Ifni. La mili dels catalans a l’Àfrica

4 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes: ,

IfniIfni, un petit i feréstec enclavament espanyol a la costa meridional del Marroc, no gaire lluny de la colònia del Sàhara, fou el destí inesperat de milers de soldats de lleva al llarg de tres dècades. Ocupat pel coronel Capaz en el context de la Segona República, el 1934, el territori no disposava de recursos naturals importants ni tampoc d’un paper estratègic en el concert internacional que pogués justificar una ocupació perllongada fins la retrocessió definitiva al Marroc de 1969. De fet, la pròpia peripècia de la seva ocupació, que acumulà diversos intents infructuosos fins el 1934 i que probablement fou fruit d’un error de localització de l’antiga fortalesa castellana de Santa Cruz de Mar Pequeña, expressa el desconcert d’una política colonial erràtica. El territori fou, així, menystingut pel lobby colonial català i espanyol, molt més interessat en l’explotació dels recursos de Guinea i del protectorat marroquí que no en les muntanyes gairebé ermes d’Ifni.

D’altra banda, la situació de la colònia, envoltada íntegrament per territoris sota sobirania francesa i mancada d’un port natural que facilités l’atansament de vaixells, afavorí un aïllament del que només sortiria, ja a la dècada de 1960, un cop establerta una línia de vols regulars amb la Península i les illes Canàries. Empobrit i marginat, el territori d’Ifni només serví en les primeres etapes de la colonització com a base pel reclutament de forces indígenes -els anomenats Tiradores d’Ifni- que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, i alhora com a presidio, com a destí de càstig, per a centenars de republicans en la immediata postguerra. Al cap i a la fi, Ifni no fou altra cosa que una colònia militar, l’escenari ideal per l’exhibició dels desvaris imperials de les elits militars de l’estat, i alhora el cul-de-sac on s’abocaren al llarg dels anys una munió de reclutes que allà van efectuar el seu servei militar.

Ifni

Aquesta exposició pretén explorar, precisament, l’experiència ambivalent viscuda pels joves catalans que foren soldats de lleva destinats a Ifni, tot utilitzant-la com a vehicle per a una reflexió general sobre el paper central assumit per l’exèrcit dins l’aventura colonial espanyola. Un exèrcit de vencedors que emprà les lleves del servei militar obligatori com a instrument de consolidació dels seus privilegis, i que convertí aquells destins imperials en plataforma per a l’acumulació de mèrits i ascensos. Enmig d’aquell teatre farcit de glòries militars i fervor patriòtic, els soldats de lleva no foren altra cosa que actors involuntaris. A l’atzar d’un sorteig que els envià, al llarg de la postguerra, a complir deures militars als turons pelats d’aquella malaguanyada colònia s’afegí, a partir de 1957, el trauma d’una guerra d’alliberament que fou, com era d’esperar, censurada pel règim franquista. L’Exèrcit d’Alliberament Marroquí, unitats irregulars organitzades per donar continuïtat a la lluita anti-colonial que havia assolit la independència del Marroc el 1956, s’aixecaren contra l’ocupació espanyola i francesa de les zones saharianes i d’Ifni. A finals de novembre de 1957, les colònies espanyoles d’Ifni i Sàhara quedaren, doncs, compromeses en un conflicte bèl·lic que agafà per sorpresa les elits militars i polítiques del franquisme, i que desembocà, en el cas d’Ifni, en un precari armistici on les zones sota control espanyol es reduïren a la capital, Sidi Ifni, i un petit cordó de seguretat que l’envoltava. Fou aquell estat de guerra cronificat, presidit per un alto el foc precari i sotmès a continues tensions a les línies de defensa establertes a les muntanyes properes a Sidi Ifni, el que visqueren, fins el 1968, el gruix dels reclutes enviats a Sidi Ifni.

Prenent com a eix la memòria compartida pels antics veterans catalans, les seves històries de la mili a l’Àfrica, Ifni ens convida així doncs a endinsar-nos dins d’uns relats personals travessats per la rancúnia i la nostàlgia, testimonis configurats al voltant d’un plec de reivindicacions que romanen desateses potser perquè paren atenció sobre un passat incòmode que gairebé ningú no vol recordar. Aquest exercici col·lectiu de construcció d’una memòria comuna pren cos a través dels actes diversos que duu a terme l’Associació Catalana de veterans de Sidi Ifni, i en particular de les visites que organitza periòdicament a aquell antic enclavament colonial. Allà, agermanats amb altres companys d’armes que van patir unes condicions d’incertesa semblants, els veterans recorren els escenaris de la seva joventut, mobilitzen els seus records respectius i articulen un relat que, més enllà de les inflexions personals, està dominat pel rebuig a un projecte colonial percebut com a forassenyat o, si més no, com una dilapidació inútil de forces i energies, i que pren la guerra de 1957-1958 com a exemple paradigmàtic. Cal destacar que l’activa iniciativa memorial duta a terme pels veterans, en bona mesura al marge de tot suport institucional, no resulta de cap manera aliena a les particulars condicions que els afecten actualment. De fet, el greuge que en bona mesura desferma el projecte de recuperació de la memòria que protagonitzen els veterans és justament la manca de reconeixement institucional, l’oblit interessat que s’ha imposat sobre la seva a voltes tràgica experiència militar dins d’un país -Catalunya- i un estat -l’espanyol- desitjosos per raons diferents de passar pàgina d’uns episodis que contravenen els relats hegemònics que un i altre pretenen oferir del seu passat més recent. Ifni constitueix, així doncs, una ocasió per apropar-nos tant a les inconsistències del model imperial encetat pel franquisme com per revisar, a través del relat en primera persona d’alguns dels seus protagonistes involuntaris, aquest dossier colonial al que tothom sembla haver-li girat la cara tot confiant, per pura manca de maduresa, que simplement s’oblidi de manera definitiva.

19 Comments

  • Òscar Rocabert ha dit:

    El poeta Jordi Domènech (1941-2003) hi va ser.

  • Jordi Juliá ha dit:

    Soc un dels catalans que van fer la mili a Sidi Ifni (1962) i tinc fotografies de la “ciutat” que podrien ser interesants per a historiadors. M’agradaria col.laborar.

  • Josep Maria Antentas ha dit:

    Hola,
    Encara que no he vist la exposició, ho faré molt aviat, jo també vaig estar a Sidi Ifni. Va ser l´última lleva ( gener 1968-febrer 1969 ). Només 13 mesos. en lloc de 16. Vaig formar part activa en l´esport. Si algú creu que puc col.laborar en alguna cosa, crec que tinc de tot.

    Gràcies

    Salutacions,

    Josep maria Antentas- Sabadell

  • Ramon López Venero ha dit:

    Jo vaig ser un dels afortunats …..del 4 març 1964 al 6 juliol 1965, o sigui 16 mesos i 2 dies. ( Condemna ??). M’ agradaria retrobar-me amb algú de la meva ” quinta”
    Salutacions

  • Núria ha dit:

    El meu pare tambè va fer la mili a Sidi Infi al 1962!

  • Arturo ha dit:

    “De fet, el greuge que en bona mesura desferma el projecte de recuperació de la memòria que protagonitzen els veterans és justament la manca de reconeixement institucional, l’oblit interessat que s’ha imposat sobre la seva a voltes tràgica experiència militar dins d’un país -Catalunya- i un estat -l’espanyol- desitjosos per raons diferents de passar pàgina d’uns episodis que contravenen els relats hegemònics que un i altre pretenen oferir del seu passat més recent.”

    ¿¿??¿¿??

    ¿Quina mena d’estranya –i emprenyada– barreja d’opinió i Història, per anomenar-la d’alguna manera, és aquesta?

    • Pere Jimenez Meifren ha dit:

      Pére Jimenez meifren. Jo soc de la primera lleva despres del precari armistici de finals de 1958.Setze mesos entre març 1959 i juliol 1960 al Grupo de Tiradores de Ifni. Un malson.

      • josep pla ha dit:

        El meu company de treball i millor amic que tenía també va fer la “mili” a ifni, el van tornar amb tot el cos cremat a Madrid a un hospital militar on va morir al cap de pocs dies.
        L’explicacio: Que va explotar algun bidó de gasolina accidentalment i es va cremar.
        Potser tu el vas arrivar a coneixer…

  • JAVIER ESPURZ PEIRET ha dit:

    Mi servicio militar transcurrió en Ifni, Tiradores 1, pero cedido al B.I.R., a una oficina, viviendo en el campamento, en tienda de campaña. Fue de febrero de 1966 hasta junio de 1967 . Mis recuerdos son una mezcla de sentimientos, hubo momentos durísimos, mucha soledad, pero al mismo tiempo amistades y compañerismo “fora de mida”.

  • Òscar Rocabert ha dit:

    UADI A SIDI IFNI

    Aprendre l’hora. La derrota?
    El no. La vella àguila absent.
    Un imperi de sorra.

    Esperant agres visions
    (assegut amb l’esquena contra
    una llarga paret de tova):
    el cos de l’enemic:
    el morabit darrere les tendes.

    La balustrada.
    El suau descens. Les lloses
    per on no (l’aigua). Els guerrers
    d’un rèquiem. Tancar la clau.

    JORDI DOMÈNECH, “Vine, Venusvenècia, a l’aigua”, dins “Obra poètica 1971-2002” (Cafè Central; Eumo, 2008), pàg. 195.

    • Jordi Juliá ha dit:

      Hola Poetic poema. uposo fa referencia a la que era la Patria a Africa. Jo vaig “servir” a Sidi Ifni el 1961-1962 i no se a on dirigir el meu comentari. El trasllat de reclutes des de Barcelona a Sidi Ifni va ser la experiencia mes penosa de la meva vida. En tren fins a Cadis. Estada de dies al port de Cadis a l’espera del ferry (Victoria?) que ens portaria a desti. Surtda del ferry i tornada a Cadis per la mala mar. Nova sortida fins Las Palmas. Reclutes tirats a les bodegues. Mala mar. Els vomits circulaven per les canals de la bodega. Va morir algun recluta. Estada a La Isleta de Las Palmas. Ni possibilitat de canviar la roba. Sense diners. Sense sabates. Despres de uns dies amb un barco petit desenbarcament a Sidi Ifni, saltan a altres “barcazas” que ens varen deixar a la platja.

  • Ramon López Venero ha dit:

    No hi trobat en lloc que digui, que aquesta exposició està ubiquada al carrer Montcada, al Museu de Cultures del Món. Crec que és important que ho remarqui, per evitar visites equivocades a Montjuic.

  • Juan ha dit:

    Junio 1967-septiembre 1968 Ingenieros … esa fue mi mili.
    Todavia mantengo contacto con algunos compañeros ( el gallego Padin Palla y los almerienses Lucas y Caceres ).
    Fui en tren hasta Sevilla y desde alli en avion ( asientos de lona corrida, pq llevaban material y a 60 reclutas no muy contentos , del ejército hasta Sidi Ifni). De la misma marmita comíamos todos.
    La vuelta cogiendo el barco Ciudad de Cadiz hasta Cadiz ( 36 horas sin asientos, sobre paja podrida 1500 tios mareados…)
    Deseando ver esta exposición, tambien tengo fotos de la zona.
    Juan Camenforte

  • Juan ha dit:

    He estado en Auswitz ( campo concentracion nazi) y los barracones (compañias) eran igual que donde nos alojaban ,
    Los 2 meses primeros en tiendas de campaña en el Campamento, recuerdo que el 18 julio 1967 llegamos a 72 grados por un siroco.
    Comida comestible pero lo mejor era la sopa de pulpo.

  • Isidre Angill Balletbó ha dit:

    Hola companys, tinc ganes de veure l´expossicio , No he estat a Ifni , era al Sahara Español , quan varen retirar les tropes de Ifni l´any 1969, jo ere policia territorial del sahare, i alla varen venir uns quans companys , que eren a la policia de Ifni, poc varem estar junts ,ja que jo al desembre amb vaig llicenciar.
    Tot lo que expliquen els companys que van passar, amb uns anys mes , ho varem passar els moltissims catalans que per sorteig anavem a el Sahara Español, no voluntaris precissament,
    El Ciudad de Cadiz, de nit a les bodegues tancats , vomits , marejats , al Aain ,no hi havia port, desembarcavem amb xarxes de pirates cap uns amfibis , jo soc de la Catalunya seca, un bon canvi, vos ho asseguro, entre poc anire a veure la vostra exposicio , pero si mai alguna persona te l´intencio de fe un treball que , com el que , sobre Ifni teniu fet , jo encara tinc , memoria , fotos algun setmanari de l´epoca. tot a la vostra dispossicio.

    Gracies a les persones que recordeu , lo que molts de nosaltres ens va tocar fer , sense cap ganes,

    Gracies germans d´Ifni.

  • Jordi Juliá ha dit:

    La lleva 1961-1962 va sortir de Barcelona en tren. Es va fer parada a Valencia per dinar una paella i va seguir amb tren fins Cadis. Llevas posteriors crec que van anar amb avió. Al port de Cadis varem embarcar a un ferry disposats a viatjar fins Las Palmas a on un altre vaixell ens portaria a Sidi Ifni. El viatje ja hi dit ha estat l’experiencia mes penosa de la meva vida a rel de veure el que pasava al meu voltant

  • Merche Poblet ha dit:

    Mi padre también estuvo, lastima que lo perdieramos el año pasado le habría encantado ver esta exposición.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *