La marca Barcelona a debat

27 abril 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Oriol Pascual Sanpons

La marca Barcelona a debatDurant el  mes de maig en el Museu Etnològic es debatrà al voltant del controvertit tema de la marca Barcelona, es a dir,  la manera com la nostra ciutat s’ha inserit en la xarxa de relacions internacionals  i competeix amb altres ciutats com a pol d’atracció en un  mon globalitzat . La història comença en 1986, quan Barcelona es nominada per organitzar els jocs olímpics de 1992. El projecte olímpic va suposar la transformació urbanística, econòmica i social de Barcelona i la seva transmutació en marca justificativa  dels canvis i representativa d’un futur alternatiu. Efectivament,  La particularitat de la marca consisteix en vendre com a possible un projecte de desenvolupament econòmic sensible a les necessitats dels ciutadans, per tant , encarna l’aspiració a una metròpoli ordenada , culturalment esplèndida i socialment prospera. En resum un exemple pel mon de model cívic  que  reuneix i gestiona,  amb harmonia i justícia , els recursos socials – diversitat cultural , participació ciutadana i capacitat de mediació- per adaptar-se als requeriments de la globalització. …. El Fòrum de les Cultures del 2004 es va concebre com l’escenari on  representar aquest  model ,  com una mena de laboratori on testar, en condicions ideals,  la capacitat seductora de la marca.

Davant de l’alternativa de “connectar-se  o deixar d’existir” , la conversió de Barcelona en una marca apareix, certament, com una fita ineludible. Ara bé, tot i que desconeixem altres maneres possibles de  formar  part  del mon  globalitzat , si que sabem que a hores d’ara  la marca Barcelona, tal com l’hem concebut ,  grinyola  en  el  intent  d’assolir-ho. Els símptomes de la decadència, com  l’especulació immobiliària d’interessos cosmopolites,  l’expulsió dels veïns pel turisme o la banalització de la memòria col·lectiva  atrapada en la mediocritat de la cultura-entreteniment,  posen en dubte la viabilitat del model que suggeria la marca Barcelona , o el que es el mateix, l’encaix en el mon a partir de la reivindicació de una manera particular i distintiva d’entendre i viure la ciutat

 

La marca Barcelona a debatLa marca Barcelona, actualment , és una decepció als ulls de molts pensadors crítics. Per exemple, Manuel Delgado,  en el seu llibre “la ciutat mentidera: frau i misèria del model Barcelona” compara la ciutat amb una top-model  que s’esforça per romandre atractiva i  exhibir-se en la passarel·la de les ciutats-fashion . Sens dubte, aquesta és la Barcelona-cool , la que està de moda, com ho demostra la fascinació que exerceix en els milions de turistes que la visiten. Tanmateix, aquesta Barcelona fatxenda, la que es fa veure i es fa notar, amaga altres coses desagradables i molestes, que ningú vol mirar o glossar. Ens referim a les disfuncions d’una ciutat , cega davant les misèries que acull i sordmuda davant les exclusions que genera , situada a les antípodes de l’arcàdia feliç que ens prometia la marca.

Com tots sabem, als somnis truncats el segueixen el desengany i la decepció. Per pura lògica reactiva, el cinisme s’escampa com una taca d’oli a partir del desencís, tot i que te molt poc a veure amb la denuncia de la desigualtat, de l’exclusió  o , fins i tot, de l’anomia social que eclipsa la marca Barcelona. Efectivament, el cinisme és conseqüència de la desil·lusió i alimenta l’escepticisme , ni vol sentir parlar de projectes alternatius ni pretén aportar res de nou.  El desencantament envers a la marca Barcelona  esta justificat, però caldria rectificar l’actitud de mirar de lluny els problemes , de lamentar-se de tot i conrear el paper d’emprenyat amb tothom. El cínic fa de la desvinculació a qualsevol iniciativa la seva postura , perquè parteix del supòsit que res no canviarà en el futur i que els problemes son massa greus , com per esperar corregir-los . Per tant passa de qüestionar res , passa de discutir  i es limita a conrear en la esfera privada el seu jardí personal. El cínic, senzillament , ve de tornada i com va dir Machado els que estan de tornada son els que mai han anat en lloc…. Desprès del cinisme cal que vinguin, de nou, els projectes. Tota realitat , deia Ernts Bloch, ve precedida per un somni…. Barcelona és la substancia d’aquest somni, i malgrat la frustració d’expectatives, ara toca albirar en l’horitzó noves aspiracions, imaginar altres àmbits de llibertat i d’igualtat , de benestar i de fraternitat . Es temps de plantejar-se si cal redreçar el rumb de la marca Barcelona o si hem de donar un cop de timó i abandonar-la per emprendre un altre trajectòria.  Aquesta és la matèria consubstancial al torneig de debats, associats a l‘exposició “les cares de Barcelona”, que es celebrarà al Museu Etnològic de Barcelona. Una forma de posar en discussió la marca Barcelona,  amb qui vulgui fer-ho amb actitud esperançada i a partir d’arguments creïbles. Al capdavall, una manera de plantar cara al cinisme.

Sant Jordi

21 abril 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Josep Fornés

 

La llegenda

Sant Jordi. Figura de plom. Fons Museu Etnològic de Barcelona

Sant Jordi. Figura de plom. Fons Museu Etnològic de Barcelona

Al segle XIII el frare dominic Iacobus de Voragine, arquebisbe de Gènova, va escriure una obra que va influïr en la mitologia popular dels sants. Es tracta de la Lleggenda Auria, i en ella cita al devot tribú Jordi:

  “Georgius tribunus, genere Cappadocum, pervenit quadam vice in provinciam Libyae in civitatem, quae dicitur Silena. Iuxta quam civitatem erat stagnum instar maris, in quo draco pestifer latitabat, qui saepe populum contra se armatum in fugam converterat flatuque suo ad muros civitatis accedens omnes inficiebat. Quapropter compulsi cives duas oves quotidie sibi dabant, ut eius furorem sedarent, alioquin sic muros civitatis invadebat et aerem inficiebat, quod plurimi interibant…”

Jordi era, segons Voragine, un capità capadoci, un romà, o més ben dit un romiós,que és com els actuals turcs anomenen als grecs que sempre havien poblat els territoris de l’antic Imperi Romà d’Orient, i que ells van fer fora en temps del fundador de la Turquia moderna, Mustafa Kemal, anomenat Ataturc, que literalment vol dir «el pare dels turcs».

Jordi, Yiorgos, Giorgos… té molts noms arreu de les grans nacions que l’han elevat a la categoria de sant patró: Catalunya, Aragó, Anglaterra, Geòrgia, Etiòpia… Però arreu se’l representa vestit de guerrer matant serpents o dracs pestilents.

A Göreme, en plena Capadòcia, es poden admirar les pintures murals d’una església excavada en la mateixa roca, coneguda com Yilanli Kilise, l’església del Serpent. En la iconografia pintada a les parets s’hi poden veure sant Jordi i també sant Teodor lluitant amb una enorme serp, representació de les forces del mal. Els acompanyen les pintures murals de sant Basili, sant Tomàs i un personatge molt especial, Onofori. La tradició diu que Onofori havia estat una dona frívola que, farta de la gresca, va demanar la gràcia divina de la salvació. Déu li va concedir la gràcia de la lletjor i li va fer sortir barba.

Les històries de sants màrtirs, festeres penedides i beates barbudes són tan inversemblants que el mateix Segon Concili de Nicea de l’any 787 ja havia considerat apòcrifes les llegendes tradicionals referides als martiris del mateix Sant Jordi. Set anys de tortures davant de 70 monarques: ferro ferventis, ferro roentis, esquarterament… turments dels quals Jordi es refeia miraculosament? Eren històries que només volien creure aquells que havien d’ostentar proves de conversió.

 

El drac

De dracs i monstres pestilents n’estan plenes les històries sagrades de molts pobles. Els grecs Jason, Cadmos i Perseu en maten, i Apol·lo mata el serpent Pitó. Entre els islandesos, Thor mata el drac Nidhogre i el serpent Yormungand. Entre els víkings Sigurd mata Fafner per salvar la valquíria Sigurfrida. Entre els anglosaxons Beowulf mata Grendel. Wagner convertiria Sigurd en Sigfrid en l’Anell dels Nibelungs.

A l’Orient, però, el drac té un doble simbolisme com a força celestial que crea i restableix l’ordre i l’equilibri de la natura, associat al tro i a la pluja benefactora que fa germinar les collites. La Catalunya wagneriana del 1900 va saber recrear fins a l’extenuació el símbol de l’heroi matador de dracs potser veient en Jordi el Sigfrid català.

Ja al segle XIII els cavallers catalans que tornaven de les croades havien estès el culte a Sant Jordi entre la gent d’armes, un culte antic al Pròxim Orient des del segle VI. Un cop a casa, invocant el nom del sant, les tropes catalanes van plantar cara als invasors moros, francesos i castellans al llarg de centúries.

MEB 301-61 Grup escultòric - Xina

MEB 301-61 Grup escultòric – Xina

La sang dels déus, l’amor i la rosa

Ramon Violant explicava en el seu llibre pòstum La rosa en la tradició popular, una llegenda de la història sagrada dels antics grecs segons la qual fou Adonis qui va tenyir les roses de vermell, amb la seva pròpia sang, quan va ser ferit mortalment per un senglar, perquè originàriament les roses haurien estat totes blanques. Una altra llegenda ens parla que Afrodita va tenyir de vermell les roses amb la seva sang divina, perquè, desesperada per la mort del seu estimat Adonis, es va ferir les cames amb les punxes dels rosers mentre corria. Cupido també hauria vessat un vas de nèctar damunt unes roses.

A l’Orient, la sang d’Abel fa sortir roses roges; a Alemanya, el pecat d’Adam i Eva tenyeix les roses blanques… Els druides celtes penjaven amulets sagrats a les branques de les gavarreres. Els rosers boscans que creixien en les cruïlles dels camins eren amulets que els líders dels cristians interpretarien com a senyals divins: les joies de la Mare de Déu, en honor de la qual bastirien ermites, esglésies i catedrals al voltant del roser sant. Flora, Venus i Maria; la rosa mística, la rosa vermella símbol de l’amor, del pecat de la divinitat i de la sang.

Roses de Sant Jordi

Roses de Sant Jordi

 

El llibre com a regal

L’any 1926 Vicent Clavel, editor valencià de Barcelona, des de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona va aconseguir que el govern del dictador del borbó Alfons XIII, Primo de Rivera, instaurés una Fiesta del Libro Español en commemoració de la mort de Cervantes el 1616.

L’any 1930 la festa es va traslladar al 23 d’abril, dia de l’enterrament de l’escriptor. Com que aquell mateix dia també va morir Shakespeare, la UNESCO va instituir el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor des del 1995.