Àngel Palerm, injustament oblidat

28 setembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

palerm5_jpgA Mèxic, Àngel Palerm Vich és tot un mite entre els antropòlegs. En aquell país es destaca que Palerm va treballar amb destacats acadèmics dels Estats Units, com Eric Wolf o John Murra. Els seus deixebles formen l’elit acadèmica del país, i els seus llibres continuen reeditant-se: no és difícil trobar-los a les fires del llibre o a les llibreries acadèmiques. En canvi, a casa nostra, la tasca d’aquest antropòleg eivissenc que va lluitar a la guerra civil és més desconeguda, tot i que hi ha hagut estudis aïllats sobre el personatge. A l’Estat espanyol no s’ha editat mai cap llibre escrit per Palerm: tan sols és disponible una compilació d’escrits en homenatge seu del 1984 i una biografia realitzada el 2006. Ben pocs antropòlegs locals han llegit alguna cosa de Palerm.

Àngel Palerm (Eivissa, 1917 – Ciutat de Mèxic, 1980) va formar-se políticament en cercles anarquistes propers a la CNT. Als 17 anys ja col·laborava amb la premsa anarquista i als 18 ja va ser detingut per les seves opinions polítiques. El 18 de juliol va lluitar contra els militars revoltats i va ser arrestat, però seria alliberat per les forces republicanes comandades per Alberto Bayo. Es va incorporar a l’exèrcit popular, on arribaria a comandant, i va anar abandonant l’anarquisme per passar-se al marxisme. Després de la caiguda de Catalunya va fugir a França, on passaria pels camps de concentració, i d’allà a Mèxic, on va estar molt involucrat en l’oposició al franquisme. A l’exili va col·laborar amb el PCE, però va trencar amb ell el 1945.

Quan Palerm va adonar-se’n que la guerra estava perduda, va concentrar els seus esforços en el món de la cultura, perquè n’estava convençut que el coneixement era una eina per transformar el món i per obtenir una societat més justa. Quan va començar a estabilitzar-se a Mèxic, va fer la carrera d’Història a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), i va endegar una tesi sobre la guerra civil espanyola. Però va acabar inclinant-se per l’antropologia de temàtica mexicana per influència dels seus professors. La història aniria quedant arraconada. Malgrat tot, encara publicaria un llibre sobre la revolució i la guerra civil espanyola.

Les seves primeres recerques en antropologia el van dur a estudiar els indis totoneques de Veracruz. Allà va comprovar l’eficàcia dels mètodes etnogràfics propugnats per Franz Boas, que havia après a través dels deixebles d’aquest. Des d’aleshores la seva obsessió va ser valorar i perfeccionar el treball de camp (ell mateix va fer-ne al Perú, a Guatemala, a Mèxic i a Israel). Anys més tard, quan va tenir que preparar plans d’estudi, va establir que els alumnes havien de familiaritzar-se amb aquest mètode des del primer any de carrera.

La seva admiració per Boas es mantindria tota la vida, però a partir de 1951 va anar matisant les seves posicions i clarament es va decantar per reforçar la part teòrica de l’antropologia, tot argumentant que per fer antropologia calia partir d’una teoria. El determinant d’aquest canvi va ser l’estudi de les teories de l’arqueòleg Gordon Childe sobre tecnologia i ecologia, que li van servir de molt per a l’estudi de Mesoamèrica i del desenvolupament de les seves civilitzacions.

Va ser justament mitjançant els seus estudis d’arqueologia mesoamericana, que Palerm va vincular les teories marxistes sobre el mode de producció asiàtic amb les tesis sobre l’evolucionisme multilineal… Palerm continuaria vinculat al marxisme, però ja no des de la disciplina de partit, sinó interpretant les seves teories des de la vessant científica. Creia que en un futur “per als científics socials serà possible parlar de Marx com els biòlegs ho fan de Darwin i els físics d’Einstein”. De fet, Palerm tenia una gran fe en les possibilitats científiques de l’antropologia, la definia com “una ciència en sentit estricte amb un alt component ideològic”. El seu marxisme va anar variant i amb el temps va anar desvinculant-se de dogmatismes i oferint perspectives crítiques.

En el camp professional, Palerm va tenir problemes a causa de la xenofòbia, i es va veure obligat a deixar Mèxic i a buscar oportunitats fora del país, i al marge del marc acadèmic. Durant alguns anys va treballar a l’àrea de Ciències Socials de l’Organització d’Estats Americans (OEA), als Estats Units (un país que abandonaria més tard, per discrepar de la seva política exterior).

El treball a l’OEA va ser molt enriquidor per a Palerm. Eren els temps en què el pla Marshall havia permès una ràpida reconstrucció d’Europa i els països d’Àsia i de l’Amèrica Llatina tractaven de dibuixar els seus propis plans de desenvolupament. La secció de Ciències Socials de l’OEA buscava estratègies per potenciar el creixement dels països pobres de la zona. Palerm, a partir d’aquella feina, valoraria molt l’antropologia aplicada, ja que creia que els antropòlegs podien tenir un paper decisiu en l’intent de desenvolupar les societats del Sud.

L’obsessió de Palerm era que els plans de desenvolupament no havien de buscar només el creixement, sinó que havien de transformar la societat tot respectant la voluntat dels afectats. I, en el cas de l’Amèrica Llatina, les reformes havien de passar per una reforma agrària. Palerm sempre va rebutjar l’aspecte autoritari i paternalista de molts plans de desenvolupament.

L’antropòleg eivissenc no tornaria a Mèxic fins el 1965. Allà començaria a treballar vinculat a l’UNAM, però va tenir molts problemes amb alguns dels seus col·legues, que es centraven molt en temàtiques arqueològiques. Finalment va integrar-se en una universitat nova, la Iberoamericana, on podria crear els seus propis plans d’estudi, en els que apropava l’antropologia a la sociologia i a la ciència política.

Sempre va rebutjar que l’antropologia fos considerada com una simple tècnica al servei de la beneficència als indígenes i a d’altres grups marginals (com alguns encara reivindiquen avui).  Considerava que era una ciència destinada a col·laborar amb una reforma global del món.

Una de les obsessions de Palerm va ser la docència. Els estudiants l’adoraven. I ell dedicava molts esforços a ensenyar. Fins i tot elaborava materials ad hoc per als seus cursos. Els seus manuals es consideraven llibres d’una altíssima qualitat. Però, per desgràcia, els seus coneixements van arribar molt poc als especialistes de Catalunya.

Nuna. La terra dels inuit

21 setembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Caçador en trineu de gossosEls inuit coneguts també amb el terme despectiu d’«esquimals» han suscitat sempre l’interès de molta gent d’arreu del món, fins el punt de pensar que és una de les ètnies més «conegudes» del nostre planeta. Però darrera d’això hi ha una visió simplista i distorsionada de la seva realitat, alimentada per molts documentals, pel·lícules i llibres que han fet més mal que bé als propis inuit. Per exemple, ni ells van ser els inventors dels iglús de neu ni tampoc la majoria els va arribar a construir. No és donen petons amb els nassos, i molt menys et cedeixen la dona com a símbol d’hospitalitat i amistat; i ni tenen 100 paraules per definir la neu ni tampoc el color blanc. I a sobre, l’ós polar no té el pèl blanc, és transparent! Ho sabíeu tot això?

Per aquest motiu, l’exposició «Nuna. La terra dels inuit», que ens presenta el Museu de Cultures del Món i el Museu Etnològic de Barcelona pretén apropar-nos a aquest poble, trencant tòpics i mostrant el passat, present i futur d’una ètnia que viu en una de les àrees més extremes i fràgils de la Terra: l’Àrtic, un dels indrets més afectats per l’escalfament global i la contaminació mediambiental que amenacen el nostre món.

La nostra proposta és que a través d’aquesta exposició coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Perquè els inuit amb el seu exemple, convivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa, ens mostraran el que un dia vam ser per entendre en el que ara ens hem convertit.

Així doncs, fem un viatge a les regions àrtiques del Canadà i Groenlàndia a través dels objectes recollits per l’antropòleg, escriptor i viatger polar Francesc Bailón i de les impactants fotografies de les seves expedicions. Coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Descobrim com els inuit solucionaven els seus conflictes interns improvisant cançons i poemes. Anem a la recerca dels poetes de l’Àrtic.

En Francesc Bailón ens explica que va ser a la primavera del 1997, quan treballant a la biblioteca del Museu Etnològic de Barcelona, va començar la seva veritable història amb els inuit. Una lectora havia deixat un llibre del crític literari britànic Cecil Maurice Bowra, Poesía y canto primitivo, al mateix lloc on l’havia estat llegint. En Francesc l’anava a guardar al seu lloc, però va sentir curiositat per llegir-ne el contingut. En aquesta obra, Bowra afirmava que els inuit solucionaven els seus conflictes interns, excepte l’assassinat, improvisant cançons i poemes satírics. Aquests duels cantats posaven de manifest la capacitat inventiva d’un poble que, mitjançant la improvisació de cançons, era capaç de solucionar un conflicte d’una manera cruel però pacífica. Pels inuit era més important restablir de nou la pau i l’ordre que no pas administrar-hi justícia.

El següent pas que va fer va ser començar a buscar informació sobre aquest tradicional costum i va trobar en el Diari La Vanguardia, del 4 de desembre del 1920, la que és, amb tota probabilitat, la primera notícia publicada en un mitjà de comunicació estatal sobre aquest tema.

mapa

Els duels entre esquimals són divertidíssims. Mai acaben malament, ja que l’única arma que utilitzen és la llengua. Quan dos individus tenen un disgust i es desafien, els amics formen una rotllana, i els adversaris queden al centre. Aleshores, el més vell dels que presencien el duel tira a la sort per decidir quin dels dos combatents ha de ser el primer a començar el duel tot parlant. Després que s’hagin insultat i dit «tros de gel, cua de guineu, nas de quilla, ren boig» i altres agudeses d’aquest estil, que són acollides per tots els habitants del poble amb una enorme riallada, la disputa segueix, cantant, ballant i colpejant tambors. Quan descansen, tornen a dir-se l’un a l’altre tot el que els ve al cap, ja sigui perquè ho saben o ho pensen, i fins i tot arrenquen tires de la pell dels avantpassats. El concurs, infatigable, assisteix amb alegria a l’original duel, i fins i tot hi participa indirectament, subministrant projectils verbals al contrincant de la seva simpatia; per últim, és proclamat vencedor el que més ha fet riure amb les paraules dirigides al seu adversari.

 

A mesura que en Francesc anava investigant sobre els duels cantats va comprovar que aquests es centraven en molt més que la solució d’una discussió amb una de les parts guanyadora i l’altra perdedora. Mitjançant l’ús de la comèdia, el cant i el ball, la gent era capaç de reflectir una situació, fer front als seus problemes d’una manera no conflictiva; i permetent que cada un tingués la oportunitat de «salvar el seu honor» a través de l’humor.

I així, sabent d’aquest vell costum i pensant que els inuit havien de ser un poble molt ric culturalment parlant, és com va decidir orientar la seva brúixola cap el Gran Nord, per anar a la recerca d’aquests poetes de l’Àrtic

Francesc Bailón