Lévi-Strauss contra maig del 68, maig del 68 contra Lévi-Strauss

11 maig 2018

Publicat a: General

Claude Lévi-Strauss havia estat, de jove, un militant socialista seduït profundament pel marxisme (un marxisme més d’intel·lectual que d’activista, això sí). Però ell, que als anys seixanta era un dels emblemes de la universitat parisenca, no va veure en la revolta de maig de 1968 una oportunitat de canviar el món, sinó la constatació d’una França en plena decadència. Ja a mitjan anys 1930 s’havia distanciat del socialisme, i manifestava una clara repulsió per la política.

Lévi-Strauss no era militant de res; el seu conservadurisme es derivava, sobretot, de la seva passivitat (l’antropòleg andalús González Alcantud el va definir com a “una mena d’anarquista de dretes”). Mai no va considerar que el coneixement que ell creava fos una eina política: sempre va estar convençut de la neutralitat de les ciències. Els seus estudis sobre el racisme, en bona part derivats de la seva condició jueva durant el nazisme i de l’experiència de viure la segregació dels negres als Estats Units, van ser usats com una eina contra el racisme, però ell no tenia la voluntat de formular una teoria antropològica que donés suport a una lluita política (tot i que el seu text Race et histoire va esdevenir un manifest antiracista).

A De près et de loin, un llibre elaborat mitjançant una gran entrevista amb Didier Éribon, Lévi Strauss va mostrar la seva repugnància envers maig del 68. L’antropòleg francès explicava, en aquella ocasió, s’havia passejat per la Sorbona, ocupada pels estudiants, “amb una mirada etnogràfica” i havia participat en algunes sessions de reflexió.  Però assegurava que després d’una primera reacció de curiositat, els fets l’havien “repugnat”.

Lévi-Strauss estava en contra de què s’omplissin les parets dels edificis universitaris de grafitis, de què es fessin barricades… I, sobretot, criticava que la docència i la recerca es paralitzessin per la revolta. Es va indignar quan, després de les vagues, va trobar els passadissos plens de porqueria. Considerava que maig del 68 suposava baixar un graó en la degradació universitària que ja feia temps que havia començat a França. En el fons, era un nostàlgic de la universitat elitista de principis de segle XX. A més a més, tal i com va deixar clar a una carta oberta als diaris francesos, signada també per d’altres intel·lectuals, rebutjava qualsevol tipus de violència.

Aquest antropòleg és considerat l’impulsor de l’antropologia francesa, perquè va ser qui va incorporar la reflexió teòrica a la pràctica de l’etnografia. Per altra banda, Lévi-Strauss era el gran representant de l’estructuralisme en antropologia. A partir de les teories lingüístiques, va deduir que totes les cultures es basarien en unes “estructures”, xarxes de diferents elements interrelacionats, i que aquestes estructures serien immanents i inamovibles. L’estructuralisme va créixer molt als anys 1950 gràcies a que se li van afegir molts intel·lectuals decebuts del marxisme. Potser per això als seminaris que se solien fer a la universitat parisenca, mesos abans de la revolta estudiantil, marxistes com Pierre Vilar van criticar Levi-Strauss, perquè consideraven que la seva visió del món tendia a marginar el pes de les actuacions humanes. També Jacques Derrida  va criticar Lévi-Straus abans de 1967, tot acusant-lo de prendre l’estructura com una cosa immòbil, i no pas com una força de canvi (de fet, al maig de 1968, mentre Lévi-Strauss es va tancar a casa per anar escrivint les seves Mythologiques, Derrida va participar activament a les manifestacions estudiantils).

La mania que tenia Lévi-Strauss als estudiants revolucionaris era recíproca. Els estudiants alçats el maig del 68 odiaven l’antropòleg estructuralista, perquè creien que l’estructuralisme tendia a paralitzar la militància. Al Quartier Latin de París, durant la revolta estudiantil, hi van aparèixer pintades indicant que “Les estructures no caminen pels carrers”. Diuen que fins i tot hi va haver qui va pintar aquest lema a la paret de la Sorbona (Lévi-Strauss no va respondre, però Lacan va argumentar que, si alguna cosa demostrava maig de 1968, és, justament, que les estructures sí que sortien al carrer). Sartre, un dels pensadors més emblemàtics de la revolta del 68, va escriure que “l’estructuralisme és la darrera barrera que la burgesia ha alçat contra Marx”.

De fet, després de maig del 68 l’estructuralisme va començar una ràpida decadència.  El marxisme, profundament crític amb Lévi-Strauss, va acabar per ser hegemònic a l’antropologia. I van ploure les crítiques cap a l’estructuralisme: s’assegurava que la seva obsessió per l’estructura tendia a bloquejar el canvi social, ja que creia en unes estructures inamovibles el que deixaria ben poc paper a la consciència dels individus, i per tant, a la militància antisistema (Umberto Eco, el mateix 1968 criticaria les tesis estructuralistes a La estructura ausente).

Mentre Lévi-Strauss feia la seva crítica a maig del 1968 per la dreta, també hi havia crítics per l’esquerra, com el sociòleg Michel Clouscard, qui va acusar el 68 de ser una contrarevolució liberal.

Lévi-Strauss va anar derivant cap a posicions més i més conservadores. El 1980 va votar en contra de què Margarite Yourcenar entrés a l’Académie Française pel fet que era dona (considerava que el seu ingrés traïa “segles de tradició”). I en els darrers anys de la seva vida (va morir el 2009, amb 100 anys, lúcid i actiu) havia reivindicat que el paper de l’antropologia, després de tants anys de defensar cultures llunyanes, era defendre la cultura occidental front als “altres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *