El sentit de l’humor. És universal?

28 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

                Gustau Nerín

Humor universalHi ha qui assegura que rient la gent s’entén. Els partidaris d’aquesta teoria argumenten que la rialla és comuna a tots els humans i fins i tot als grans simis, i que canalitza reaccions innates. Així, doncs, segons aquests autors, tothom en principi tindria sentit de l’humor i aquest permetria podria posar en contacte gent de diferents universos culturals. Hi ha qui diu que tots els acudits ja estan inventats i que totes les societats comparteixen un mateix bagatge humorístic (una mica el mateix que al·legava Vladimir Propp sobre els contes). Si, a més a més, tenim en compte que des d’algunes teories es veu la rialla com una estratègia alliberadora de tensions, podríem arribar a la conclusió que l’humor pot ser una eina de contacte amb l’altre i de creació de relacions fluïdes amb el desconegut.

I, sens dubte, a vegades l’humor funciona com a pont entre les cultures. Un mim pot fer una representació a l’altra punta del món i provocar riallades. I hi ha pel·lícules dels germans Marx, de Cantinflas, dels Simpson o de Woody Allen, que fan riure mig món. Ara bé, per altra banda els intèrprets i els traductors asseguren que el seu pitjor malson és traduir humoristes. Hi ha acudits que són intraduïbles, i les coses que fan gràcia a alguna banda poden ser ofensives a l’altra. Als congressos internacionals d’humoristes, si els participants no s’adapten al context on actuen, poden produir-se llargs silencis amarats d’incomoditat o d’incomprensió.

Diuen que l’emperador romà Heliogàbal organitzava grans festes amb menjar a dojo, delicioses begudes, sexe a voluntat, gladiadors, cristians llançats a les feres… Però apunten que si algun dels convidats era prou descortès com per adormir-se a mitja festa (potser a causa de les begudes subministrades), l’emperador podia decidir despertar-lo llançant-lo als lleons. Diuen que ho trobava la mar de divertit, això que a nosaltres ens podria semblar espantós (i una falta al sentit de l’hospitalitat).

L’humor, indubtablement, depèn del context cultural, i sovint si no es controlen les claus d’un sistema cultural, no es pot entendre el sentit de l’humor particular d’una determinada zona. Hi ha societats on cal ocultar l’humor ben sovint: només es pot expressar en determinades ocasions, sovint molt ritualitzades… A moltes cultures, l’humor té gènere: no són els mateixos els acudis que fan els homes que els que fan les dones (ni els que poden riure els homes que els que poden riure les dones)… O depèn de grups d’edat: hi ha un humor per a adults, un per a joves i un per a nens. Si un membre d’un grup usa el registre d’humor que no li correspon cometrà una acció que pot ser molt mal vista. Fins i tot dins de les famílies, en algunes cultures, hi ha graus de parentiu que es caracteritzen per la tolerància de bromes; un noi fang, que ha de retre respecte absolut als adults, pot burlar-se obertament del germà de la seva mare, que li replicarà amb el mateix to. És el seu “parent de conya”.

Hi ha coses que semblen evidents, però que no ho són tant. Per a nosaltres és indiscutible que l’humor és una cosa positiva, però no sempre ha estat així. Com explica molt bé Xavier Theros en un magnífic assaig, l’Església catòlica es va passar segles intentant dissuadir a la gent de riure, perquè n’estava ben convençuda que el diable aprofitava la rialla per infiltrar-se a la seva ànima. Potser afortunadament, la majoria de la gent, i especialment la pertanyent a les classes populars, feia ben poc cas dels consells de l’Església. La població, a l’època, potser menjava poc, però reia desenfrenadament.

Per altra banda, hi ha tipus d’humor que estan vetats a determinades societats, però que són la base del sentit humorístic a d’altres. Sovint l’humor va associat a l’estigmatització de l’altre, i serveix per establir la superioritat d’un individu o un grup sobre la resta. La rialla pot ser, en certa mesura, una agressió. Hi ha humor masclista i humor racista, i gairebé tots els col·lectius inferioritzats disposen dels seus acudits que ajuden a consolidar el seu estigma. Alguns, justament per defendre aquests col·lectius inferioritzats, proposen diverses modalitats de censura. Però, a la fi, la censura també s’usa per protegir els grups hegemònics…

Hi ha grans diferències sobre els límits de l’humor, en funció de les societats i del moment històric. De fet, l’humor genera contínuament conflictes. Juan Carlos Siurana aposta per establir clars límits morals a l’humor. Però hi ha qui, com Albert Sánchez Piñol, ens recorda que l’humor és l’eina dels oprimits per lluitar contra els poders totalitaris…

De fet, a totes les cultures hi ha certs límits a l’humor, però aquests són molt diferents. Per exemple, sol haver-hi limitacions a fer humor amb allò que es considera sagrat, i per això l’humor a vegades ha tingut relacions conflictives amb la religió (però també ha tingut problemes amb el patriotisme i amb el militarisme, només cal que recordem el cas del Cu-Cut o la recent denúncia contra El Jueves).

Els límits de l’humor varien entre diferents parts del món, però també evolucionen molt amb el pas del temps. Joan de Déu Domènech, en un magnífic assaig sobre l’humor a l’edat mitjana, explicava com les execucions, a Barcelona mateix, constituïen una diversió col·lectiva de primera magnitud. Quan els assassins, bandolers o bígams eren portats a executar, la gent els llançava excrements, els  colpejava i els escarnia, com a diversió. Fins i tot hi havia qui es penjava de les cames dels enforcats per garantir les riallades dels assistents… Perquè com ens explica Xavier Theros, la rialla formava part de l’escarni que mereixien els culpables, els dèbils i els vençuts.

D’alguna forma o altra, sembla que tots els pobles tenen algun tipus de sentit de l’humor. Però si bé l’humor és universal, les seves modalitats probablement són infinites…

 

 

Lectures recomanades

Joan de Déu Doménech, L’espectacle de la pena de mort. Barcelona, La Campana, 2007.

Eduardo Jáuregui,”Universidad y variabilidad cultural de la risa y del humor” a AIBR. Revista de Antropología Iberoamericana nº 3, 2008.

Andrés Mendiburo y D. Páez, “Humor y cultura. Correlaciones entre estilos de humor y dimensiones culturales en 14 países” a Boletín de Psicología nº 102, 2011.

Albert Sánchez Piñol, Pallassos i monstres. Barcelona, La Campana, 2000.

Juan Carlos Siurana, “Ética del humor y diversidad cultural” en Revista Internacional de Éticas Aplicadas, nº 15, 2014.

Xavier Theros, Burla, escarnio y otras diversiones. Barcelona, La Tempestad, 2004.

Jeroen Vandaele, “Humor in Translation” a Yves Gambier – Luc van Dorslaer, Handbook of Translation Studies. Amsterdam, John Benjamins Publishing Company, 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *