’aquest moment, els especialistes en oralitat a l’Àfrica, però també a d’altres societats sense història, vinguin del camp de l’antropologia o de la filologia, no han tingut el menor dubte en considerar que es pot fer literatura de forma oral i que un dels gèneres de la literatura oral, també, és la poesia. Per exemple, en castellà, el cubà Rogelio Martínez Furé va publicar una magnífica tria d’obres orals africanes anomenada, justament, Poesía anónima africana. Però, a més a més, s’accepta que una part substancial de la poesia oral africana és cantada. L’intent de divulgar el terme “oratura”, per diferenciar la creació escrita de la creació oral, ha tingut més aviat poc èxit, i el neologisme ha quedat condemnat a un petit cercle acadèmic.

 

Tothom sap que bona part de les grans poesies èpiques de la tradició europea sorgeixen de poemes recitats. Però si a Europa els grans cants èpics van desaparèixer fa segles, a alguns països africans han estat vigents fins a finals del segle XX, i en alguns casos ho estan en l’actualitat. A l’Àfrica Occidental encara hi ha alguns griots, la casta de músics que es dedicava professionalment a cantar les lloances dels seus amos i a divertir la població amb la seva música i els seus jocs de paraules.  I a l’Àfrica Central, avui en dia, encara són vius alguns cèlebres tocadors d’mvet, un gènere èpic tocat amb arpa-cítara que ha merescut l’elogi de tots els especialistes en literatura que l’han conegut. Els bot mvet (trobadors fang) passen per un llarg període d’iniciació al costat del seu mestre per aprendre a crear unes narracions basades sempre en la lluita entre els mortals i els immortals. Però no es tracta d’un gènere estàtic, confinat en una tradició morta, sinó que els bot mvet d’avui incorporen a les seves epopeies cartes, motocicletes i avions.

De fet, els mateixos africans que es dediquen a la literatura escrita han reconegut en diversos casos el seu deute envers la literatura oral. Jean-Joseph Rarearivelo, el primer poeta africà modern, combinava la influència dels surrealistes francesos amb l’herència del hain-teny, una forma de poesia tradicional malgaix. El poeta congolès Tchicaya U’Tamsi va decidir preservar, de forma escrita, el llegat de l’èpica oral africana, i va publicar un famós volum de Llegendes africanes. El senegalès Birago Diop va preferir recollir els contes del griot de la seva família i els va publicar en un volum anomenat Els contes d’Ahmadou Koumba. Mazisi Kunene, un cèlebre escriptor sud-africà en llengua zulu, va adaptar els gèneres tradicionals zulus i els va adaptar a la modernitat; per exemple, va usar els típics cants de lloança que s’empraven per celebrar els fets bèl·lics dels grans herois zulus per cantar les glòries dels combatents de la guerrilla antiapartheid…

Bob Dylan i Joan Baez 1963

Joan Baez i Bob Dylan – Washington D.C., 1963

És cert que hi ha crítics i acadèmics que es neguen a donar a les creacions orals la categoria de literatura, però ben pocs d’aquests han prestat la més mínima atenció a la literatura oral: senzillament es deixen dur per prejudicis. Una postura potser equiparable als crítics i experts que qüestionen el premi Nobel de Literatura a Bob Dylan pel sol fet de no haver plasmat la majoria de les seves obres de forma escrita.

Malgrat tot, és obvi que la literatura oral té unes característiques distintives de la literatura escrita: l’adaptació constant de les obres al pas del temps, l’autoria col·lectiva, la interacció entre creador i receptor… Però aquestes, justament, són també les característiques de la societat digital en la que vivim, i a la que, tard o d’hora, probablement, la literatura escrita s’haurà d’adaptar. Potser la literatura oral té tant futur com passat.

Indígenes a l’Àfrica?

9 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Durant el període colonial, les poblacions dels països ocupats estava clarament delimitada entre els colonitzadors i els “indígenes”, els descendents dels habitants autòctons del lloc. I hi havia drets i deures diferents per a cadascun: solia haver-hi  diferències importants a nivell de llibertats, d’accés a la terra, de treballs forçats, de drets al desplaçament…. De fet, a molts països llatinoamericans fins i tot hi havia tres divisions clares: colonitzadors, indígenes i negres, cadascun amb un status jurídic diferent. El terme “indígena” només s’usava al món colonial: als països colonitzadors hi havia autòctons, però no “indígenes”. Amb la descolonització els descendents dels “primers habitants” van continuar essent designats com a “indígenes”, en contraposició amb els descendents dels colonitzadors.

Així, podem considerar “indígenes”, sens dubte, als maorís, als apatxes, als esquimals, als aborígens australians, als guaranís, als miskitos… Però la definició, si bé és més clara aplicada als col·lectius, esdevé més problemàtica en aplicar-la als individus. Un mateix individu pot ser definit com a blanc o com a indígena segons per quin observador, o fins i tot ell mateix pot definir-se d’una forma o altra segons les circumstàncies. O pot identificar-se amb una denominació determinada i no ser acceptat com a tal per la societat.

tres indigenes?

Després de la colònia, sovint els indígenes van continuar essent marginats: nens aborígens separats de les seves mares a Austràlia, indis condemnats a les posicions més baixes del sistema econòmic a Mèxic, pèrdua dels ecosistemes on vivien a la Amazònia… I, malgrat tot, a alguns països, els indígenes han obtingut reparacions pels problemes causats per la colonització. Així, en certs casos se’ls han reconegut determinats drets per la seva especificitat: reserves indígenes, quotes al sistema educatiu, reconeixement de drets lingüístics, titulacions específiques, accés prioritari a determinats recursos naturals… D’aquesta forma es dona la situació paradoxal que ser “indígena” pot representar avantatges legals. En qualsevol cas, l’encaix de les comunitats indígenes a l’Estat modern continua essent conflictiva.

El terme “indígena” encara genera més problemes quan es vol traslladar a la realitat africana. Aquí, òbviament, no es pot recórrer a l’argument dels “primers pobles” ni al de les víctimes de la colonització, perquè ens trobem en Estats en què el gruix de la població són els antics “indígenes”. En la majoria dels casos han hagut d’adaptar la llengua de l’antic colonitzador i han hagut de fer conviure les seves estructures socials tradicionals amb les noves formes estatals.

Però hi ha organismes, fins i tot dins de la ONU, que consideren a determinats pobles africans com a “indígenes”. I certs pobles aspiren a que se’ls reconegui la seva “indigenitat per obtenir beneficis legals o protecció internacional.   El terme continua essent controvertit, però a la fi, l’ONU ha establert els següents criteris bàsics per considerar un grup “indígena”: 1. Els seus modes de vida difereixen substancialment dels de la resta de la societat. 2. Els seus modes de vida tradicional estan en perill d’extinció. 3. Pateixen discriminació i són considerats menys avançats que la resta. 4. Pateixen explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals. 5. La seva marginació i dominació els impedeix de decidir el seu propi futur.

Evidentment, aquests cinc elements es presten a grans confusions. De fet, els mètodes de vida “tradicionals” de totes les poblacions africanes estan en perill o ja han desaparegut per complet: estem parlant d’un continent que ja té més del 50 % de la població vivint en zones urbanes. En un continent on els règims autoritaris són la norma, allò que és excepcional és que les poblacions tinguin capacitat per decidir el seu propi futur. I patir l’explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals, al món actual, i especialment a la perifèria, pot ser més la norma que l’excepció. Podríem dir que Idriss Déby, el president txadià és un “indígena” perquè forma part d’una ètnia que majoritàriament es dedica a la ramaderia nomada?

noia africanaEntitats com “Survey International” ha fet llistat dels pobles “indígenes” africans en la que incorpora als boximans, els pigmeus (bayele, baka, twa…), els tuareg, el conjunt dels amazigh, els mbororo del Camerun… Però ens trobem amb grans dificultats per racionalitzar aquestes llistes. Els somalis són considerats indígenes si viuen a Kenya, per ser ramaders, però no són considerats indígenes a Somàlia, on són majoria. Un funcionari somali seria indígena a Kenya, però un pastor nòmada a Somàlia no ho seria. Els amazigh són considerats indígenes pel fet de no ser araboparlants; si bé aquest grup pateix certa discriminació a certs països àrabs, no hi ha diferenciació entre les activitats econòmiques de la població amazigh i de l’arabòfona (de forma similar, els catalans també podríem reivindicar formar part dels pobles indígenes?).

 

En els darrers temps, fins i tot els bubis de l’illa de Bioko han presentat diverses reclamacions al Fòrum dels Pobles Indígenes de l’ONU, argumentant que eren “el Pueblo Indígena Bubi, autóctono de la isla de Bioko”. En una d’elles, el 2013, argumentaven que havien patit una expropiació abusiva de terres per part de la “Primera Dama”, la dona del president. Si bé és cert que la població bubi és discriminada al seu país, no és menys cert que aquest tipus de pràctiques abusives són bastant comuns, i no tan sols les pateixen els bubis. És cert que als bubis se’ls denega el dret a l’autogovern, però això també els passa a bona part dels pobles sense Estat del món sencer. El cas que en algun cas s’accepti en el cercle dels pobles indígenes als bubis, un grup integrat a l’economia productora de cacau des de fa ben bé un segle, ens fa veure les dificultats per emprar aquest concepte a l’Àfrica. Qui no és indígena al continent africà?

Per que aquí fem pessebres…?

2 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Oriol Pascual Sanpons

Per què aquí fem pessebres...?

Figures de pessebre que es poden veure a partir del 16 de desembre del 2016 fins al 8 de gener del 2017 al pati del Museu de Cultures del Món de Barcelona.

Un tret distintiu de la les ciutats de tradició catòlica, com ara Barcelona, és que per Nadal fan pessebres. A l’Europa meridional apareix per primera vegada la representació devota del naixement de Jesús i, tot i la creixent secularització de la societat, arrela en el costumari festiu esdevenint  avui dia una pràctica molt popular. La història del pessebre està estretament vinculada a l’expansió de les ordres eclesiàstiques, especialment franciscans i clarisses, durant els segles XII-XIII, però seran els jesuïtes els que ho propagaran arreu del món catòlic, a partir del segle XVI, com a recurs propagandístic en contra la reforma protestant.

El que avui coneixem per pessebre és el model compositiu que es va consolidar, desprès d’una llarga evolució, durant el barroc. De fet hi ha una ordre a d’aparició dels seus elements més característics; De la cova-bressol on es venera el nen Jesús, es passa a la presència de la mula i el bou (animals totèmics dels pobles ramaders), s’hi afegeixen desprès les imatges de la verge Maria, sant Josep, els àngels i, més endavant, els pastors i els reis mags. En definitiva, els personatges bàsics de les commemoracions festives de de la Nativitat i l’Epifania, amb les escenes principals centrades en l’adoració dels pastors i l’anunci de l’Àngel, d’una banda, i el viatge dels reis Mags, de l’altra banda, a través d’un territori esquitxat de referències bíbliques.

Figures de pessebre Museu Etnològic de BarcelonaPer tant, el pessebre, des del seu origen, és un conjunt plàstic carregat de simbolisme -una mena de catequesi visual- que en els territoris de confessió catòlica surt de les esglésies per instal·lar-se en les llars i conquerir l’espai públic. Per contra, això no succeeix els territoris protestants, on el paper de pessebre és molt reduït, per no dir inexistent.

Figures de pessebre Museu Etnològic de BarcelonaSense ànims d’entrar en controvèrsies fútils, caldria aclarir que la reforma protestant i la contrareforma catòlica estaven irremissiblement abocades al conflicte en tant que constituïen sensibilitats diferents a l’hora d’interpretar el mateix univers de creences. Es més, la idea segons la qual el protestantisme (en qualsevol de les seves variants) hauria promogut la modernització econòmica i la secularització de la societat, mentre que el catolicisme hauria propiciat tot el contrari, és a hores d’ara, i amb el que sabem, absolutament falsa. La Reforma i la contrareforma s’han d’entendre com a dues maneres d’encarar un mateix repte; el del trànsit cap a la “Modernitat”, que en l’àmbit de la religió va implicar una nova relació entre el sagrat i la consciència individual. És per això que si comparem ambdós sistemes renovadors del cristianisme pel que fa, per exemple, al grau de “repressió i control social”, el resultat és semblant; la Ginebra calvinista no és diferència gaire de la Roma de la Inquisició, perquè en el fons la religió per uns i pels altres era molt més que un grapat de dogmes, respectats de grat o a la força, fonamentals per a la gestió dels afers terrenals .

pessebre-cultures-03x400El Concili de Trento es fixarà en el pessebre per reafirmar la unitat de la cristiandat contra els protestants que el menyspreen en considerar que culte a les imatges degenera en idolatria. Es per aquest motiu que la companyia de Jesús, líder en l’ensenyament de la doctrina catòlica, en l’obediència a l’autoritat papal i en l’evangelització del nou món -la que obrirà la porta a la seva colonització- va trobar en el pessebre una eina oportuna per persuadir a incauts i descreguts del missatge apostòlic. L’elecció es basava en la capacitat de convenciment que té tot allò que és visual i que els jesuïtes sabran promoure en revestir el pessebre d’un estil ampul·lós i afectadament dramàtic, que apel·la directament a les gents senzilles per a “creure”. En aquest cas les escenes del pessebre il·lustraven, igual que els retaules medievals, a un poble que no comprenia bé els textos sagrats i les referències al seu entorn quotidià feien més creïble la representació plena d’elements sobrenaturals, com la presència de la trinitat, la Glòria, els cors angèlics. Sens dubte, el barroc va ser el moment de l’eclosió dels pessebres, creixent a mesura que suma escenes i multiplica el nombre de figures.

Amb el pas del temps d’aquella polèmica, intensament militant a favor o en  contra la representació plàstica del naixement del fill de deu, n’ha quedat el costum en els països de tradició catòlica de muntar el pessebre per Nadal i de barrejar les figures tradicionals amb altres de menys sagrades com el caganer, els clips o altres ninots que deleixen als més petit de casa.