La definició de sexes: els trans més enllà d’Occident

19 maig 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

transgenereA moltes societats del Planeta hi impera una divisió per gèneres i per edats. Homes i dones tenen determinades tasques atorgades, assumeixen determinats rols i s’espera d’ells una determinada orientació sexual. Però la divisió social entre homes i dones no és l’única que existeix. Hi ha algunes societats que tenen altres segmentacions per gèneres: entre els indígenes de Nord-amèrica, al sud d’Àsia, a la Polinèsia o fins i tot als Balcans… Hi ha societats en què no hi ha un sol sexe establert per naixement, sinó que l’individu pot ser ubicat en categories diferents a la d’home o dona. Diuen que hi ha una societat de Sibèria que estableix set gèneres possibles, i que a les illes Cèlebes n’hi ha cinc.

Un dels casos més coneguts és el dels hijra del sud d’Àsia: són homes (i algun intersexe) que adopten papers femenins i que han estat reconeguts com un tercer sexe pels governs de l’Índia, el Pakistan, Nepal i Bangla Desh. Alguns fins i tot se sotmeten a un ritual de castració. Solen viure en comunitats i mantenen relacions amb homes que es consideren heterosexuals. Però davant la marginació que pateixen, molts acaben dedicant-se a la prostitució.

A diferents parts de la Polinèsia, a Samoa, a Tonga o fins i tot entre els maorís i els hawaians, hi ha un tercer gènere: els anomenats fa’afafine a Samoa, fakeleiti a Tonga, mahu a Hawai o akava’ine entre els maorí de les illes Cook. Es tracta de persones nascudes homes que es vesteixen com a dones, assumeixen treballs femenins i mantenen relacions sexuals amb homes que no pertanyen a aquest grup. Alguns investigadors apunten que molts dels membres del tercer gènere procedeixen de famílies on no hi ha noies i són empesos per les seves famílies a assumir aquest gènere, perquè supleixen la manca de mà d’obra femenina al grup familiar.

També entre diverses societats indígenes americanes s’hi troba l’existència de més de dos sexes. El cas més conegut és el dels berdaches en les societats indígenes de l’Amèrica del Nord. Els berdaches són persones nascudes com a homes però que adopten robes femenines i comportaments efeminats. Tenen un paper ritual de gran importància, justament perquè són considerats a tots els efectes com un tercer sexe, que pot fer de mitjancer entre homes i dones. Habitualment tenen relacions sexuals passives amb d’altres homes, i en alguns casos fins i tot poden casar-se amb homes. En algunes d’aquestes societats, és el xaman, mitjançant un ritual, qui decideix si un infant ha de ser o no berdache, quan aquest té uns 10 anys. A la majoria de societats indígenes americanes, no es pot abandonar l’status de berdache.

Una mica diferent és la situació dels muxe, entre els zapoteques del sud de Mèxic. Es calcula que entorn al 5 o 6 % de la població nascuda com a home en aquesta societat accedeix a la categoria de muxe, que és concebuda com un tercer gènere. Els muxe fan alguns treballs masculins i alguns femenins. Solen mantenir relacions sexuals amb homes, però també amb dones i fins i tot tenen l’opció de casar-se amb elles. És potser una de les societats on el tercer gènere té més marge d’eleccions en rols laborals i sexuals (això sí, aquest gènere és reservat només als nascuts homes).

  A Oman i a algunes parts de la Península Aràbiga hi ha els khanith, que són persones nascudes homes que assumeixen rols sexuals femenins i, a vegades, també alguns papers laborals femenins. Es comporten sovint com a dones però tenen noms masculins i la llei els considera homes. En qualsevol cas, tenen la possibilitat de redevenir homes en qualsevol moment de la seva vida.

A Turquia, fins a principis del segle XX, van existir els köcek: es tractava de nens que feien de ballarins i oferien serveis sexuals, especialment a la cort otomana. Eren reclutats, sovint per la força, entre col·lectius no musulmans (gitanos, jueus, armenis…). Vestien de dona, adoptaven comportaments femenins i mantenien relacions sexuals passives amb els homes que els contractaven (en un règim de semiesclavatge).

Al regne de Dahomey, a l’Àfrica Occidental, està documentat que els eunucs reials actuaven com a “dones del rei” i que les guerreres amazones assumien papers sexuals masculins i que fins i tot hi havia un cos de prostitutes al seu servei. A l’Àfrica Oriental, els “mudoko dako” són persones que han nascut com a homes, però que es sumen a un tercer sexe: assumeixen papers femenins i fins i tot poden arribar a casar-se amb homes. En la societats swahili hi ha una figura similar, els “mashoga”; aquests juguen un paper clau en determinats rituals.

Més a prop nostre, a Albània i a d’altres punts dels Balcans, hi havia les “verges jurades”: dones que feien vot de castedat i que a partir d’aquest moment podien vestir-se com a homes i assumir rols masculins: beure alcohol, fumar, parlar amb els homes i, fins i tot, ser cap de casa. En alguns casos, algunes dones optaven per aquesta solució per escapar als matrimonis forçats; en d’altres, eren obligades a aquesta opció per les seves famílies, si havien mort els homes vius de la seva branca. Diuen que encara queden unes dotzenes de “verges jurades” vives.

L’existència d’una divisió social en gèneres diferent de la imperant a Occident no implica, malgrat tot, que l’individu estigui lliure d’escollir entre rols i preferències sexuals. Generalment, l’individu ha de triar (o algú tria per ell) un gènere determinat, i a partir d’aquí s’ha de plegar per sempre a les normes que el regeixen. A més a més, a moltes societats només es reconeix la possibilitat que algú nascut biològicament home adopti un paper femení, però no a l’inrevés. A la fi, les opcions acaben essent bastant limitades i les funcions socials, laborals i sexuals de cada gènere, habitualment, estan rígidament establertes.

Pius Font i Quer, el botànic etnògraf

4 maig 2017

Publicat a: General

Gustau Nerín

 

Pius Font i Quer

Pius Font i Quer (Imatge: Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans)

Pius Font i Quer (1888-1964) va ser un eminent botànic. Els estudis sobre la flora catalana no serien el mateix sense les seves riques i rigoroses recerques. Però Font i Quer era, sobretot, un investigador de terreny, que va herboritzar personalment molts territoris: el Bages, els Pirineus, Maó, el Marroc, Navarra, les Pitiüses…

Pius Font i Quer va ser un intel·lectual català força atípic. En primer lloc perquè va estar vinculat a l’exèrcit espanyol, malgrat el seu tarannà catalanista i profundament democràtic (va escriure moltes publicacions científiques en català, un fet tan atípic a la seva època com ara, i va ajudar a fixar la terminologia científica catalana). Però també té un perfil inusual perquè a partir de la guerra civil, com que va negar-se a sortir a l’exili, va patir represàlies i va ser exclòs de la universitat. Així, doncs, va treballar al jardí botànic municipal i a l’informal Institut d’Estudis Catalans. Va acabar essent condemnat a ser un “botànic de dissabtes i diumenges” com apunta J.M. Camarasa. I, malgrat tot, va ser un dels gegants de la botànica catalana i el “pare de l’etnobotànica catalana”.

Font i Quer era, sobretot, un home de terreny. I en les seves múltiples expedicions per herboritzar mai va menystenir el coneixement de la gent del territori. De fet alguns dels seus principals ajudants no procedien de mitjans acadèmics, sinó que era gent amb uns grans coneixements pràctics de botànica.

Plantas medicionales: el Dioscórides renovado (1961), el darrer dels grans llibres de Font i Quer, és una obra monumental, en la que el botànic va recollir 678 plantes amb propietats medicinals i es va preocupar de buscar els seus noms populars en castellà, català, portuguès, gallec i basc (i, a més a més, va donar pistes sobre la seva distribució). Font i Quer tenia absoluta veneració pels clàssics, i d’aquí el títol, un homenatge al botànic i farmacèutic grec Dioscòrides Pedaci, del segle I. En aquesta obra, a cada planta descrita li reserva un bon espai destinat a explicar les utilitats que eminents botànics i farmacèutics li han atribuït, al món clàssic, al Renaixement, a l’Europa Contemporània… Però al costat d’aquestes documentades descripcions, i en peu d’igualtat, Font i Que hi inclou les explicacions sobre les virtuts de les plantes que li han fet els seus informants: pagesos del Pallars, caçadors de la Terra Alta, santons del Rif, remeieres de l’Empordà…

Aquest llibre és un autèntic cant a la cultura del poble, i parteix del reconeixement que la majoria de plantes útils per a guarir la salut han estat trobades “per via popular” (tot i que Font i Quer apostava per usar mitjans científics per usar els coneixements tradicionals). I la reivindicació dels coneixements populars no es limita a la pagesia catalana; de fet, Font i Quer mostrava una gran admiració pel saber dels pobles no occidentals: des de l’Amèrica prehispànica fins al Marroc de la seva època. Font i Quer fins i tot fa una observació que darrerament tots els arqueòlegs accepten, però que en l’època havia passat desapercebuda per a molts: totes les plantes salvatges susceptibles de ser conreades van ser conreades pels pobles de la seva zona en el Neolític. Els científics moderns no han pogut fer res que els pagesos de temps passats no fessin.

Un dels elements més destacats de les recerques de Font i Quer és que aquest sempre va fer públic reconeixement de la tasca dels seus informants. Com explica Josep Mª Camarasa, el 1917 va publicar un article titulat “La ciència d’en Sovatger”, on analitzava els coneixements que havia obtingut de Sovatger, un caçador de cabres salvatges de l’Horta de Sant Joan. Pocs especialistes han mostrat tant de respecte per les persones que li oferien coneixements.

Pius Font i Quer

Pius Font i Quer (Imatge: Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans)

A Plantas medicionales incloia nombroses mencions a les persones que havien col·laborat amb ell, en totes les seves expedicions: Isabel Batet, de Platja d’Aro, Melcior Font, de Montornès… Fins i tot comparava les dades que li havien ofert medicinaires del Marroc amb les de “aquell venerable Nasi, el de l’ermita de Sant Marçal, al Montseny”. I també establia paral·lelismes entre les explicacions que li havien donat al Montseny sobre com s’havien de collir determinades plantes, amb les orientacions que d’altres botànics havien recollit a les Filipines.

Font i Quer no només es va fixar amb les plantes que curaven malalties amb les seves propietats químiques, sinó que va fixar-se en les pràctiques rituals dels medicinaires, que a la majoria dels farmacèutics els importaven ben poc. Així, va recollir fórmules de diversos encanteris, va documentar rituals amb els que es transferien malalties a alguns animals, va anotar com feien alguns remeiers filtres d’amor (als que en català anomenaven “seguissis”)…

Font i Quer fins i tot va mostrar la seva curiositat sobre els usos que donaven les poblacions rurals a les plantes i fongs amb propietats psicotròpiques, des del peyote mexicà fins a l’amanita muscària (reig bord), passant pel cànem indi.  Fins i tot, avançant-se al seu temps, va dedicar alguns interessants apartats de la seva obra a l’ayauasca amazònica.

Però Font i Quer va anar més enllà de reivindicar els coneixements populars. La seva obsessió, molt moderna, era justament “retornar” el coneixement obtingut dels seus informants a la societat. Plantas medicinales volia ser, justament, no només un instrument per a l’acadèmia, sinó una eina per al poble. No pretenia que fos, senzillament, una eina per a metges i farmacèutics, sinó un autèntic manual per a tots els interessats en les plantes. I sens dubte, va aconseguir-ho.

 

Les imatges del present article han estat facilitades per la Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans.