La independència perduda dels Lakotes

27 juliol 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

Territoris del possible estat-nació Lakota

Territoris del possible estat-nació Lakota

El 20 de desembre de 2007, un grup de militants nacionalistes lakotes, encapçalat per l’activista i actor Russell Means, va anunciar que els lakotes es retractaven de tots els tractats signats pels seus avantpassats amb el govern dels Estats Units, al que acusaven d’incomplir tots aquests acords. Asseguraven que amb aquesta maniobra, la Delegació de la Llibertat Dakota, es retiraven dels Estats Units. Proclamaven, així, la independència del territori que anomenaven Lakotah, tot i que deixaven la porta oberta a una associació com la que tenen els Estats Federats de Micronesia. La independència s’encaminava cap a la constitució d’un nou Estat, que s’estendria pels territoris de Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska, Wyoming i Montana. Un territori de 200.000 km2 (sis vegades més gran que Catalunya), que era el territori indígena delimitat pel tractat de Fort Laramie de 1851, un dels que els caps lakota denunciaven.

 

Cap Matocatka (Oglala Sioux)

Matocatka, Cap de la Tribu Sioux Oglala. Finals del segle XIX

Els líders indígenes volien que Lakotah fos l’Estat que aglutinés tots els indis lakotes (anteriorment anomenats dakotes), és a dir, algunes poblacions emparentades als sioux: el grup dels famosos caps  Sitting Bull i Crazy Horse, l’heroi de la batalla de Little Big Horn, on les tropes del Setè de Cavalleria van ser derrotades i massacrades per una coalició d’indis.

En principi, segons el projecte dels independentistes, Lakotah estaria obert a gent de totes les races. El sistema de govern seria confederal, tot seguint la tradició des pobles lakotes, i en base a la tradició lakotah, la nova república apostava pel matriarcat com a forma de govern (malgrat tot, un home, justament Russell Means, es va proclamar “Cap Facilitador” del “govern provisional de la República”). La capital de l’autoproclamat estat Lakota era Porcupine, una ciutat de Dakota del Sud amb menys de 500 habitants. És previst construir allà una gran biblioteca en honor a Russell Means, que va morir el  2012, però el projecte sembla que està paralitzat.

 

No hi ha cap dubte que els lakotes tenien motius per denunciar l’incompliment dels tractats per part dels Estats Units. L’acord de Fort Laramie de 1851 garantia els drets dels lakotes a controlar els seus territoris, a canvi del dret de pas, que no d’establiment, dels colons blancs; però ben aviat aquest acord va ser vulnerat i els blancs es van començar a establir en territori lakota. Les Black Hills, les muntanyes sagrades dels lakotes, van ser explotades per companyies mineres i buscadors d’or, tot i que un acord amb el govern federal establia que els indis en tenien els drets exclusius de propietat. De fet, el Tribunal Suprem va reconèixer que les autoritats nord-americanes no havien respectat els tractats en una sentència de 1980, que va fixar una indemnització per a vuit tribus sioux, per l’expropiació il·legal de terres. La situació dels lakotes, avui en dia, és greu: es calcula que actualment només unes 2.000 persones parlen lakota, i la majoria d’aquestes són majors de seixanta anys.

 

LakotesOficialment, els lakota són una nació amb un cert grau d’autonomia dins els Estats Units. Però no tenen un poder unificat: hi ha un consell tribal a cada reserva i els territoris que controlen són molt petits. Els indis lakotes pateixen molts problemes de marginalitat als Estats Units.

No és estrany que els lakotes hagin desenvolupat un cert moviment nacionalista, que reivindica les glòries del passat, en contraposició a les penalitat patides sota les polítiques antiindígenes del govern dels Estats Units. Alguns lakotes s’han manifestat, en diverses ocasions, contra la celebració del 12 d’octubre (anomenat Columbus Day als Estats Units), ja que acusen la festa de celebrar un genocidi. Hi ha un actiu moviment en defensa del tradicional matriarcat lakota, encapçalat per un grup d’àvies índies. I als Turons Negres, un dels territoris sagrats dels sioux, s’hi alça un esbós d’una monumental escultura, de gairebé 200 metres d’alt: es tracta del Memorial a Crazy Horse.

 

I, malgrat que els lakotes tenen un actiu moviment nacionalista, la seva declaració d’independència va quedar en no res. L’Oficina d’Afers Indígenes va minimitzar la proclama i va continuar administrant el territori com ho havia fet sempre. La República de Lakotah esperava el reconeixement diplomàtic de Veneçuela, Bolívia, Xile, Sud-àfrica, Finlàndia, Irlanda, Timor de l’Est i Islàndia, però cap d’aquests països va fer cap gest. Sens dubte, es tractava d’un error de càlcul, perquè era poc probable que aquests països s’enfrontessin als Estats Units per una reivindicació que semblava més testimonial que no pas pràctica. De fet, el mateix Russell Means, el 2012, va donar suport a la candidatura de Ron Paul a les primàries per a les presidencials nord-americanes del Partit Republicà, en un gest que semblava allunyar-lo dels postulats independentistes.

Bandera de la reserva india de Pine Ridge

Bandera de la reserva india de Pine Ridge (amerindis sioux Oglala Lakota)

Bandera del Moviment Indi Americà

Bandera del Moviment Indi Americà

En realitat, la República de Lakotah difícilment podia sobreviure com a estat, perquè contenia molts territoris poblats per no indis (com la ciutat d’Omaha, amb 450.000 habitants) o per indis no lakotes. És molt difícil que totes aquestes poblacions acceptessin de viure segons el model d’Estat dissenyat pels lakotes, que són clara minoria en tot aquest territori (es calcula que avui en dia són uns 170.000 a tot els Estats Units).

Però el problema més greu de la proclamació d’independència dels lakotes, i que li restava tota legitimitat, és que no havia estat consensuada entre la població lakota. Els artífex de la declaració d’independència, dirigits per Russell Means, no van comptar amb bona part dels representants dels pobles lakotes. Russell Means assegurava que les autoritats tradicionals, reconegudes per les Oficines d’Afers Indígenes, no representaven realment als lakotes. Però per la seva banda, aquests caps van rebutjar la Delegació de la Llibertat Dakota i la proclamació d’independència. Sense el suport de la majoria dels lakotes, la proclama independentista estava condemnada a quedar-se en no-res. I així va ser.