Sidi Ifni, la colònia menys rendible

25 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

Ifni

GUERRA DE IFNI, 7-12-1957.- Entrada al acuartelamiento de la Brigada de Paracaidistas. EFE/jt

Ifni va ser colònia espanyola del 1934 al 1969. 35 anys en els que Espanya pràcticament no va obtenir cap benefici econòmic d’aquest territori. Ifni va estar al servei, bàsicament, dels somnis imperials de Franco i dels militars africanistes que van arribar al poder amb ell. I, malgrat tot, aquesta paupèrrima possessió li va costar a Espanya un conflicte bèl·lic, la guerra d’Ifni, de 1957-1958.

Ifni va arribar a mans espanyoles per tortuosos camins. Després de la victòria de Prim i els seus homes a la guerra de l’Àfrica, el 1860, Espanya va obligar el soldà de Marroc a signar el Tractat de Wad-Ras, pel que feia nombroses concessions a Espanya. Una d’elles era la cessió a perpetuïtat de l’enclavament on al segle XV els canaris hi havien tingut una base de pesca: Santa Cruz de la Mar Pequeña. Però no va haver-hi acord sobre on estava situat aquest punt, del que no en quedaven restes; els espanyols volien ocupar Agadir, una de les principals ciutats del sud del Marroc, però els marroquins s’hi van negar, i tampoc ho haguessin acceptat les altres potències colonials. A la fi, es va decidir fixar l’establiment espanyol a Ifni, un nucli situat fora del Makzhen, el territori que controlava efectivament el soldà del Marroc. Es tractava d’una zona feréstega, que de ben poc profit podia ser per a la potència colonial.

Potser per això Ifni no va ser ocupat fins el 1934, en plena Segona República espanyola. Eren tan sols 1.500 km2, en una zona àrida del sud marroquí, amb una costa molt poc accessible. Ben aviat els militars rebels van usar aquest territori per tal de reclutar tropes per a lluitar a la guerra civil espanyola. Molts habitants d’aquesta zona, i de les àrees veïnes del Marroc francès, van sumar-se com a mercenaris a les forces franquistes.

Després de la guerra civil, Ifni va créixer gràcies a les ambicions imperials franquistes, tot i que mai va arribar a haver-hi importants activitats econòmiques (Ifni tampoc tenia cap valor estratègic especial). Però la plàcida vida de la colònia es va veure trencada el març de 1956, quan de sobte França va atorgar la independència a la seva part de protectorat marroquí, que compartia amb Espanya. Franco es va veure obligat a independitzar la seva part del Marroc un mes més tard, però es va reservar la possessió d’Ifni, tot al·legant que es tractava d’un territori diferent sobre el que Espanya hi tenia la sobirania a perpetuïtat (tampoc va transferir l’anomenada Franja de Tarfaya, la zona Sud del protectorat, que s’administrava amb el Sahara).

La monarquia marroquina no es va resignar a aquest fet. En aquells moments els nacionalistes marroquins estaven marcats per la ideologia del “Gran Marroc”, i reivindicaven com a part integrant del Marroc Ifni, la Franja de Tarfaya, el Sàhara espanyol, Mauritània, part d’Algèria i fins i tot un fragment del Mali. El 23 de novembre de 1957 diversos grups armats, amb el suport de l’exèrcit regular marroquí, van atacar el territori d’Ifni: començava la darrera guerra colonial espanyola.

Els guerrillers van ocupar bona part d’Ifni, i l’exèrcit espanyol va tenir dificultats per fer front a les partides marroquines, que també van atacar el Sàhara espanyol i alguns territoris colonials francesos. A la fi, gràcies a la intervenció de l’exèrcit francès, molt més potent que l’espanyol, es va aconseguir frenar els rebels, però uns 140 soldats espanyols van morir en aquesta guerra, que la premsa espanyola, controlada per la censura, va amagar.

L’1 d’abril de 1958 es va signar la pau, però Espanya va haver de cedir al Marroc la franja de Tarfaya i bona part d’Ifni. Els espanyols tan sols van quedar-se amb Sidi Ifni, la capital del territori, i uns pocs poblats del seu voltant. La colònia quedava reduïda a la mínima expressió, però el règim es resistia a cedir-la.

                El 1962 vivien a Ifni 50.319 persones. Hi havia un percentatge astronòmicament alt de blancs: el 17,45%. Bàsicament, molts d’aquests europeus eren militars, i això es feia evident en la desproporció entre homes i dones blancs; per a 7.175 homes blancs, tan sols hi havia 1.604 dones. La producció del territori era molt baixa: una mica d’ordi, i quantitats irrisòries de blat i blat de moro. Hi havia una mica més de ramaderia: 76.500 cabres i 41.8000 ovelles, que ni tan sols arribaven a assegurar el consum intern, i alguns ases i camells. Només hi havia unes poques barques de pesca artesanal. Ifni disposava d’uns pocs establiments: 4 xurreries, 10 sabateries, alguns tallers… Res de mineria. De fet, sembla ser que l’únic que era abundant, a aquest territori, eren les figueres de moro: gairebé 260.000. Ifni importava productes per valor de 76.875.000 pessetes, i n’exportava per tan sols 123.600. En definitiva: dels 49.713.00 pessetes del pressupost de la microcolònia, 36.594.000 corresponien a les subvencions de l’Estat espanyol. Una autèntica ruïna.

Després de la guera d’Ifni, com que era impossible garantir els subministraments al territori, el govern espanyol es va veure obligat a construir un port a alta mar i un gran telefèric mitjançant el qual es conduïen les mercaderies a Sidi Ifni. La milionària inversió va resultar poc rendible. El 12 d’octubre de 1968, a la vegada que Espanya oferia la independència a la Guinea, es va comprometre a descolonitzar el territori d’Ifni. A la fi, el 30 de juny de 1969 les forces espanyoles abandonaven definitivament la colònia. Però el somni imperial de Franco es va mantenir viu al Sàhara, que al final seria abandonat a mans del Marroc i de Mauritània durant l’agonia del dictador.

Barcelona com escenari de bodes

11 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes:

Barcelona ciutat de l'amorCom bé mostra l’exposició del Museu Etnològic “Les cares de Barcelona”, la ciutat és diversa i és viscuda de múltiples maneres. Una d’elles és convertir-la en l’escenari del teu casament. Aquest no només consisteix en la cerimònia civil o religiosa i el banquet, sinó també en unes sessions de fotos i/o vídeo dels nuvis en escenaris escollits per a l’ocasió.  Són el que els fotògrafs i videoartistes professionals anomenen sessions de “pre-boda”, “Save the Date” (invitacions a l’esdeveniment en format de vídeo enviades electrònicament), “post-boda” o “passeig nupcial”, que ens fan pensar en la ciutat com un gran plató on certs indrets es converteixen en escenaris privilegiats de l’amor.

En el marc d’aquesta exposició s’està desenvolupant des de l’abril del 2017 el projecte  “Barcelona com a escenari de bodes”, que es proposa mostrar una altra mirada de la ciutat a partir de l’estudi dels paisatges urbans escollits en les fotos i vídeos de nuvis de diferents orígens. Des de, per exemple, bolivians i filipins arrelats a Barcelona fins a estrangers que venen a la ciutat només a celebrar la festa del seu enllaç. L’objectiu del projecte és registrar aquests espais i reflexionar sobre la manera com son percebuts i representats pels fotògrafs i videoartistes, autors d’aquests relats de la ciutat. Com activitat destacada del projecte, vam realitzar el passat 19 d’octubre un taller amb cinc d’aquests professionals que van exposar els seus treballs. De la reunió en van sortir reflexions sobre els espais escollits i les tècniques utilitzades en la realització de les fotografies i vídeos.

Els espais convertits en plató són negociats entre fotògrafs i nuvis. A vegades, aquests indrets son proposats pels professionals, altres pels nuvis i sovint son consensuats per uns i altres. Algunes persones prefereixen el caire bucòlic i la quietud dels parcs i jardins; altres la lluminositat i la immensitat del mar; l’alta capacitat d’identificació de certs monuments barcelonins; o el romanticisme dels carrers i places de la part antiga de la ciutat. En alguns casos els nuvis tenen molt clar on volen fer les sessions, i en d’altres els professionals proposen uns espais que ells consideren no només artísticament adients, sinó també pràctics pel que fa a la proximitat al lloc de l’enllaç, ja que aquestes sessions es fan a vegades el mateix dia de la boda. Per exemple, com que la majoria de les bodes filipines es fan a l’església de Sant Agustí, en els treballs del videoartista Rodel Juacalla La Rambla està molt present.  En altres ocasions, es fan les sessions un altre dia buscant unes condiciones especials: la tranquil·litat de l’espai, una llum determinada… “Nosotros sugerimos”, diu el Juan Gutiérrez, fotògraf de Latino Producciones Mayllapipis especialitzat en els esdeveniments rellevants dels seus connacionals bolivians, que normalment porta als nuvis al Mirador de Montjuic, on a més d’haver-hi vistes panoràmiques de tota la ciutat, no hi ha gaire gent i és fàcil aparcar.

Juan destaca que la fotografia i els vídeos són records enviats a familiars que estan en la terra d’origen i que haurien estat convidats si la cerimònia s’hagués fet allà. Sovint els nuvis porten el material en mà quan tornen per vacances a casa i això els serveix per construir un relat migrant que explica la seva vida a Barcelona.

Seguint amb el tema de la mobilitat, cal estacar que darrerament Barcelona s’està convertint en el que es coneix com Wedding destination, és a dir un destí que, com París o la Toscana, és apreciat per persones estrangeres a l’hora de celebrar el seu enllaç. En aquest cas, algunes sessions de fotos i vídeos es fan en espais que s’adeqüen a una idea de “paisatge mediterrani” com masies, vinyes, mar… El Penedès o Sitges serien alguns exemples.

Alguns fotògrafs es preocupen especialment per la dimensió artística de la seva feina, tenen la voluntat d’innovar, de buscar noves perspectives, per exemple centrant-se en els detalls dels espais interiors o arquitectònics presents a la capella de la Casa Batlló, escollida per una núvia nord-americana fascinada per Gaudí. El Juan Gutiérrez, en canvi, comenta que a la seva gent no li agradaria aquesta fotografia més d’interiors. Ell prefereix centrar-se en els nuvis mitjançant un estil realista que els mostri tal com són. El Jinyu Li, de l’estudi Love Life, en canvi, diu que als seus nuvis no els importa la realitat, i per això retoca completament la seva imatge i l’entorn donant lloc al que tots els participants en el taller reconeixien com “estil asiàtic”. Les fotografies i vídeos no només canvien en funció de l’origen de l’artista i els nuvis, sinó també del temps. En aquest sentit, el Germán Bellavista de l’estudi Black & Blanc comenta: “Fa vint-i-cinc anys la gent volia anar als jardins, i nosaltres dèiem, perquè no fem fotografies on vivim sempre?”  El Germán prové de la fotografia periodística, l’estil de la qual aplica al seu treball que anomena reportatge de boda, i que pot començar per exemple amb la foto de la núvia ja vestida agafant l’ascensor a casa seva. “Som testimonis del que passa, no els hi diem el què han de fer”. Germán explica que el seu estil està influït per la fotografia nord-americana de carrer dels anys 50 i 60, i per això utilitza molt el blanc i negre que dona nom al seu estudi.

El taller, en definitiva, va servir per compartir experiències, tècniques i estils en un diàleg fructífer per a la reflexió antropològica i també per a uns professionals conscients del valor de la seva feina. I és que finalment, com diu la fotògrafa Espe Pons, “la majoria de nosaltres el primer que salvaríem si se’ns crema la casa és l’àlbum de fotos. Son els nostres records”.

Barcelona ciutat de l'amor

Gabriel Izard i Gemma Celigueta  (Universitat de Barcelona)

Ifni. La mili dels catalans a l’Àfrica

4 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes: ,

IfniIfni, un petit i feréstec enclavament espanyol a la costa meridional del Marroc, no gaire lluny de la colònia del Sàhara, fou el destí inesperat de milers de soldats de lleva al llarg de tres dècades. Ocupat pel coronel Capaz en el context de la Segona República, el 1934, el territori no disposava de recursos naturals importants ni tampoc d’un paper estratègic en el concert internacional que pogués justificar una ocupació perllongada fins la retrocessió definitiva al Marroc de 1969. De fet, la pròpia peripècia de la seva ocupació, que acumulà diversos intents infructuosos fins el 1934 i que probablement fou fruit d’un error de localització de l’antiga fortalesa castellana de Santa Cruz de Mar Pequeña, expressa el desconcert d’una política colonial erràtica. El territori fou, així, menystingut pel lobby colonial català i espanyol, molt més interessat en l’explotació dels recursos de Guinea i del protectorat marroquí que no en les muntanyes gairebé ermes d’Ifni.

D’altra banda, la situació de la colònia, envoltada íntegrament per territoris sota sobirania francesa i mancada d’un port natural que facilités l’atansament de vaixells, afavorí un aïllament del que només sortiria, ja a la dècada de 1960, un cop establerta una línia de vols regulars amb la Península i les illes Canàries. Empobrit i marginat, el territori d’Ifni només serví en les primeres etapes de la colonització com a base pel reclutament de forces indígenes -els anomenats Tiradores d’Ifni- que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, i alhora com a presidio, com a destí de càstig, per a centenars de republicans en la immediata postguerra. Al cap i a la fi, Ifni no fou altra cosa que una colònia militar, l’escenari ideal per l’exhibició dels desvaris imperials de les elits militars de l’estat, i alhora el cul-de-sac on s’abocaren al llarg dels anys una munió de reclutes que allà van efectuar el seu servei militar.

Ifni

Aquesta exposició pretén explorar, precisament, l’experiència ambivalent viscuda pels joves catalans que foren soldats de lleva destinats a Ifni, tot utilitzant-la com a vehicle per a una reflexió general sobre el paper central assumit per l’exèrcit dins l’aventura colonial espanyola. Un exèrcit de vencedors que emprà les lleves del servei militar obligatori com a instrument de consolidació dels seus privilegis, i que convertí aquells destins imperials en plataforma per a l’acumulació de mèrits i ascensos. Enmig d’aquell teatre farcit de glòries militars i fervor patriòtic, els soldats de lleva no foren altra cosa que actors involuntaris. A l’atzar d’un sorteig que els envià, al llarg de la postguerra, a complir deures militars als turons pelats d’aquella malaguanyada colònia s’afegí, a partir de 1957, el trauma d’una guerra d’alliberament que fou, com era d’esperar, censurada pel règim franquista. L’Exèrcit d’Alliberament Marroquí, unitats irregulars organitzades per donar continuïtat a la lluita anti-colonial que havia assolit la independència del Marroc el 1956, s’aixecaren contra l’ocupació espanyola i francesa de les zones saharianes i d’Ifni. A finals de novembre de 1957, les colònies espanyoles d’Ifni i Sàhara quedaren, doncs, compromeses en un conflicte bèl·lic que agafà per sorpresa les elits militars i polítiques del franquisme, i que desembocà, en el cas d’Ifni, en un precari armistici on les zones sota control espanyol es reduïren a la capital, Sidi Ifni, i un petit cordó de seguretat que l’envoltava. Fou aquell estat de guerra cronificat, presidit per un alto el foc precari i sotmès a continues tensions a les línies de defensa establertes a les muntanyes properes a Sidi Ifni, el que visqueren, fins el 1968, el gruix dels reclutes enviats a Sidi Ifni.

Prenent com a eix la memòria compartida pels antics veterans catalans, les seves històries de la mili a l’Àfrica, Ifni ens convida així doncs a endinsar-nos dins d’uns relats personals travessats per la rancúnia i la nostàlgia, testimonis configurats al voltant d’un plec de reivindicacions que romanen desateses potser perquè paren atenció sobre un passat incòmode que gairebé ningú no vol recordar. Aquest exercici col·lectiu de construcció d’una memòria comuna pren cos a través dels actes diversos que duu a terme l’Associació Catalana de veterans de Sidi Ifni, i en particular de les visites que organitza periòdicament a aquell antic enclavament colonial. Allà, agermanats amb altres companys d’armes que van patir unes condicions d’incertesa semblants, els veterans recorren els escenaris de la seva joventut, mobilitzen els seus records respectius i articulen un relat que, més enllà de les inflexions personals, està dominat pel rebuig a un projecte colonial percebut com a forassenyat o, si més no, com una dilapidació inútil de forces i energies, i que pren la guerra de 1957-1958 com a exemple paradigmàtic. Cal destacar que l’activa iniciativa memorial duta a terme pels veterans, en bona mesura al marge de tot suport institucional, no resulta de cap manera aliena a les particulars condicions que els afecten actualment. De fet, el greuge que en bona mesura desferma el projecte de recuperació de la memòria que protagonitzen els veterans és justament la manca de reconeixement institucional, l’oblit interessat que s’ha imposat sobre la seva a voltes tràgica experiència militar dins d’un país -Catalunya- i un estat -l’espanyol- desitjosos per raons diferents de passar pàgina d’uns episodis que contravenen els relats hegemònics que un i altre pretenen oferir del seu passat més recent. Ifni constitueix, així doncs, una ocasió per apropar-nos tant a les inconsistències del model imperial encetat pel franquisme com per revisar, a través del relat en primera persona d’alguns dels seus protagonistes involuntaris, aquest dossier colonial al que tothom sembla haver-li girat la cara tot confiant, per pura manca de maduresa, que simplement s’oblidi de manera definitiva.