El Apartheid, una creació d’antropòlegs

20 juliol 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

verwoerd_transvaler

Hendrik Frensch Verwoerd, 1945

L’apartheid, el règim polític establert a Sud-àfrica el 1948, i que es va mantenir en vigor fins el 1992 va ser un dels exemples més perversos d’enginyeria social. Un sistema polític que va aplicar grans dosis de violència a les poblacions del seu territori per tal d’adaptar-les al seu peculiar concepte de “societat ideal”. Perquè l’apartheid es definia a sí mateix com un sistema de “desenvolupament per separat”.

L’apartheid es presentava com un sistema molt modern, que usava conceptes científics per instaurar al territori sud-africà un odre que respondria als principis teològics i filosòfics de la necessària separació de les races (defensada per organismes molt influents com l’Església Reformada Holandesa o l’Afrikaner Broederbond, una societat secreta nacionalista destinada a preservar els privilegis dels bòers).

Tot l’edifici de l’apartheid va ser dissenyat per un sociòleg, Hendrik Frensch Verwoerd, qui el 1950 va ser nomenat ministre d’Afers “Nadius” i que va basar-se, per a la creació de l’apartheid, en l’Antropologia Social britànica. La base de tot l’aparell polític de l’apartheid s’inspirava en l’antropologia: el món estava dividit en races i en ètnies; cada ètnia tenia formes peculiars de governar-se que s’adaptaven a les seves formes de vida i pensament; com que cada poble tenia la seva forma de gestionar els seus afers, la millor forma de governar-se era destriant els diferents grups humans… De fet, això es va convertir en un sistema molt pervers en què els membres dels diferents grups tenien diferents drets. Els antropòlegs integrats al departament d’Afers Nadius tenien un paper destacat en la construcció de l’apartheid, perquè van dissenyar moltes de les noves estructures de poder i van ocupar càrrecs decisius per a la posada en marxa del règim racista.

En primer lloc, es van tenir que establir criteris per dividir la població en quatre races: negre, blanc, indi i coloured (els mestissos i els qui no pertanyien a cap dels altres grups, com els malais del Cap). A algunes zones de Sud-àfrica, com a Ciutat del Cap, el mestissatge havia estat intens i hi havia molt creuament de població: era ben difícil establir si algú era negre o coloured, o bé si era coloured o blanc. Abans de l’apartheid a una persona, sovint, se’l considerava d’una o altra raça en funció de molts criteris que no eren biològics: classe social, llengua parlada, parents coneguts… Els antropòlegs físics van realitzar aquí una llarga tasca per classificar als individus per races, tot i que els estudis científics seriosos deixen clar que les races no existeixen. De fet, moltes famílies van quedar dividides.

En segon lloc l’apartheid estava interessat en reservar grans extensions de territori per a la raça blanca i per això va intentar delimitar reserves (els anomenats bantustands o homelands) per als diferents grups ètnics. D’aquesta forma tots els negres sud-africans van ser encaixats en una sèrie de categories ètniques (primer van ser vuit i després es van ampliar a deu). I a cada grup se’ls va atorgar una “terra natal” (diminuta i repartida en minúsculs fragments, per tal que no tinguessin cap indústria rica ni cap infraestructura decisiva). D’aquesta forma els negres eren considerats estrangers a la Sud-àfrica blanca, i es justificava que no hi poguessin residir permanentment (necessitaven uns passis per accedir a les zones urbanes i a les parts blanques del país). A més a més, es tractava de dividir als diferents grups (com, de fet, es va aconseguir amb el partit nacionalista zulu Inkatha, que es va desmarcar de l’antiapartheid Congrés Nacional Africà, ANC, i de les organitzacions del seu entorn).

Els antropòlegs també es van encarregar de crear tota una mitificació de la vida tradicional i rural africana. D’aquesta forma es justificava que al cap d’uns anys de treballar a les “zones blanques” els treballadors negres fossin expulsats a les seves “terres nadiues”. Però, en realitat, les diminutes reserves negres no tenien capacitat per mantenir a tots els seus suposats habitants. De tal forma que els treballadors negres es veien obligats a desplaçar-se a les zones blanques, que, alhora, necessitaven de la seva mà d’obra per a la seva economia. Però el que arribava a les indústries i mines de les zones “blanques” era una mà d’obra oficialment estrangera, sense drets. Això, òbviament, suposava un drama per a moltes famílies, separades pel sistema de passis i de control de població.

Apartheid

Per lliurar el govern blanc d’algunes tasques repressives, els antropòlegs que treballaven per al govern van investigar les formes de poder tradicionals de les societats africanes i van establir un sistema de jerarquies “tradicionals” que servien per controlar les àrees negres. Una elit negra es va veure beneficiada per aquest estatus atorgat pel govern blanc i va enriquir-se exercint el control sobre els seus conciutadans. Molts dels nous caps van ser designats per antropòlegs especialistes per genealogies, i no pas per voluntat dels seus conciutadans: les assemblees generals de localitat i de comarca, on tradicionalment es debatien els afers públics, van desaparèixer i els caps designats per Pretòria van emprar sistemàticament la violència. Fins i tot es van designar caps “tradicionals” entre els pobles caçadors recol·lectors de Namíbia, que no tenien entitats polítiques centralitzades i mai no havien tingut caps.

El sistema d’autoritats “tribals” també es va usar a les mines. Les empreses enquadraven els treballadors negres en unitats segons el seu origen ètnic (fins i tot tenien dormitoris separats segons pertinença ètnica). S’intentava que les diverses unitats laborals d’una mateixa mina estiguessin en permanent competició, per fomentar els conflictes. Els treballadors eren dirigits per indunes, capatassos del seu grup ètnic que els controlaven. A més a més, els treballadors d’altres països (de Malawi, Moçambic, Zimbabwe…) eren reduïts a unitats “nacionals”, de tal forma que es fomentava la xenofòbia. Així, les mines van convertir-se en un espai continu de “xocs ètnics” i de conflictes xenòfobs, mentre el sindicalisme i la solidaritat entre els obrers es reduïa.

Els sistema d’utopia racial dissenyat pels antropòlegs es va revelar com un sistema molt costós de mantindre, a causa de les pressions de la població negra. Van ser les grans empreses mineres, a principis dels vuitanta, les que es van adonar que no era un règim viable a llarg termini pels costos econòmics i socials que comportava. Les influents empreses mineres van ser les primeres en començar negociacions amb l’ANC per facilitar la transició a la democràcia. El capitalisme, a la fi, va vèncer als antropòlegs ultrarreaccionaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *