Masclismes més enllà del capitalisme patriarcal

25 agost 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

mapa masclismeL’expansió colonial d’Europa no només va anar associada a un domini polític i econòmic del continent europeu sobre el món, sinó també a una difusió del seu mode de vida. Amb el colonialisme va arribar un nou mode de producció: el capitalisme. I amb ell molts comportaments vinculats a l’economia capitalista. A moltes zones s’hi va imposar una religió monoteista, que va alterar de forma radical la relació entre els individus i la divinitat. L’evangelització va implicar un canvi forçat dels models familiars, i això va implicar, òbviament, una modificació de les relacions de gènere. Alguns autors consideren que les relacions de classe, pròpies del capitalisme importat pel colonialisme, són les que nodreixen totes les altres formes de desigualtat: racisme, masclisme, homofòbia…

No hi ha cap dubte que a moltes societats que van ser colonitzades per Occident hi imperen valors masclistes. Hi ha qui argumenta que el masclisme que domina les societats que havien estat colonitzades no és sinó una assumpció d’un tret cultural europeu, que s’hauria estès pel colonialisme. Alguns teòrics, en canvi, apunten que el masclisme imperant a moltes societats colonitzades no és sinó la conseqüència d’un mecanisme compensatori per “la sensació d’esgotament, impotència i incapacitat” que va deixar el colonialisme als homes colonitzats, que es van veure privats dels seus signes de virilitat. D’altres autors, en canvi, apunten que el masclisme existent en aquestes societats no és sinó un manteniment del masclisme precolonial.

Malgrat tot, no hi ha cap dubte que la submissió de les dones als homes havia existit, sota formes diferents, a moltes societats precolonials. A molts jaciments arqueològics, fins i tot de l’Edat dels Metalls, s’ha constatat que hi ha grans tombes masculines plenes de regals i atributs de poder, en tant que les tombes femenines mostren clarament la inferioritat a la que estaven relegades les dones.

A la Xina clàssica, la dona patia una clara situació de subordinació. La dona, segons les teories de Confuci (que s’adaptaven molt bé a un masclisme preexistent) havia d’estar subordinada al seu marit, de la mateixa forma que l’home havia d’estar sotmès al sobirà, al seu pare i als seus germans grans. Les dones havien d’acomplir estrictament els seus rols subordinats, com a forma de mantenir l’ordre del món. Confuci demanava als homes generositat i tolerància cap a les dones, però establia clarament una posició subordinada per a aquestes. Una dona podia ser virtuosa, segons el confucianisme, però per a ser-ho havia d’apartar-se dels afers públics. La dona ideal havia de ser casta, callada, resignada i tímida: subordinada. La dona soltera havia de seguir les directrius del seu pare, la casada les del seu marit i la vídua les del seu fill. El paper de la dona sempre havia d’estar subordinat a algú. Era l’home qui podia divorciar-se de la dona, fins i tot per motius fútils, com la gelosia d’ella. A nivell religiós, la dona només podia retre el culte als avantpassats als ancestres del seu marit.

A l’Amèrica precolonial també hi ha constància de societats altament masclistes. Sens dubte, ho eren els asteques, ja que a la majoria de cultures militaristes es ret culte a la força de l’home i es relega la dona a posicions secundàries. Entre els asteques les dones havien de fer les tasques casolanes i tenien unes normes de conducta molt estrictes. La família era una institució autoritària i patriarcal, que es basava en el comandament masculí. Les dones havien de casar-se verges, i estaven sotmeses a un rígid control sexual. Si cometien adulteri eren condemnades a mort; en canvi l’home era lliure de ser infidel amb dones solteres. Es considerava que les dones tenien una naturalesa maligna, i que podien provocar greus malalties als homes. I en la religió era també patent el domini masculí. En canvi en d’altres societats del grup nahualt, les dones tenien un paper més rellevant en diversos àmbits de la societat, tot i que sempre subordinat al dels homes.

No és gaire diferent el cas dels fang de l’Àfrica Central, una societat segmentària on les posicions de domini estaven estrictament monopolitzades pels homes adults, que exercien un control polític, econòmic i militar sobre les dones i sobre els homes joves. La clau de tota l’estructura familiar era el dot, que garantia el control de la reproducció, de la mà d’obra disponible i, en conseqüència, de la producció agrícola. Perquè un home es casés calia que lliurés als pares de la noia un dot, l’nsua, pagat amb bikweles (unes puntes de llança, que només eren usades com a moneda per a fins matrimonials). Els joves es solien casar amb els beneficis obtinguts per les dots de les seves germanes, però els que prenien la decisió de casar als joves eren els homes madurs del seu grup. Les dones es casaven molt joves, i passaven de la tutela del seu pare a la del marit. El control de les dones i els freqüents raptes produïen una altíssima conflictivitat en el sí de la societat fang precolonial.

Els arqueòlegs creuen que el sedentarisme, a partir del Neolític, va perjudicar la situació de la dona. Els grups humans, a partir de que van abandonar el nomadisme, van reforçar la divisió de les feines entre homes i dones, i alhora les dones van anar quedant circumscrites a les feines a l’interior del poblat, mentre que els homes es reservaven les tasques de seguretat i altres feines que reportaven major prestigi. Els homes van reforçar el seu control sobre les dones per tal de tenir el control sobre la procreació i sobre la terra, mitjançant els sistemes d’herència, que sovint passaven també per la vigilància de les dones. Aquest predomini masculí es va fer patent també en un canvi a nivell religiós. La deesses de la fecunditat, fins aleshores dominants, van anar deixant pas a déus masculins.

Sens dubte el colonialisme va suposar l’aplicació de determinades formes de dominació masculina procedents d’Europa a l’Àfrica, a Àsia, a Oceania i a Amèrica. Però en la majoria d’aquests territoris, abans de l’arribada dels europeus, hi havia altres formes de masclisme. Justament per això, en molts casos la colonització es va presentar com l’alliberament de les dones indígenes de la tirania que els imposaven els homes indígenes. Un discurs ben cínic, perquè la pràctica colonial va ser obertament masclista i va aconseguir trencar amb algunes pràctiques i institucions que empoderaven les dones.

El treball de camp i els consentiment dels informants

17 agost 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

consentimentLa relació amb els objectes d’estudi sempre ha estat un dels punts més problemàtics de l’antropologia. L’antropòleg treballa amb persones i pel tipus de tècniques específiques de la professió (el treball de camp, l’observació participant, les històries de vida…) la seva relació amb la gent que estudia amb freqüència encavalca els vincles professionals amb els personals. I, en alguns casos, aquesta relació pot estar viciada per l’engany o l’explicació deficient o incorrecta del projecte als informants.

Durant molt de temps els antropòlegs, com molts altres científics, consideraven que la seva dedicació a la ciència justificava l’engany als seus informants. A vegades no comentaven als objectes d’estudi que estaven fent una recerca i que algunes de les coses que escoltaven o enregistraven estaven destinades a ser publicades.
En d’altres ocasions es presentaven simulant tenir altres professions (per exemple, un especialista en antropologia mèdica es podia presentar com a metge per facilitar l’obtenció d’informació d’un medicinaire…). Tot i que des de fa temps això es considera un comportament poc ètic de l’antropòleg, aquestes pràctiques no han deixat d’estar presents a algunes recerques, i són molt difícils de controlar, perquè al treball de camp l’antropòleg està sol amb els informants, i sovint en una posició de domini sobre aquests.

Per tal de garantir que l’antropòleg manté amb els seus objectes d’estudi una relació de sinceritat, algunes institucions, des de revistes fins a universitats, passant per entitats finançadores, comencen a exigir que en qualsevol treball es demostri, mitjançant un document signat pels informants, el consentiment per escrit, que aquests havien estat informats de l’ús que es faria de les dades que ells havien ofert. Així en el moment de presentar una tesi o un article es pot exigir que es presentin les autoritzacions per escrit, i en cas de no disposar d’aquestes es pot arribar a rebutjar la recerca. Algunes entitats comencen a amenaçar que exigiran el retorn de les subvencions ofertes si no es presenten aquests documents.

Aquest tràmit, destinat a garantir el treball correcte dels antropòlegs, posa en perill la continuïtat de moltes línies d’investigació, ja que en alguns àmbits de l’antropologia aquest consentiment per escrit és impensable. Les recerques en àmbits marginals o en determinats països sotmesos a règims autoritaris poden quedar estroncades.

Les recerques sobre prostitució difícilment poden prosperar si es demana als entrevistats que signin un consentiment per escrit. Moltes prostitutes, i molts clients, que estan disposats a explicar les seves experiències a un antropòleg, fins i tot essent conscients que ho usarà en les seves recerques, es negaran en rodó a signar un document on hi figuri el seu nom. Tampoc ho faran els toxicòmans, els malalts mentals, els immigrants il·legals, els delinqüents juvenils, els usuaris de Tinder, els venedors de top manta… Alguns camps com l’antropologia de la sexualitat quedarien coixos per complet en cas que als clàssics d’aquesta matèria se’ls hagués exigit aquests requisits.

Llibres emblemàtics com A tumba abierta. Biografía de un “grifota”, d’Oriol Romaní, Los barjots. Etnología de bandas juveniles, de Jean Monod, o Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales, d’Erving Goffman, difícilment haurien existit d’haver-se aplicat aquestes normes.

Per altra banda, hi ha països sencers que quedarien exclosos de les recerques en ciències socials amb aquesta normativa. Per la meva pròpia experiència, sé que a alguns règims dictatorials africans, els informants són absolutament reticents a signar cap document, fins i tot en recerques aparentment intranscendents. En realitat, a països sotmesos a una repressió política implacable, és immoral demanar als col·laboradors consentiments per escrit, perquè si l’antropòleg tingués algun problema amb les autoritats (cosa que és possible) aquestes podrien actuar en contra dels informants gràcies als consentiments. A més a més, en algunes poblacions indígenes, el consentiment per escrit no garanteix la transparència, perquè hi ha moltes persones analfabetes o analfabetes funcionals que no poden entendre el que suposa el document de consentiment.

pobresa

La dificultat d’aconseguir un document signat pels informants en àmbits deprimits o marginals

L’antropologia havia usat, durant molt de temps, sistemes de codis per tal de garantir l’anonimat absolut als entrevistats. Es considerava que el primer deure de l’antropòleg era oferir confidencialitat a l’informant si aquest així ho volia. En molts casos les entrevistes problemàtiques ni tan sols eren registrades amb els noms dels informants reals. El sistema de consentiment per escrit és incompatible amb aquest sistema, ja que obliga a desar les dades dels informants per tal d’oferir-les a editors o a jurats universitaris. Encara que no es publiquin amb els noms reals, l’antropòleg ha de registrar i conservar el llistat dels seus informants. Però en determinades recerques l’informant només està disposat a col·laborar a partir de la confidencialitat absoluta de l’antropòleg.

L’exigència del consentiment per escrit pot suposar que els antropòlegs triïn àmbits de recerca que no resultin problemàtics per evitar que les seves recerques no siguin validades per l’acadèmia. D’aquesta forma, determinats temes d’estudi seran marginats de l’antropologia. I això és especialment greu perquè l’antropologia és el principal mitjà per conèixer aquests àmbits marginals. De fet, alguns informants col·laboren amb antropòlegs perquè volen que algú expliqui la seva experiència, però per les seves circumstàncies no estan disposats a fer-ho ells mateixos ni tampoc a signar cap document. L’antropòleg, que a vegades ha estat la veu dels que no tenen veu, pot perdre aquest paper amb les noves normatives. I l’antropologia pot deixar de treballar algun dels camps que han estat el seu àmbit més rellevant d’actuació, on la seva tasca ha estat més fecunda, i on és major la seva especificitat front a les altres ciències socials.

No hi ha cap dubte que s’ha d’intentar que els antropòlegs actuïn de la forma més correcta possible. Però el primer imperatiu ètic de l’antropòleg és no perjudicar a la gent que estudiem. I l’aplicació d’aquestes mesures de consentiment per escrit poden acabar deixant a més gent sense veu.

L’mvet. La literatura fantàstica més pura, en la tradició oral africana

4 agost 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

Mvet

Músic d’mvet de l’oest del Camerun        Font: Afrikanische Saiten-instrumente de Ulrich Wegner p.36

Mvet és el nom que rep entre els fang un instrument musical propi dels pobles de l’Àfrica Central, el que els experts anomenen una arpa-cítara. Es tracta d’una mena d’arc amb unes cordes de fibra que utilitza una o més cabasses com a caixa de ressonància. Aquest instrument és clau per al recitat de les epopeies tradicionals, anomenades pels fang també mvet.

L’mvet, com a tal, és comú als fang i a d’altres pobles de la zona, com els beti. Els bisió de la Guinea Equatorial també tenen un tipus de epopeies similars a la dels fang, que toquen amb l’ngiang, una mena d’mvet que sol tenir una sola carbassa. Els documents etnogràfics antics també ens parlen d’epopeies entre els ndowè de Gabon, Camerun i Guinea Equatorial, tot i que entre ells restarien molts pocs trobadors en exercici. I els bassà del Camerun també tindrien un repertori similar de poesies èpiques, però no el tocarien amb mvet, sinó amb un instrument molt diferent, una petita arpa anomenada hilun.

Els trobadors fang que interpreten l’mvet són personatges molt destacats. Només pot arribar a interpretar peces d’mvet aquell artista que ha passat un llarg aprenentatge en companyia d’algun intèrpret d’mvet i que ha superat un ritus d’iniciació en el que es diu que ha d’oferir una vida humana al seu mestre. Les epopeies d’mvet són llarguíssimes i sovint s’interpreten en més d’una jornada. El trobador ha de ser un autèntic expert en entretenir el públic. De fet, l’mvet alterna trossos d’epopeia amb introduccions, càntics, jocs verbals i altres peces que tenen com a única finalitat canviar el ritme. Però l’mvet és molt més que un entreteniment. Diuen que quan el trobador, a mig recitat, es descalça i continua cantant, ja no és ell qui parla, sinó que els esperits parlen a través seu.

L’mvet gaudeix de molt èxit de públic. Tot i que queden pocs trobadors vius, les seves gravacions circulen molt, els seus vídeos es poden trobar a Youtube i no pot faltar un trobador a cap festa important (sigui una defunció o un aniversari de la independència). La clau de la vigència de l’mvet és que, com la literatura fantàstica, combina un univers meravellós amb elements quotidians, en el que el públic es pot reconèixer. Presenta éssers fantàstics, com elefants que treballen enlloc de les persones, i indrets naturals prodigiosos, com un riu on es pesquen peixos guisats. Els personatges tenen capacitats sobrenaturals, poden volar o tenir una força descomunal, però després es troben amb problemes quotidians, comuns a qualsevol ésser humà. L’mvet segueix gaudint de gran predicament, fins i tot entre la població jove, perquè a partir d’una sèrie de personatges, espais i situacions preestablerts, el trobador incorpora referents contemporanis que són plenament compartits pels oients. Així, la vella epopeia es fon amb la nova narrativa.

Les històries de l’mvet sempre parteixen d’un mateix univers mític, la lluita entre el Nord (Ocuiñ) i el Sud (Nkieñ). Ocuiñ, que ocupa tres quartes parts del planeta és el territori dels mortals. Està dividit en tres territoris amb una orografia i una vegetació clarament diferenciades. Els referents cartogràfics d’aquesta epopeia no tenen res a envejar als de Tolkien. A Nkieñ és on viuen els Ekang, els descendents d’Ekang Nna. Són els primers homes, i Déu va voler fer-los com ell mateix, immortals. La seva principal afició és molestar els humans. El xoc entre ambdós universos és l’argument recurrent de tots els mvet.

Hi ha un bon nombre de traduccions d’epopeies fang al francès. En castellà hi ha publicades cinc traduccions d’obres emblemàtiques d’Eyí Muan Ndong (?-2000), un dels grans trobadors fang de Guinea Equatorial, a càrrec del doctor Ramon Sales.

mvetA través d’aquestes darreres epopeies es pot apreciar la continua aportació d’elements moderns a l’epopeia. Els personatges viuen a indrets mítics, però en aquests hi ha elements propis del món fang actual: bars, mercats, controls militars, casernes… Al món dels immortals hi ha citacions judicials: un d’ells en rep una de Déu que el convoca a un judici al cel. També hi ha escoles; un immortal “Va anar a estudiar a l’escola d’Ayom Ngang, va estudiar durant 30 anys i després va pensar que no havia estudiat res. Aleshores es quan se’n va anar a l’escola del cel, els sants i els àngels van ser els seus condeixebles i va passar-hi 100 anys”. Malgrat tot, quan va tornar a la Terra no va trobar feina: havia estudiat massa i el govern no podia pagar el que mereixia.

Els herois mítics d’Eyí Moan Ndong paguen milions en bitllets, usen avions, compren molts cotxes… De fet, una de les claus de l’èxit d’aquestes epopeies és que els herois es comporten com els fang moderns: els ric són terriblement cobdiciosos i els agrada exhibir escandalosament la riquesa. A les recents epopeies d’mvet no hi poden faltar els militars, que com la majoria dels militars de l’Àfrica Central solen ser fanfarrons i corruptes: n’hi ha un que duu sempre les armes posades, fins i tot quan se’n va al llit amb la seva dona, i de tant carregar tantes armes té una cintureta de vespa. Un altre se’n va amb les dones casades, en presència del marit, a qui amenaça amb un ganivet…

Una de les claus de l’mvet és el sentit de l’humor. Un personatge heroic pot acabar sotmès a situacions ridícules. En una epopeia un gran heroi, capaç de vèncer milers d’enemics mitjançant meravelloses arts marcials, va a visitar la sogra amb una petita moto. La mare de la seva xicota l’obliga a transportar desenes de membres de la seva família, alhora, en el ciclomotor. El gran heroi pateix horriblement per transportar-los a tots, però evita deixar veure la seva debilitat.

Una de les peculiaritats de les epopeies d’mvet, que les diferencien de les novel·les fantàstiques, és que les trames que explicava Eyi Muan Ndong mai es resolien. En algun punt de la narració, quan estava més interessant, anunciava: “Continuarem demà”, i allà deixava la història. Per sempre.