Tanna: l’antropologia visual a un pas de l’Oscar

30 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Entre les pel·lícules nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 2017 s’hi va colar una producció absolutament atípica, realitzada per dos cineastes especialitzats en antropologia visual: Tanna. No era una pel·lícula etnogràfica, sinó una obra de ficció, però molt peculiar: s’inspirava en les llegendes locals de l’illa de Tanna, al microestat de Vanuatu, i havia estat rodada per les poblacions yakel de l’illa, que feien d’actors en papers molt propers als que assumien en la seva vida real: el cap feia de cap, els guerrers feien de guerrers i el medicinaire feia de medicinaire.

Martin Butler i Bentley Dean son dos directors, guionistes i productors australians que ja fa alguns anys que col·laboren en l’elaboració de pel·lícules documentals, algunes d’elles de temàtica etnogràfica sobre els aborígens australians. Tanna no va ser una pel·lícula feta de pressa i corrent: Bentley Dean va passar set mesos fent treball de camp entre els yakel per tal de preparar la gravació. I va fer-ho de forma molt atípica: va anar-hi amb els seus fills, que també van integrar-se a les formes de vida de la comunitat. Butler i Dean asseguren que la clau de la pel·lícula és la calma amb què es va preparar, molt més pròpia de la feina d’un antropòleg que de la d’un productor cinematogràfic.  Gràcies a l’especial relació establerta amb els illencs aquesta pel·lícula low cost ha aconseguit situar-se entre les grans.

 

 

L’argument central de Tanna es basa en una història real que Dean va sentir quan els illencs l’explicaven a la vora del foc. Una història d’amor que tenia tot els ingredients per ser un èxit universal: una gran passió, un enfrontament amb la tradició, persecucions, un final tràgic… En base a aquest fet real, que va marcar un canvi en els costum dels yakel, s’organitza el guió d’aquesta pel·lícula.

La cinta compta amb un plus: l’extraordinari paisatge de Tanna, que és aprofitat al màxim per una extraordinària fotografia. L’illa melanèsia compta amb espesses selves, unes platges paradisíaques i un furiós volcà actiu, el Yahul, on s’han gravat algunes de les escenes més espectaculars de la pel·lícula.

La pel·lícula equipara gairebé els yakel a aquells grups “d’indígenes” que apareixien a les típiques pel·lícules d’aventures del període colonial, poblacions completament al marge de la cultura occidental. Els directors asseguren que molts yakel no havien vist mai una pel·lícula abans del rodatge i que gairebé cap dels actors no havia sortit mai de Tanna. Ens presenta els yakel com un grup que no rep influències de la tecnologia ni de la vida exterior.

Però si bé és cert que la província de Tafea és la zona menys occidentalitzada de Vanuatu, i que aquest és un dels Estats més aïllats del Planeta, hi ha certs elements que fan dubtar d’un aïllament tan absolut. De fet el capità Cook ja va visitar Tanna. I aquesta illa ha viscut molts episodis històrics que l’han posat en contacte estret amb les cultures occidentals. Alguns habitants de l’illa van ser reclutats per treballar a bases militars al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, i en retornar a les seves llars van desenvolupar un culte cargo, el John Frum. A més a més, als anys setanta va haver-hi un fort moviment independentista, perquè els habitants d’aquest grup d’illes es negaven a integrar-se a Vanuatu. A la mateixa pel·lícula es fa palpable la presència de comunitats cristianes a la zona i és evident l’existència de gent de Tanna que viu a la occidental. Un dels caps yakel es diu Charlie… Es fa difícil pensar que en una illa de 40 km de llarg per 19 d’ample, les formes de vida dels yakel no s’hagin vist més afectades per l’occidentalització de l’espai que els envolta.

Vanuatu

Malgrat tot, una anècdota del rodatge posa de manifest fins a quin punt la pel·lícula és fidedigna a la realitat, fins interferir amb les vivències reals dels yakel. Martin Butler i Bentley Dean volien que el paper d’enemics dels yakel fos representat, a la cinta, per un grup rival dels yakel, amb els que aquests havien tingut conflictes bèl·lics en el passat. Finalment, per evitar nous xocs, van haver de desistir i rodar la pel·lícula amb un tercer grup amb el que els yakel havien tingut una relació més harmònica. Tanna, en realitat, té alguna cosa de reality show.

Normalment les pel·lícules que es roden a Oceania, encara que tinguin una certa presència de les comunitats locals, no deixen de ser històries sobre els occidentals que visiten un món exòtic. En aquest cas, el cinema pren una dimensió completament nova: explica una història dels illencs, interpretada pels propis illencs. No és poc, tot i que també és obvi que té una limitació: que la tècnica és controlada pels occidentals i que el producte és destinat al consum extern.

Tanna, en el fons, ens planteja un vell dilema que ja havia presentat Shakespeare a Romeu i Julieta: pot l’amor estar subordinat a les lògiques familiars? Una pregunta que enllaça amb una altra: els drets de l’individu poden estar subjectes a l’interès col·lectiu? En la societat yakel els matrimonis eren acordats per les famílies, com un sistema de garantir al grup aliances que permetessin la convivència entre diferents col·lectius. El Kastom, la moral tradicional, establia que “sense aliances no sobreviuríem”. Tanna és, en resum, la tendra història d’uns joves enamorats que xoquen amb el Kastom, que acabarà per haver de reformar-se davant la pressió dels joves. Al darrera d’aquestes fantàstiques imatges que exalcen la forma de viure dels yakel, potser hi trobem la progressiva mort de la cultura tradicional melanèsia, a través de l’amor, “che move il sole e l’altre stelle”, com deia Dant.

Els hikikomoris, els joves presoners a la seva cambra, i la societat japonesa

23 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

                                Gustau Nerín

AïllamentEls hikikomoris, els joves que s’aïllen a les seves cambres durant mesos, tot mantenint una connexió digital amb el món, fins fa poc eren una especificitat japonesa. Des de fa uns anys el fenomen s’ha estès per Europa, i ha arribat a Oman i a Corea. Fins i tot ja se’n coneixen casos a Catalunya. Però el nombre d’afectats és molt diferent segons les àrees. A més a més, la percepció del fenomen és molt diversa segons les societats i sembla que també hi ha diferències entre els comportaments i les motivacions dels enclaustrats japonesos i els europeus. Per això en molts estudis sobre els enclaustrats, l’antropologia ha estat cridada a l’auxili de la medicina i la psicologia.

Els hikikomoris no estudien, no treballen, no es relacionen amb amics, no surten al carrer, esquiven la família… És un fenomen molt estès al Japó, on va començar als anys vuitanta. N’hi ha diagnosticats més 500.000. Segons algunes fonts, aquest fenomen assoliria al 10 % de la població japonesa jove, afectant especialment a la masculina (amb predomini dels fills únics i els fills grans). No es tracta d’un fenomen passatger. Comença de forma progressiva, amb la pèrdua de relacions socials i pot durar molts anys. La mitjana de reclusió arriba als cinc anys, i pot superar els vint. Tot i que tenim la imatge de joves tancats a la seva cambra, en alguns casos hi ha enclaustrats de gairebé 40 anys.

Sovint s’ha considerat que el fenomen dels hikikomoris té a veure amb la pressió a que es sotmet als adolescents a l’arxipèlag asiàtic, especialment a nivell d’estudis, i a la por que tenen aquests al fracàs acadèmic, professional i emotiu. Però també hi ha qui apunta a que es deu a unes figures maternes hiperprotectores i a la freqüent absència de la figura paterna (que al Japó assumeix un rol bàsicament autoritari). Molts estudis apunten el fet que els infants estan excessivament mimats, que esdevenen autèntics tirans a les seves cases i que no se’ls prepara per assumir el fracàs. També hi ha qui ha afirmat que l’origen del fenomen és el bullying, especialment intens al Japó. El que s’ha demostrat, sense cap dubte, és que afecta, sobretot, a individus perfeccionistes (majoritàriament, de classe mitjana). No poden suportar no aconseguir acomplir el paper que desitjarien assumir i que se suposa que els pertoca.

Cada cop els estudis apunten més cap a que la reclusió és un fenomen alhora psicològic i sociocultural. I sembla ser que es tendeix a reduir la importància de l’addicció a internet, que alguns autors havien considerat determinant. De fet, tot i que ara és un fenomen comú que els hikikomoris s’enganxin durant molt de temps a la xarxa, ja n’existien abans de la difusió d’internet. Internet és emprat, per als afectats, com un mitjà de controlar estrictament la sociabilitat: només permeten intrusions d’uns pocs individus i es desconnecten quan volen. Però això mateix fan al món real.

Aïllament                Diuen que al Japó el problema dels hikikomori sol ser assumit per les mares, que tenen tendència a la superprotecció. El resultat és que s’acostuma a prendre aquest comportament com una fase que els afectats han de superar per sí mateixos. Així doncs, aquests passen molts anys amb aquest comportament, perden habilitats socials i anys d’estudi i quan retornen a la vida social tenen greus problemes per recuperar un comportament estàndard.

Fins fa uns anys el fenomen dels enclaustrats es considerava específicament japonès. Amb el temps s’ha vist que això no és evident, per l’aparició de casos a d’altres zones. Però, ¿té alguna cosa a veure l’existència de hikikomoris amb la idiosincràsia nipona, o van aparèixer inicialment al Japó perquè aquest país era el que tenia unes estructures més avançades?

Al Japó el fenomen hikikomori té tanta força, que els enclaustrats s’organitzen en xarxes socials per donar-se suport mutu i animar-se en el fet d’estar enclaustrats. Front a això, les famílies no acostumen a demanar ajut extern fins al cap de mesos o fins i tot anys. De fet, als parents els sol provocar una forta vergonya, perquè la japonesa és una societat molt productivista i l’individu que no treballa és considerat un pur paràsit. La societat sovint no és conscient del patiment dels que estan afectats per aquesta síndrome.

En tant que els terapeutes japonesos recomanen esperar, en els casos d’aïllament voluntari, a Occident, metges i altres professionals acostumen a demanar tractaments més agressius que, de fet, impedeixin que el hikikomori persisteixi en l’aïllament. Per exemple, es sol recomanar un canvi d’entorn familiar (anar a viure amb parents diferents als pares), i en casos extrems fins i tot es pot optar per l’hospitalització. També hi ha qui recomana forçar visites al “niu” del pacient, fins i tot sense la seva aprovació… Molts metges occidentals aconsellen retirar, de forma controlada, els aparells electrònics i, sobretot, reorganitzar la vida del malalt en el si de la seva família, buscar-los activitats…

En canvi al Japó els metges, com les famílies, solen ser contraris a l’hospitalització. Sembla ser que en aquesta opció hi pesen tant els components purament mèdics com els culturals. Els japonesos tenen un altíssim sentit de fidelitat a la família. La cura dels fills (i dels pares) és una prioritat per als japonesos, poc contagiats de la cultura individualista. El fet que la família demani ajuda fora o encarregui la cura del malalt a un centre especialitzat, es pot percebre com una renúncia a responsabilitats (o fins i tot com una traïció).

Hi ha autors que apunten que al Japó el fet de designar als afectats amb un nom específic, hikikomori, ajuda a la família i als propis afectats a conceptuar el fenomen i escapar a les pressions socials…

Els casos fora del Japó són massa recents i massa escassos com per fer una comparativa científica. Sembla que les formes de vida moderna i individualistes contribueixen a incrementar el nombre d’enclaustrats voluntaris, però hi ha certs elements que marquen una diferenciació geogràfica d’aquest fenomen.

En el cas de l’Estat espanyol, el “síndrome de la porta tancada” afecta a gent més gran que al Japó. L’edat mitjana d’inici dels episodis, entre els homes, se situa als 35 anys i solen anar vinculats al fracàs laboral i de parella. Entre les dones l’edat mitjana encara es superior,  i se sol elevar als 50 anys. En el cas espanyol, a diferència del japonès, l’enclaustrament voluntari sol anar associat a d’altres patologies mentals.

Les reserves indígenes del Brasil, sota el pes de l’agronegoci i la mineria

16 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

                     Gustau Nerín

 

La bancada ruralista és un conjunt de parlamentaris que actuen com un lobby al Brasil. Formen part de diferents forces polítiques, però tenen en comú el seu objectiu de donar suport a l’agronegoci. Aquest lobby pretén incrementar l’explotació dels territoris forestals del Brasil, amb el suport dels grans terratinents i les potents empreses agrícoles i ramaderes, dedicades bàsicament a la producció per a l’exportació, però també de les poblacions de zones veïnes a la selva que volen accedir als seus recursos (com els garimpeiros, els miners il·legals, o els treballadors de les empreses forestals). Tenen, a més a més, la complicitat de les empreses mineres i forestals que volen explotar uns jaciments i uns boscos que ara per ara els estan vedats.

Ara, la seva situació és immillorable. La bancada ruralista va tenir un paper decisiu en la separació de la presidència de Brasil de Dilma Rousseff (que tot i els escàndols de corrupció en què el Partit del Treball estava implicat, defensava mínimament la preservació de l’Amazònia). Aquesta mateixa bancada ruralista va ser molt més tolerant quan els tribunals van reclamar que es tragués la immunitat al corrupte president Michel Temer, que havia substituït Rousseff: s’hi van negar. El preu d’aquest suport és l’obertura a l’explotació de grans superfícies de l’Amazònia. Temer ha cedit davant els ruralistes i s’excusa amb pretextos financers: els recursos obtinguts de les empreses que explotin la selva ajudaran a finançar un Estat en plena crisi que ha vist estroncats els seus somnis de creixement.

Indígenes Rio Negro Brasil

Indígenes a Rio Negro, Brasil

Els principals obstacles als projectes de la bancada ruralista eren les demarcacions de terres indígenes i les àrees de protecció ambiental. Les terres indígenes són àmplies extensions de terra que tradicionalment havien estat ocupades per un poble indígena determinat. La llei estableix que en les terres indígenes demarcades no s’hi poden establir no-indis i que s’han d’explotar sota els sistemes econòmics tradicionals. Una protecció similar es dóna a les terres propietat de quilomboles (societats descendents d’esclaus cimarrons).

La llei estableix una forta protecció a les terres demarcades, però tradicionalment hi ha hagut molts problemes per a assolir les delimitacions. La FUNAI, la governamental Fundació Nacional de l’Indi, per endegar un procés, demana un informe a diferents experts (entre els quals no hi poden faltar els antropòlegs). Aquests fan una valoració de si la proposta de demarcació és justificada o no. Més endavant, els directius de la FUNAI elaboren un informe, que pot coincidir o no amb les recomanacions dels experts, que s’eleva al Ministeri de Justícia. Quan aquest el valida, es transfereix al govern que és qui l’ha d’aprovar definitivament les delimitacions.

Les demarcacions són molt efectives: no només impedeixen que arribin nous pobladors i que s’obrin nous negocis a les reserves, sinó que comporta l’expulsió dels colons ja presents a la zona (un element molt criticat pels ruralistes que aspiren sempre a posar més terres en explotació i consideren les expulsions com un atac al dret a la propietat privada).

Brasil natura

Els sectors ecologistes han donat tot el seu suport a les demarcacions, ja que consideren que la protecció dels drets dels indígenes és la millor garantia per evitar la sobreexplotació de la zona i la destrucció del pulmó del Planeta. Però sovint hi ha un problema cultural pel que fa a la percepció de l’aprofitament de les terres. Si per a bona part dels brasilers són terres “malbaratades” (ja que al Brasil bona part dels espais naturals han estat destruïts per fer conreus o per dedicar-se a la ramaderia), per als indis són àrees aprofitades, perquè per les seves pautes d’ocupació necessiten molt més terreny, doncs practiquen l’agricultura itinerant o la caça i recol·lecció. Per a alguns membres del govern Temer l’existència mateixa dels indígenes suposa una amenaça al “progrés del país”.

Però els processos d’aprovacions de les demarcacions es van dilatar moltíssim en temps de Rousseff, ja que aquesta intentava tranquil·litzar als ruralistes per no perdre el seu suport al Parlament brasiler. Passaven els anys i els informes dels experts s’omplien de pols sense que les demarcacions avancessin. A més a més els colons, amb el suport de la maquinària ruralista, van endegar un munt de recursos judicials que van paralitzar les demarcacions noves.

En els darrers temps, amb la bancada ruralista més forta que mai al poder, s’han multiplicat les mesures per retallar les demarcacions. Però a més a més, cada cop són més habituals les accions il·legals contra els indígenes, com les coaccions o els assassinats. En algunes comunitats s’intenta foragitar als indis abans no se’ls demarqui el seu territori, de tal forma que el procés de demarcació quedi en no res.

Les mesures del govern posen en perill, fins i tot, les darreres comunitats de “no contactats”, aquells indis que mai han tingut contacte amb els occidentals i que la FUNAI protegeix especialment, perquè el seu sistema immunològic no està preparat i la trobada amb occidentals podria disparar la mortalitat en la seva comunitat. Aquests grups es troben a la frontera amazònica entre Brasil, Perú i Bolívia, principalment. La bancada ruralista proposa, simplement, ocupar els seus territoris i reduir-los, tot argumentant que la seva supervivència “no és viable”. I és que, desgraciadament els ruralistes tenen raó. Els indis no contactats no podran sobreviure a mitjà termini, si la societat brasilera, i el conjunt d’Occident, no modifica la seva relació amb ells. I això no és fàcil.

Jacques Soustelle, d’antropòleg d’esquerres a col·laborador dels ultres

10 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Jacques SoustelleJacques Soustelle (1912-1990) és considerat com a un dels més destacats etnòlegs francesos. Se’l té per tota una eminència en l’estudi de les cultures nahualt de Mèxic. Alguns dels seus llibres encara són referència obligada per als estudiosos de les antigues cultures mesoamericanes. Fins i tot va ser nomenat membre de l’Acadèmia Francesa.

Jacques Soustelle no només era un antropòleg molt competent, sinó que a més a més era un ferm militant d’esquerres, compromès amb els més desvalguts. Molt aviat va denunciar els excessos del nazisme. Malgrat tot, mentre molts dels seus col·legues combregaven exalçaven Stalin, Soustelle va prendre distàncies respecte al règim soviètic i els seus abusos. I quan els nazis van envair França no ho va dubtar gens i es va sumar a les Forces Franceses Lliures, fent de diplomàtic a l’Amèrica Llatina, i més tard de cap d’informació del govern de De Gaulle.

Soustelle va intentar compaginar la seva formació antropològica amb la vocació per la política. El 1945 va ser nomenat ministre de Colònies, però va durar molt poc al càrrec. Però no va deixar la política i va ocupar diferents alts càrrecs, tot militant al gaullisme d’esquerres. Quan va esclatar la guerra d’alliberament nacional d’Algèria, el 1955, va ser nomenat governador d’aquest territori.

Soustelle va ser nomenat governador en uns anys en què les descolonitzacions avançaven a bon ritme, protegides per Nacions Unides i per les grans superpotències. L’Índia i Indonèsia ja s’havien independitzat, i a Kenya la revolta del Mau-Mau estava en el seu punt més àlgid. França va concedir la independència ràpidament al Marroc i a Tunísia, però no estava disposada a abandonar Algèria, perquè era la colònia més estratègica de l’Imperi francès. Allà hi vivien més d’un milió de pieds noirs (colons europeus); n’hi havia d’origen francès, però també italians, maltesos i catalanoparlants procedents del País Valencià i de les Illes. Alguns departaments algerià tenien fins a un 30% de població no musulmana.

Soustelle tenia com a projecte incorporar plenament Algèria a França deixant enrere les legislacions colonials. El pla de l’antropòleg governador era que Algèria formés part de França, al mateix nivell que l’Hexàgon, de tal forma que els musulmans d’Algèria esdevinguessin ciutadans de ple dret.  De fet, el 1958, a França i a totes les seves colònies es va celebrar un referèndum amb el propòsit de crear un Estat integrat per tots els territoris francesos.

El projecte de Soustelle arribava tard. No va ser possible frenar la progressió de la guerrilla, i això que França va usar tots els mitjans al seu abast per acabar amb ella: tortures, execucions extrajudicials, presa d’ostatges, represàlies col·lectives… Sota el discurs de la França integradora apareixia el rostre més salvatge del colonialisme.

Soustelle no va durar gaire com a governador d’Algèria. Va ser reemplaçat perquè a França va pujar al poder un nou govern, partidari de negociar amb la guerrilla independentista del Front d’Alliberament Nacional (FLN).  Però el maig de 1958 els pieds-noirs, amb el suport de les unitats més involucionistes de l’exèrcit, van preparar un cop d’Estat. Per restaurar la legalitat, De Gaulle va retornar a la Presidència francesa i va prometre mantenir Algèria francesa. Sembla ser que Soustelle va col·laborar indirectament en aquest cop.  En recompensa va ser nomenat ministre.

Però De Gaulle va fer mostra de realisme polític i al cap de poc temps va començar a enfrontar-se amb els seus antics aliats polítics tot defensant un acord amb l’FLN. Soustelle es va sumar als pied-noirs indignats amb De Gaulle, i el 1960 va ser obligat a abandonar els seus càrrecs polítics. A partir d’aquest moment, Soustelle mantindrà estrets contactes amb els sectors ultradretans de l’exèrcit. Aquests grups, després d’un referèndum en què francesos i algerians van aprovar l’autodeterminació algeriana, van organitzar un putsch que va fracassar i es van organitzar en un moviment terrorista ultra contrari a la independència: l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS). Soustelle no va dubtar en donar-los suport públicament. I va fundar i dirigir el Reagrupament per l’Algèria Francesa (RAF), en el que s’hi van integrar ultres com Jean-Marie Le Pen.

Cal destacar que si bé Soustelle probablement creia realment en una França multicultural amb cabuda per a tots, musulmans, cristians i jueus, molts dels que es van afegir a les seves teories ho van fer tan sols per justificar la presència francesa a Algèria. Ben pocs francesos estaven disposats a que els musulmans d’Algèria poguessin decidir el futur de França en peu d’igualtat amb ells. De fet, el mateix De Gaulle mai va creure que els musulmans d’Algèria fossin francesos de debò.

Soustelle es va sumar a un manifest en favor de l’OAS el 1961, va ser perseguit per la justícia i es va veure obligat a prendre el camí de l’exili. S’establiria a Mèxic, on romandria fins el 1968. De retorn a França, ja amnistiat, reprendria la seva carrera i aconseguiria anar ocupant diversos càrrecs polítics, tot i que no de tanta importància com els que havia tingut abans de la guerra d’Algèria.  De fet, fins i tot va veure’s embolicat en una tèrbola història de blanqueig de diners, amb fons procedents de l’Uruguai del dictador Alfredo Stroessner.

Els algerians que havien cregut en les teories de Soustelle no van tenir tanta sort com l’antropòleg de l’Acadèmia Francesa. Els harkis, els musulmans que havien col·laborat amb l’exèrcit i amb l’administració francesa, van patir una duríssima repressió a partir del moment en què es va decidir la descolonització. Uns pocs van poder fugir a França, on molts acabarien patint greus discriminacions. Els que van decidir restar Algèria van sofrir una repressió brutal. Tot i que els Acords d’Évian preveien una amnistia per a ells, el Front d’Alliberament Nacional va desencadenar una onada de persecucions brutal. De Gaulle es va negar a acceptar la repatriació de tots els musulmans profrancesos. Es calcula que uns 60.000 van ser massacrats. Molts altres van ser empresonats o van patir represàlies. Va haver-hi tortures, castracions, pallisses, destruccions de béns…

Les Col·leccions Intensives

3 novembre 2017

Publicat a: Col·leccions, SWICH

Etiquetes:

 

Roger Canals

Universitat de Barcelona

Do we still need objects?

 

L’antropologia sempre ha mostrat un interès partiular en els objectes i la cultura material. Tanmateix, en els més de 100 anys d’història de la disciplina la manera d’entendre què és un objecte ha anat variant. Per exemple: prenent com a referència el model arqueològic, l’evolucionisme contemplà l’objecte fabricat pels anomenats “pobles primitius” com el vestigi d’un passat ancestral. Més endavant, el difusionisme havia de donar a l’objecte (i a l’eina en particular) un caràcter projectiu: l’artefacte no només adquiria una dimensió intrumental sinó que servia per a transmetre i difondre una determinada “cultura”. Marcel Mauss mostrà en el seu cèlebre Assaig sobre el do que els objectes posseien una dimensió relacional: donar un objecte implicava donar-se en l’objecte, establint així llaços de solidaritat o de rivalitat social amb altres individus o grups. L’estructuralisme veigué en l’objecte la materialització d’unes estructures elementals i universals del pensament humà. Reprenent el principi maussià sobre el do, Alfred Gell mostraria anys més tard que les objectes tenien una intencionalitat pròpia (una agency) que els permetia actuar com a persones. Evidentment, totes aquestes tendències han tingut repercussió a nivell dels museus etnogràfics, les institucions destinades a mostrar i contextualitzar els objectes focus d’interès per a l’antropologia. A la seva manera, totes aquestes perspectives teòriques (que jo he resumit excessivament aquí) continuen sent font d’inspiració per a pensar l’objecte avui i donar respsta al repte de la seva mostració en el context expositiu.

 

Això ens porta a la qüestió de la contemporaneitat i ens obliga a fer-nos preguntes com ara: com podem abordar l’estudi i la museificació de l’objecte en l’era del “digiscape” i de la “posthumanitat”? O, dit amb altres paraules, com aquests paradigmes epistemològics, que descriuen transformacions socials empíriques, poden traduir-se en noves estratègies expositives? I finalment, com els processos de museificació poden contribuir a fer-nos a entendre millor la pregunta ontològica sobre què significa “ser objecte” avui?

 

Abans d donar resposta a aquestes preguntes és important definir el context en què ens trobem i, més concretament, les categories de “digiscape” i de “posthumanitat”. “Digiscape” és un concepte que fa referència a l’entrada a un nou paradigma en què l’àmbit digital o virtual ja no pot entendre’s com un domini paral·lel o secundari de la realitat, sinó que constitueix un conjunt de dispositius i pràctiques que impregnen tots els àmbits d‘allò real –i molt especialment l’àmbit de la imaginació i de la creació. “Digiscape”, per tant, no només fa referència a la importància incontestable de l’àmbit digital en la realitat (el fet de que les imatges i les tecnologies de la comunicació són com més va més presents en la nostra vida quotidiana) sinó al fet de que la realitat passa a concebre’s a partir del model virtual (pensem el món i ens pensem en termes propis de la cultura digital). Digiscape és per tant una categoria epistemològica. El concepte de posthumanitat, per la seva banda, apunta cap a la idea de que els atributs que, des d’una òptica dualista, eren fins fa poc reservats a allò humà i en marcaven la seva especificitat (el dret, la moralitat, la cultura) són actualment compartits per molts altres tipus d’éssers –des d’animals, fins a paratges geològics, passant per esperits o objectes. La humanitat ja no és només cosa dels humans. És una humanitat desbordada.

 

Com pensar doncs l’objecte i la seva museificació en aquest context? Abordaré la resposta a aquesta pregunta a partir de dues idees teòriques principals: la noció “d’intensitat” i la de “multiplicitat”. “Intensitat” és una categoria deleuziana que ha estat represa recentment per diversos autors, entre els quals l’antropòleg brasileny Eduardo Viveiros de Castro. La idea “d’intensitat” té a veure amb la qüestió de la “potencialitat” i del “desig”. Fer una lectura intensiva de la realitat –a diferència d’una lectura extensiva, és a dir, classificatòria i estàtica– suposa analitzar-la en termes de “devenir”, de producció incessant de significats i pràctiques. Concebre el món social en termes intensius implica veure’l com una pulsió constant, com un batec perpetu vers a allò possible, potencial. La intensitat es vincula així amb la virtualitat (i aquí veiem una connexió directe amb la qüestió del Digiscape). I és que virtual no vol pas dir irreal sinó sobretot potencial. Evidentment, aquesta dimensió intensiva d’allò real té un caràcter explícitament relacional: la forma de desenrotllar-se de l’esfera social és a través de la reconfiguració permanent de les relacions socials i de les seves mediacions. La interpretació intensiva de la realitat –i especialment de la cultura material– ens aboca a la qüestió de la “multiplicitat” entesa com la producció de la “diferència”. Multiplicitat implica creativitat, invenció, és a dir, esdevenir. Pensar allò social no suposa un exerci de reducció de la multiplicitat a la identitat, sinó un esforç per a comprendre la lògica de producció de la diferència.

 

Com podem aplicar tota aquesta bastida conceptual a l’estudi dels objectes en els museus etnogràfics contemporànis? Sembla una evidència que en l’esmentat context ens cal realitzar una aproximació intensiva (i posthumana) de la cultura material. Això vol dir que hem d’entendre l’obejcte no com una entitat acabada i autosuficient, sinó més aviat com una reserva permanent de significats i usos possibles. Sense essències ni telos. Exposar un objecte implica doncs exposar tot allò que l’objecte pot arribar a ser, tots els itineraris socials que pot traçar al llarg de la seva existència, totes les rèpliques, còpies i dobles que ha generat i que pot arribar a generar.

 

Voldria concloure amb una reflexió sobre la qüestió de les col·leccions. Des d’un paradigma extensiu, col·lecionar (o mostrar una col·leció) implica inventariar un conjunt d’objectes vinculats entre si per una època, autor o cultura, entre d’altres. És evident que els mitjans digitals, amb la seva capacitat infinita d’emmagatzament, poden ajudar-nos a compltar aquesta tasca, ja sigui a nivell de catalogació, ja sigui a nivell d’exposició de l’objecte, posant en pràctica un conjunt d’estratègies de contextualització. Però reitero aquest és encara un punt de vista extensiu. El punt de vista intensiu, encanvi, molt més en acord amb el paradigma del Digiscape, partiria de la base que tot objecte està necessàriament entrellaçat amb una multitud inacabada i inacabable d’altres obejctes –és a dir, amb una serialitat o una col·lecció infinita. Mostrar un objecte comporta així evocar tota aquesta multiplicitat i invitar l’espectador a participar-hi, enviant imatges o mostrant els usos personals dels objectes –és a dir, les seves extensions. I aquí, de nou, els mitjans digitals, i les tecnologies de la comunicació en particluar, hi juguen un paper clau. I és que en l’època del Digiscape l’objecte és indestriable de les seves rèpliques i de les seves imatges, que acaben afectant recursivament la naturalesa mateixa de l’objecte inicialment representat. La majoria d’objectes són objectes d’objectes previs, com la majoria d’imatges són imatges d’imatges anteriors. L’experiència museística no constitueix doncs un esforç per a entendre un significat originari pretesament preestablert en l’objecte, sinó sobretot un exercici de creació de significats nous. La col·leció intensiva ja no és aquella que es recol·lecta sinó aquella que es genera.