La tradició més globalitzada, al Voodoo Ouidah Festival

14 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Vodú BenínCada any, el 10 de gener, Ouidah, al Benín, acull la més gran trobada mundial dedicada a les religions africanes i afroamericanes. És un encontre absolutament globalitzat, en què els participants africans interactuen amb molts visitants procedents d’Amèrica, però també d’Europa. El gran dia, per als practicants del vudú, és el 10 de gener (proclamat al Benín Dia Nacional del Vudú), però el 2018 el Voodoo Ouidah Festival s’allargarà des del 6 a l’11 de gener i es preveu que a la ciutat hi arribin visitants de tot el Planeta.

Aquest gran festival és un lloc de trobada de devots, de sacerdots i de curiosos. De fet, fins i tot hi ha tour operadors que organitzen viatges per anar a aquest encontre, i molts dels que s’hi apunten són afroamericans. Els viatgers poden visitar, com a atracció forta, el temple de les pitons, on es guarden aquests animals sagrats, associats a Dangbé, el déu-serp del vudú. Els turistes també poden passar per algunes zones del bosc sagrat de Kpassé, ple d’estàtues relacionades amb el vudú (hi ha parts del bosc vedades als no iniciats). I s’organitzen cerimònies de purificació per als afroamericans que “tornen” a casa.

Alguns africans consideren que les pràctiques de vudú que es presenten al festival són edulcorades, i afirmen que tan sols estan destinades a la distracció dels turistes. Però per als practicants de vudú americans, viatjar a Ouidah és una mena de ritus de pas, que els permet de retrobar les arrels de la seva religió i incrementar el seu prestigi. És, doncs, una mena de peregrinació, com les que duen els cristians a Roma o a Terra Santa o els musulmans a la Meca.

El festival es va començar a celebrar el 1993, en el marc d’una campanya de revalorització de les tradicions africanes (ja que abans el vudú havia estat molt estigmatitzat, al Benín). En restaurar-se la democràcia, després de molts anys de dictadura, també es va voler consolidar la llibertat religiosa, i el festival de vudú era una forma de fer exhibició del respecte per les pràctiques tradicionals. Poc després el vudú seria considerat religió oficial al Benín i això potenciaria la celebració de l’encontre. El Festival inclou sacrificis d’animals, cerimònies d’endevinació, danses tradicionals, rituals de purificació…

Al Festival hi solen acudir molts artistes africans i de la diàspora, que en aquests dies creen obres relacionades amb el vudú. Perquè Ouidah és una de les ciutats amb una activitat cultural més frenètica de l’Àfrica Occidental: amb monuments, escultures al carrer, activitats a centres culturals… El patrimoni cultural i històric és immens. Però en realitat, alguns estudiosos han al·legat que algunes dels llocs històrics que es presenten, especialment els vinculats a la Ruta de l’Esclau de la UNESCO, no tenen cap fonament real.

El més curiós és que Ouidah és, justament, un dels punts del continent on la petjada del tràfic d’esclaus és més present, ja que el regne de Dahomey sempre va ser un Estat esclavista (ni tan sols hi va faltar la presència dels negrers catalans). La família criolla descendent d’un negrer, el brasiler Félix da Souza, anomenat Chachá, encara l’honora anualment. I els membres de la comunitat ioruba de Ouidah són considerats descendents dels esclaus que havien treballat allà, a les plantacions de palmeres d’oli (després de la fi del tràfic d’esclaus atlàntic a la zona, a la dècada de 1850). Així doncs, la memòria del vudú està inevitablement unida a la de l’esclavatge.

El vudú va sorgir a la zona de Benín i a Togo, al segle XVII, quan els fon es van apropiar de bona dels fon del panteó dels ioruba (els anomenats orishes). Ben aviat el vudú es va estendre per les zones veïnes: l’est de Ghana i l’oest de Nigèria. Com que aquest territori, al XVIII, va esdevenir una important zona de sortida d’esclaus, el salt a Amèrica va ser fàcil. El vudú, la religió tradicional del regne de Dahomey, és un autèntic pont entre continents. A Amèrica aquesta religió es va difondre entre molts altres esclaus. Però el que sorprèn és que el vudú, a diferència d’altres religions africanes, lluny de desaparèixer a Amèrica, va expandir-se. Molts americans creuen en els anomenats loas, les deïtats inferiors del vudú filles del Déu Mawu, com Legba, Ogun, Sakpata, Damballa… El vudú és molt vigent a Haití i és la base d’algunes pràctiques religioses afroamericanes com la santería de Cuba o República Dominicana o l’umbanda brasilera.

Els esclaus traslladats a Amèrica van dur el vudú a Cuba, a Haití, al Brasil, a Trinidad i Tobago i al sud dels Estats Units. A desgrat de la persecució a que el va sotmetre el cristianisme durant segles, va sobreviure i en els darrers anys fins i tot ha experimentat una certa expansió. A través de la diàspora africana, el vudú s’ha propagat també per moltes altres zones (Canadà, Europa…) i a Amèrica ja té molts practicants no afroamericans. De fet, molta gent es pensa que el vudú es una pràctica específicament haitiana, perquè a Haití, en temps de la dictadura de Duvalier, Papa Doc, el vudú va tenir molta força.

El Festival de Vudú, segons Gaetano Ciarcia, no es celebra justament a Ouidah perquè aquesta vila tingui un bagatge cultural excepcional, sinó per l’existència d’una burgesia local que ha apostat per l’organització d’activitats religioses, culturals i artístiques com a forma de promoció econòmica de la vila i com a estratègia per a captar donants de fons. I per a trobar-los han optat més per la globalització que per la tradició, preparant un espectacle a la mida dels donants i dels espectadors vinguts de l’altra punta del món. Però aquest festival, en certa mesura “comercial”, alhora, va representar la possibilitat d’endegar un procés de revalorització de les tradicions pròpies i de les figures religioses del vudú. I als practicants de vudú de tot el món va ajudar-los a treure’s l’estigma de ser considerats practicants d’una religió marginal. La globalització va acabar per reforçar la tradició.

 

Lectures recomanades:

Gaetano Ciarcia, “Restaurer le futur. Sur la Route de l’Esclave à Ouidah (Bénin)” a Cahiers d’Études Africaines, nº 192, 2008.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *