La independència perduda dels Lakotes

27 juliol 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

Territoris del possible estat-nació Lakota

Territoris del possible estat-nació Lakota

El 20 de desembre de 2007, un grup de militants nacionalistes lakotes, encapçalat per l’activista i actor Russell Means, va anunciar que els lakotes es retractaven de tots els tractats signats pels seus avantpassats amb el govern dels Estats Units, al que acusaven d’incomplir tots aquests acords. Asseguraven que amb aquesta maniobra, la Delegació de la Llibertat Dakota, es retiraven dels Estats Units. Proclamaven, així, la independència del territori que anomenaven Lakotah, tot i que deixaven la porta oberta a una associació com la que tenen els Estats Federats de Micronesia. La independència s’encaminava cap a la constitució d’un nou Estat, que s’estendria pels territoris de Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska, Wyoming i Montana. Un territori de 200.000 km2 (sis vegades més gran que Catalunya), que era el territori indígena delimitat pel tractat de Fort Laramie de 1851, un dels que els caps lakota denunciaven.

 

Cap Matocatka (Oglala Sioux)

Matocatka, Cap de la Tribu Sioux Oglala. Finals del segle XIX

Els líders indígenes volien que Lakotah fos l’Estat que aglutinés tots els indis lakotes (anteriorment anomenats dakotes), és a dir, algunes poblacions emparentades als sioux: el grup dels famosos caps  Sitting Bull i Crazy Horse, l’heroi de la batalla de Little Big Horn, on les tropes del Setè de Cavalleria van ser derrotades i massacrades per una coalició d’indis.

En principi, segons el projecte dels independentistes, Lakotah estaria obert a gent de totes les races. El sistema de govern seria confederal, tot seguint la tradició des pobles lakotes, i en base a la tradició lakotah, la nova república apostava pel matriarcat com a forma de govern (malgrat tot, un home, justament Russell Means, es va proclamar “Cap Facilitador” del “govern provisional de la República”). La capital de l’autoproclamat estat Lakota era Porcupine, una ciutat de Dakota del Sud amb menys de 500 habitants. És previst construir allà una gran biblioteca en honor a Russell Means, que va morir el  2012, però el projecte sembla que està paralitzat.

 

No hi ha cap dubte que els lakotes tenien motius per denunciar l’incompliment dels tractats per part dels Estats Units. L’acord de Fort Laramie de 1851 garantia els drets dels lakotes a controlar els seus territoris, a canvi del dret de pas, que no d’establiment, dels colons blancs; però ben aviat aquest acord va ser vulnerat i els blancs es van començar a establir en territori lakota. Les Black Hills, les muntanyes sagrades dels lakotes, van ser explotades per companyies mineres i buscadors d’or, tot i que un acord amb el govern federal establia que els indis en tenien els drets exclusius de propietat. De fet, el Tribunal Suprem va reconèixer que les autoritats nord-americanes no havien respectat els tractats en una sentència de 1980, que va fixar una indemnització per a vuit tribus sioux, per l’expropiació il·legal de terres. La situació dels lakotes, avui en dia, és greu: es calcula que actualment només unes 2.000 persones parlen lakota, i la majoria d’aquestes són majors de seixanta anys.

 

LakotesOficialment, els lakota són una nació amb un cert grau d’autonomia dins els Estats Units. Però no tenen un poder unificat: hi ha un consell tribal a cada reserva i els territoris que controlen són molt petits. Els indis lakotes pateixen molts problemes de marginalitat als Estats Units.

No és estrany que els lakotes hagin desenvolupat un cert moviment nacionalista, que reivindica les glòries del passat, en contraposició a les penalitat patides sota les polítiques antiindígenes del govern dels Estats Units. Alguns lakotes s’han manifestat, en diverses ocasions, contra la celebració del 12 d’octubre (anomenat Columbus Day als Estats Units), ja que acusen la festa de celebrar un genocidi. Hi ha un actiu moviment en defensa del tradicional matriarcat lakota, encapçalat per un grup d’àvies índies. I als Turons Negres, un dels territoris sagrats dels sioux, s’hi alça un esbós d’una monumental escultura, de gairebé 200 metres d’alt: es tracta del Memorial a Crazy Horse.

 

I, malgrat que els lakotes tenen un actiu moviment nacionalista, la seva declaració d’independència va quedar en no res. L’Oficina d’Afers Indígenes va minimitzar la proclama i va continuar administrant el territori com ho havia fet sempre. La República de Lakotah esperava el reconeixement diplomàtic de Veneçuela, Bolívia, Xile, Sud-àfrica, Finlàndia, Irlanda, Timor de l’Est i Islàndia, però cap d’aquests països va fer cap gest. Sens dubte, es tractava d’un error de càlcul, perquè era poc probable que aquests països s’enfrontessin als Estats Units per una reivindicació que semblava més testimonial que no pas pràctica. De fet, el mateix Russell Means, el 2012, va donar suport a la candidatura de Ron Paul a les primàries per a les presidencials nord-americanes del Partit Republicà, en un gest que semblava allunyar-lo dels postulats independentistes.

Bandera de la reserva india de Pine Ridge

Bandera de la reserva india de Pine Ridge (amerindis sioux Oglala Lakota)

Bandera del Moviment Indi Americà

Bandera del Moviment Indi Americà

En realitat, la República de Lakotah difícilment podia sobreviure com a estat, perquè contenia molts territoris poblats per no indis (com la ciutat d’Omaha, amb 450.000 habitants) o per indis no lakotes. És molt difícil que totes aquestes poblacions acceptessin de viure segons el model d’Estat dissenyat pels lakotes, que són clara minoria en tot aquest territori (es calcula que avui en dia són uns 170.000 a tot els Estats Units).

Però el problema més greu de la proclamació d’independència dels lakotes, i que li restava tota legitimitat, és que no havia estat consensuada entre la població lakota. Els artífex de la declaració d’independència, dirigits per Russell Means, no van comptar amb bona part dels representants dels pobles lakotes. Russell Means assegurava que les autoritats tradicionals, reconegudes per les Oficines d’Afers Indígenes, no representaven realment als lakotes. Però per la seva banda, aquests caps van rebutjar la Delegació de la Llibertat Dakota i la proclamació d’independència. Sense el suport de la majoria dels lakotes, la proclama independentista estava condemnada a quedar-se en no-res. I així va ser.

El Apartheid, una creació d’antropòlegs

20 juliol 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

verwoerd_transvaler

Hendrik Frensch Verwoerd, 1945

L’apartheid, el règim polític establert a Sud-àfrica el 1948, i que es va mantenir en vigor fins el 1992 va ser un dels exemples més perversos d’enginyeria social. Un sistema polític que va aplicar grans dosis de violència a les poblacions del seu territori per tal d’adaptar-les al seu peculiar concepte de “societat ideal”. Perquè l’apartheid es definia a sí mateix com un sistema de “desenvolupament per separat”.

L’apartheid es presentava com un sistema molt modern, que usava conceptes científics per instaurar al territori sud-africà un odre que respondria als principis teològics i filosòfics de la necessària separació de les races (defensada per organismes molt influents com l’Església Reformada Holandesa o l’Afrikaner Broederbond, una societat secreta nacionalista destinada a preservar els privilegis dels bòers).

Tot l’edifici de l’apartheid va ser dissenyat per un sociòleg, Hendrik Frensch Verwoerd, qui el 1950 va ser nomenat ministre d’Afers “Nadius” i que va basar-se, per a la creació de l’apartheid, en l’Antropologia Social britànica. La base de tot l’aparell polític de l’apartheid s’inspirava en l’antropologia: el món estava dividit en races i en ètnies; cada ètnia tenia formes peculiars de governar-se que s’adaptaven a les seves formes de vida i pensament; com que cada poble tenia la seva forma de gestionar els seus afers, la millor forma de governar-se era destriant els diferents grups humans… De fet, això es va convertir en un sistema molt pervers en què els membres dels diferents grups tenien diferents drets. Els antropòlegs integrats al departament d’Afers Nadius tenien un paper destacat en la construcció de l’apartheid, perquè van dissenyar moltes de les noves estructures de poder i van ocupar càrrecs decisius per a la posada en marxa del règim racista.

En primer lloc, es van tenir que establir criteris per dividir la població en quatre races: negre, blanc, indi i coloured (els mestissos i els qui no pertanyien a cap dels altres grups, com els malais del Cap). A algunes zones de Sud-àfrica, com a Ciutat del Cap, el mestissatge havia estat intens i hi havia molt creuament de població: era ben difícil establir si algú era negre o coloured, o bé si era coloured o blanc. Abans de l’apartheid a una persona, sovint, se’l considerava d’una o altra raça en funció de molts criteris que no eren biològics: classe social, llengua parlada, parents coneguts… Els antropòlegs físics van realitzar aquí una llarga tasca per classificar als individus per races, tot i que els estudis científics seriosos deixen clar que les races no existeixen. De fet, moltes famílies van quedar dividides.

En segon lloc l’apartheid estava interessat en reservar grans extensions de territori per a la raça blanca i per això va intentar delimitar reserves (els anomenats bantustands o homelands) per als diferents grups ètnics. D’aquesta forma tots els negres sud-africans van ser encaixats en una sèrie de categories ètniques (primer van ser vuit i després es van ampliar a deu). I a cada grup se’ls va atorgar una “terra natal” (diminuta i repartida en minúsculs fragments, per tal que no tinguessin cap indústria rica ni cap infraestructura decisiva). D’aquesta forma els negres eren considerats estrangers a la Sud-àfrica blanca, i es justificava que no hi poguessin residir permanentment (necessitaven uns passis per accedir a les zones urbanes i a les parts blanques del país). A més a més, es tractava de dividir als diferents grups (com, de fet, es va aconseguir amb el partit nacionalista zulu Inkatha, que es va desmarcar de l’antiapartheid Congrés Nacional Africà, ANC, i de les organitzacions del seu entorn).

Els antropòlegs també es van encarregar de crear tota una mitificació de la vida tradicional i rural africana. D’aquesta forma es justificava que al cap d’uns anys de treballar a les “zones blanques” els treballadors negres fossin expulsats a les seves “terres nadiues”. Però, en realitat, les diminutes reserves negres no tenien capacitat per mantenir a tots els seus suposats habitants. De tal forma que els treballadors negres es veien obligats a desplaçar-se a les zones blanques, que, alhora, necessitaven de la seva mà d’obra per a la seva economia. Però el que arribava a les indústries i mines de les zones “blanques” era una mà d’obra oficialment estrangera, sense drets. Això, òbviament, suposava un drama per a moltes famílies, separades pel sistema de passis i de control de població.

Apartheid

Per lliurar el govern blanc d’algunes tasques repressives, els antropòlegs que treballaven per al govern van investigar les formes de poder tradicionals de les societats africanes i van establir un sistema de jerarquies “tradicionals” que servien per controlar les àrees negres. Una elit negra es va veure beneficiada per aquest estatus atorgat pel govern blanc i va enriquir-se exercint el control sobre els seus conciutadans. Molts dels nous caps van ser designats per antropòlegs especialistes per genealogies, i no pas per voluntat dels seus conciutadans: les assemblees generals de localitat i de comarca, on tradicionalment es debatien els afers públics, van desaparèixer i els caps designats per Pretòria van emprar sistemàticament la violència. Fins i tot es van designar caps “tradicionals” entre els pobles caçadors recol·lectors de Namíbia, que no tenien entitats polítiques centralitzades i mai no havien tingut caps.

El sistema d’autoritats “tribals” també es va usar a les mines. Les empreses enquadraven els treballadors negres en unitats segons el seu origen ètnic (fins i tot tenien dormitoris separats segons pertinença ètnica). S’intentava que les diverses unitats laborals d’una mateixa mina estiguessin en permanent competició, per fomentar els conflictes. Els treballadors eren dirigits per indunes, capatassos del seu grup ètnic que els controlaven. A més a més, els treballadors d’altres països (de Malawi, Moçambic, Zimbabwe…) eren reduïts a unitats “nacionals”, de tal forma que es fomentava la xenofòbia. Així, les mines van convertir-se en un espai continu de “xocs ètnics” i de conflictes xenòfobs, mentre el sindicalisme i la solidaritat entre els obrers es reduïa.

Els sistema d’utopia racial dissenyat pels antropòlegs es va revelar com un sistema molt costós de mantindre, a causa de les pressions de la població negra. Van ser les grans empreses mineres, a principis dels vuitanta, les que es van adonar que no era un règim viable a llarg termini pels costos econòmics i socials que comportava. Les influents empreses mineres van ser les primeres en començar negociacions amb l’ANC per facilitar la transició a la democràcia. El capitalisme, a la fi, va vèncer als antropòlegs ultrarreaccionaris.

El viatge: reviu l’aventura per la teva pròpia mà a través de la il·lustració!

13 juliol 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Torna l’estiu, i per a molts de nosaltres, l’anhel de trobar nous indrets o vells llocs de repòs, de deixar un temps els nostres llocs habituals per entrar-ne en uns altres que, familiars o no, ens retornen una part de nosaltres que oblidem en la nostra activitat quotidiana. Aquest és un dels significats que actualment, i més en aquestes dates, donem al viatge, el viatge de descoberta o de retorn.

 

El poeta Konstantinos Kavafis va escriure:

 

“Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.

Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.”

 

[Poema “Mar matinal”, traducció de Carles Riba]

 

A diferència del seu “Viatge a Itaca”, on tot el pes del viatge és en la descoberta, aquí Kavafis mescla, en la mateixa experiència del viatge, el temps present i el temps de record, la percepció directa i la fantasia, com a dues parts inseparables de la mirada del viatger. Per això diem que un viatge és també, o potser, sobretot, un viatge interior, on visitem tant noves parts del nostre interior com dels indrets que trepitgem.

Person, drawing, sunset, sketch and guy

Person, drawing, sunset, sketch and guy. Foto de Aidan Meyer

Aquesta noció del viatge on s’inclou l’experiència del subjecte, tan evident avui, és característica del Romanticisme, d’aquells científics i intel·lectuals d’Occident que registraven la seva experiència de descoberta dels racons cada cop més accessibles del gran imperi colonial europeu amb un component de viatge personal que, en els seus antecessors de la Il·lustració, més preocupats per descriure la diferència, no era tan visible.

Avui dia, trobem els elements de la civilització dominant gairebé a qualsevol lloc on viatgem: persones vestides a la occidental, desplaçant-se amb cotxes, bicicletes o autobús per ciutats i carrers occidentalitzats, o una munió de turistes parlant per smartphones, consumint i fotografiant els indrets suposadament més peculiars d’un país llunyà. En gran mesura, el panorama és similar gairebé pertot. Però aleshores, quin és avui el sentit transformador d’un viatge?

l'Escriptura de viatges. Foto de Epicurrence

Volkswagen van retro, vw and road. Foto de Epicurrence

En el seu llibre La interpretació de les cultures, l’antropòleg Cliffort Geertz diu que l’home és un animal sostingut per xarxes de significat que ell mateix ha teixit. Amb això, Geertz ens parla de la diferent manera en què una cultura construeix una pròpia narrativa de la seva existència, el seu propi mapa simbòlic; com, més enllà d’allò superficialment semblant, en una altra cultura (fins i tot, en qualsevol altra persona) amb qui ens trobem hi ha una riquesa de significats diferents que poden ajudar a l’observador capaç de comprendre la seva pròpia xarxa de significat a eixamplar realment la seva ànima, descobrint-ne nous indrets i a aproximar-se una mica més al misteri del fet humà – si és capaç, en una determinada tradició antropològica, d’examinar una idea nova sense necessàriament acceptar-la o rebutjar-la.

Per tal de fer això, el viatger ha de ser capaç de viatjar més lentament, de mirar més profund per reconèixer allò diferent en un context proper, i allò similar en un context llunyà. Malauradament, la nostra velocitat a l’hora de viatjar facilita els judicis ràpids: la nostra incapacitat (sovint per la pròpia barrera de l’idioma) de mantenir una conversa profunda amb un desconegut, juntament amb la necessitat de formar-nos una opinió del que veiem, ens crea una experiència del viatge ràpida i superficial, però amb un potencial més limitat d’eixamplar la nostra ànima.

Per sort, la mirada colonial del viatger ja no està tan present entre nosaltres. Molts viatgers ja no viatgen amb la intenció de “conèixer bells indrets salvatges i cultures exòtiques”, almenys no tant com ho fèiem els turistes de fa trenta anys. En això, la nostra maduresa com a societat i com a espècie ha propiciat que el viatge sigui un camí d’obertura més que de tancament.

Podríem dir que a poc a poc, les ciències socials i el nostre propi desenvolupament humà, estan contribuint a crear el que l’antropòloga Ruth Benedict va anomenar “un món segur per a les diferències”.

Però, és clar, encara hi ha molt camí per recórrer.

Entendre el viatge, tant si és al “poble” d’origen com a l’indret més llunyà, com un viatge on la comprensió del que portem a la motxilla (les nostres xarxes de significat) és tan important com l’obertura a l’exterior, propicia aquesta aspiració de Benedict. Cal viatjar, per tant, i fer-ho sovint, sense importar la distància.

La mirada del viatger

La mirada del viatger. Foto de Mpumelelo Macu

Un fenomen que ajuda molt a la obertura del viatger és la novetat. Com deia al principi, com a viatgers estem fora del nostre àmbit habitual. El fet d’estar en un entorn nou posa en marxa una activitat neurològica diferent, que fa que percebem més lentament el temps, i que registrem més fidelment els detalls. Estem fora del nostre espai i temps normals, i per això també la descoberta ens és més fàcil, si evitem el judici ràpid. Per això, es podria dir que viure d’aquesta manera, com viatjant, ens permet viure més temps, doncs cada hora que vivim compta amb més intensitat.

Per això ens podem ajudar d’eines que ens permeten mantenir i registrar aquest procés de descoberta.

Un quadern de dibuix, per exemple. La il·lustració és un acte que implica mirar des de diferents perspectives, fent que fins i tot el viatge més curt resulti tan ple de descobertes com el més llunyà.

De la mateixa manera, portar un diari de viatges, narrar els viatges curts o llargs és parlar del canvi i de la descoberta, expressar sobre el paper l’experiència de descobrir món, des de les expectatives mentre fem la maleta fins la tornada a casa.

Les tècniques que fem servir per ajudar-nos són importants, però l’important, si com a viatgers volem eixamplar l’ànima i apropar-nos al que significa viure en aquest món, fer-lo més segur per a les diferències, i sobretot, viure millor, és abaixar el ritme i comprendre quina és la nostra mirada.

Theo Kastanos Coll
www.dandelioncontents.com