Sidi Ifni, la colònia menys rendible

25 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

Ifni

GUERRA DE IFNI, 7-12-1957.- Entrada al acuartelamiento de la Brigada de Paracaidistas. EFE/jt

Ifni va ser colònia espanyola del 1934 al 1969. 35 anys en els que Espanya pràcticament no va obtenir cap benefici econòmic d’aquest territori. Ifni va estar al servei, bàsicament, dels somnis imperials de Franco i dels militars africanistes que van arribar al poder amb ell. I, malgrat tot, aquesta paupèrrima possessió li va costar a Espanya un conflicte bèl·lic, la guerra d’Ifni, de 1957-1958.

Ifni va arribar a mans espanyoles per tortuosos camins. Després de la victòria de Prim i els seus homes a la guerra de l’Àfrica, el 1860, Espanya va obligar el soldà de Marroc a signar el Tractat de Wad-Ras, pel que feia nombroses concessions a Espanya. Una d’elles era la cessió a perpetuïtat de l’enclavament on al segle XV els canaris hi havien tingut una base de pesca: Santa Cruz de la Mar Pequeña. Però no va haver-hi acord sobre on estava situat aquest punt, del que no en quedaven restes; els espanyols volien ocupar Agadir, una de les principals ciutats del sud del Marroc, però els marroquins s’hi van negar, i tampoc ho haguessin acceptat les altres potències colonials. A la fi, es va decidir fixar l’establiment espanyol a Ifni, un nucli situat fora del Makzhen, el territori que controlava efectivament el soldà del Marroc. Es tractava d’una zona feréstega, que de ben poc profit podia ser per a la potència colonial.

Potser per això Ifni no va ser ocupat fins el 1934, en plena Segona República espanyola. Eren tan sols 1.500 km2, en una zona àrida del sud marroquí, amb una costa molt poc accessible. Ben aviat els militars rebels van usar aquest territori per tal de reclutar tropes per a lluitar a la guerra civil espanyola. Molts habitants d’aquesta zona, i de les àrees veïnes del Marroc francès, van sumar-se com a mercenaris a les forces franquistes.

Després de la guerra civil, Ifni va créixer gràcies a les ambicions imperials franquistes, tot i que mai va arribar a haver-hi importants activitats econòmiques (Ifni tampoc tenia cap valor estratègic especial). Però la plàcida vida de la colònia es va veure trencada el març de 1956, quan de sobte França va atorgar la independència a la seva part de protectorat marroquí, que compartia amb Espanya. Franco es va veure obligat a independitzar la seva part del Marroc un mes més tard, però es va reservar la possessió d’Ifni, tot al·legant que es tractava d’un territori diferent sobre el que Espanya hi tenia la sobirania a perpetuïtat (tampoc va transferir l’anomenada Franja de Tarfaya, la zona Sud del protectorat, que s’administrava amb el Sahara).

La monarquia marroquina no es va resignar a aquest fet. En aquells moments els nacionalistes marroquins estaven marcats per la ideologia del “Gran Marroc”, i reivindicaven com a part integrant del Marroc Ifni, la Franja de Tarfaya, el Sàhara espanyol, Mauritània, part d’Algèria i fins i tot un fragment del Mali. El 23 de novembre de 1957 diversos grups armats, amb el suport de l’exèrcit regular marroquí, van atacar el territori d’Ifni: començava la darrera guerra colonial espanyola.

Els guerrillers van ocupar bona part d’Ifni, i l’exèrcit espanyol va tenir dificultats per fer front a les partides marroquines, que també van atacar el Sàhara espanyol i alguns territoris colonials francesos. A la fi, gràcies a la intervenció de l’exèrcit francès, molt més potent que l’espanyol, es va aconseguir frenar els rebels, però uns 140 soldats espanyols van morir en aquesta guerra, que la premsa espanyola, controlada per la censura, va amagar.

L’1 d’abril de 1958 es va signar la pau, però Espanya va haver de cedir al Marroc la franja de Tarfaya i bona part d’Ifni. Els espanyols tan sols van quedar-se amb Sidi Ifni, la capital del territori, i uns pocs poblats del seu voltant. La colònia quedava reduïda a la mínima expressió, però el règim es resistia a cedir-la.

                El 1962 vivien a Ifni 50.319 persones. Hi havia un percentatge astronòmicament alt de blancs: el 17,45%. Bàsicament, molts d’aquests europeus eren militars, i això es feia evident en la desproporció entre homes i dones blancs; per a 7.175 homes blancs, tan sols hi havia 1.604 dones. La producció del territori era molt baixa: una mica d’ordi, i quantitats irrisòries de blat i blat de moro. Hi havia una mica més de ramaderia: 76.500 cabres i 41.8000 ovelles, que ni tan sols arribaven a assegurar el consum intern, i alguns ases i camells. Només hi havia unes poques barques de pesca artesanal. Ifni disposava d’uns pocs establiments: 4 xurreries, 10 sabateries, alguns tallers… Res de mineria. De fet, sembla ser que l’únic que era abundant, a aquest territori, eren les figueres de moro: gairebé 260.000. Ifni importava productes per valor de 76.875.000 pessetes, i n’exportava per tan sols 123.600. En definitiva: dels 49.713.00 pessetes del pressupost de la microcolònia, 36.594.000 corresponien a les subvencions de l’Estat espanyol. Una autèntica ruïna.

Després de la guera d’Ifni, com que era impossible garantir els subministraments al territori, el govern espanyol es va veure obligat a construir un port a alta mar i un gran telefèric mitjançant el qual es conduïen les mercaderies a Sidi Ifni. La milionària inversió va resultar poc rendible. El 12 d’octubre de 1968, a la vegada que Espanya oferia la independència a la Guinea, es va comprometre a descolonitzar el territori d’Ifni. A la fi, el 30 de juny de 1969 les forces espanyoles abandonaven definitivament la colònia. Però el somni imperial de Franco es va mantenir viu al Sàhara, que al final seria abandonat a mans del Marroc i de Mauritània durant l’agonia del dictador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *