L’Era Diesel

29 juny 2018

Publicat a: Activitats

La dècada dels  50  va resultar  decisiva en la implantació  de  les bases  de l’expansió  econòmica i social  de Barcelona  de l’època del  “desarrollismo”.  El potencial  humà de la ciutat  ,  amb  una mà d’obra qualificada i  una arrelada tradició  fabril,  va ser  el  factor clau  per a la superació  de l’autarquia de postguerra  malgrat  les limitacions del  règim  franquista.  La inauguració en  1953  de la fàbrica de  SEAT   va contribuir  en  gran  mesura  a aquest canvi   no  tant  sols pel seu pes en la constitució  d’una formidable  força de treball adaptada  a la producció  en  cadena  sinó  també pel  triomf d’una concepció  del  progrés que  havia  alimentat  el somni de la Modernitat.

Per  entendre la problemàtica de la relació home-màquina  en el  marc del   capitalisme avançat,  cal recorre als arguments  de  l’Escola de la Regulació  desplegats per David  Harvey  en el seu llibre  “la condició  de la postmodernitat” . La seva tesi es resumeix de la manera següent:  El sistema  d’acumulació capitalista si aspira a l’estabilitat entre consum i benefici necessita assegurar la reproducció a llarg termini d’una força de treball adaptada al procés de producció basat  en  la màquina. En altres paraules, el sistema d’acumulació capitalista  funciona en la mesura que el comportament i la negociació dels agents socials que hi intervenen és coherent  amb aquest  objectiu.  Sens dubte,  aquest punt  de vista  es útil pel nostre propòsit d’explicar el canvi que s’ha produït  en la relació  home-màquina  amb l’entrada en el nou mil·lenni ja que l’Escola de la Regulació centre el  seu  anàlisi en les interrelacions, hàbits i pràctiques culturals inherents al  sistema capitalista perquè adquireixi certa aparença d’ordre i poguí  funcionar. El sistema, per si mateix extremadament  inestable, necessita fer front  a dues dificultats: La primera,  és la tendència anàrquica dels  mercats  a l’hora de distribuir  recursos i  fixar  preus ; la segona,  és la resistència  al desplegament  d’una força de treball  dòcil i  mal·leable que requereix  un  procés de producció  que gira al  voltant  de la màquina.  La fase  expansiva del  capitalisme en  el  període de la postguerra va ser possible perquè en l’equació  que havia de resoldre les tensions que generaven  aquells dificultats  hi va  jugar  un paper cabdal la  idea  de “modernitat” associada a una nova organització  del  treball, a un estil de vida “consumista” i a l’estat de Benestar.

Efectivament,  entre els moviments que, amb noms i estètiques diferents, van poblar l’avantguarda artística de principis del segle XX , el “futurisme” és el que expressa de manera més radical la noció de modernitat. El futurisme és va reivindicar com a tal el 20 de febrer de 1909, quan el poeta Filippo Tommaso Marinetti va publicar el “Manifest Futurista” en el diari Le Figaro de París. Entre altres coses lloava el lirisme de la civilització industrial, exaltava la màquina per la seva potencia transformadora i   glorificava la velocitat pel domini del temps i de l’espai. El mateix any que Marinetti publicava el seu Manifest, Henry Ford establia a  la seva fàbrica de Detroit   la primera cadena de muntatge, per això el centre de l’imaginari futurista hi ha la màquina i la velocitat que, al mateix temps, basteixen  la narració del progrés il·limitat de l’era Moderna.

Com ja ens hem referit  més a dalt el funcionament del capitalisme en la seva fase de madura exigia cert grau de negociació  col·lectiva per  evitar  l’acció  de  forces desestabilitzadores com  ara  l’especulació  en els  mercats,  la concentració  monopolista del  capital o  la desinversió  en  serveis  públics  (educació, sanitat,  infraestructures…) i  per això, demanava que l’Estat actues per regular  de activitat  econòmica, però,  també,  l’entorn de treball altament eficient i depenen de la màquina.

“La Sociedad  Española de Automóviles de Turismo” , promoguda pel  INI (Instituto  Nacional  de Industria)  i  que tenia com  a soci multinacional la FIAT  de Torí i  com  a socis financers diversos bancs espanyols i  societats creditícies dels EEUU,  va impulsar  en  1969  la producció  del  motor Diesel,  considerat  el  súmmum de la innovació  tecnològica,  amb  la  voluntat  de projectar una imatge  “futurista” de l’empresa. Tanmateix,  la crisis del  1973 representa el punt  d’inflexió  del  període d’expansió de la postguerra i  un  viratge radical  en el  rumb  que havia pres el procés de treball  sota el principi organitzador del fordisme. L’epíleg  d’aquest canvi l’estem vivim ara amb l’aparició  del robot que desplaça als  homes de la  cadena de muntatge i que ha capgirat la nostra percepció  de la màquina com  el  “prometeus” d’un  futur  millor.

El plantejament  de la l’Escola de la regulació ens serveix  per  conceptualitzar  la manera  com el  sistema  va intentar  resoldre els problemes d’organització  de la força de treball, en  un  lloc i  un  temps específic,  seguint  l’exemple de la producció del  motor  Diesel,  i els problemes nous que resten per  resoldre en un panorama alterat  per  la creixent  malestar provocat per la  flexibilitat del  treball, la  desregulació de les condicions laborals i  la deslocalització  de la producció.  No  esta clar  que el nou sistema de producció,  profundament  afectat  per  la revolució  dels transports i  de les tecnologies del coneixement  (els pilars d’allò que hem acordat  anomenar  la globalització)  responguin a un  nou  règim   d’acumulació  de capital,  i  per tant,  a un  nou  model de regulació, però  si  que podem  constatar a hores d’ara  un canvi radical  de mentalitat que permet parlar d’una era postmoderna.

El  2020 ja no  podran circular vehicles amb  motor dièsel.  La prohibició reflexa la fi de la societat  industrial que havia fet  possible el  creixement  sostingut  de la postguerra.  El contrast amb les pràctiques econòmiques del  present  evidencia  el  desplaçament  del  fordisme,  considerat en  el  seu  moment el punt d’arribada i de realització de les promeses del progrés.  Tot  i que avui encara vivim immersos entre els persistents residus de la modernitat, el cert es que el futur sembla exhaurir-se. La mentalitat post-moderna es basa, entre altres coses, en aquesta sensació. En Franco Berardi, més conegut pel pseudònim Bifo, ho argumenta en el seu llibre “Después del futuro”. La societat digital, i més concretament els principis sobre els que es fonamenta com son la virtualitat i de d’ubiqüitat, estan soscavant les estructures pròpies de la civilització moderna. Aquest llibre, tracte de l’esgotament del futur, es a dir , de l’esvaïment dels projectes col·lectius i de les aspiracions de transformació social,. Una pèrdua que el cyberpunk   interpreta com a símptoma del col·lapse de la confiança en el futur i, per tant, de renuncia a   l’esdevenidor emancipador que prometia la modernitat.

La III edició  dels   “Doc’s Noctambuls”  aborda la transformació  que s’ha produït  en la consideració  de les condicions de  treball  i  la  seva continuïtat a causa de la creixent  automatització. Les  quatre sessions de projeccions documentals  que hem  batejat  amb  el  títol  “l’Era dièsel”  giren  al  voltant  d’un nou  paradigma  productiu i  els interrogats que planteja damunt  de les cendres de la societat industrial  que havíem conegut.

– Oriol Pascual i Sanpons –

Willka Kuti o l’Any nou andí

15 juny 2018

Publicat a: General

No totes les cultures celebren l’inici de l’any en el mateix moment. Moltes civilitzacions ancestrals de l’hemisferi sud en general i de Bolívia en particular consideraven que l’any començava el 21 de juny, amb l’arribada a l’hemisferi sud del solstici d’hivern. El dijous 21 de juny començarà oficialment l’any 5526. És el que es coneix com Any Nou dels Andes, Any nou amazònic o Any nou aimara.

Ho celebren les tres ètnies més presents a Bolívia: els aimares, els quetxues i els guaranís, però també molts habitants de països com Argentina, Bolívia, Xile o Perú. Avui commemoren l’entrada en el solstici d’hivern, i per tant l’inici d’un període de renovació i d’un nou cicle agrícola, bolivians i molta gent arribada d’arreu del món, que s’apleguen en espais amb una especial significació i connexió amb les antigues cultures del continent. Hi ha més de 200 llocs on se celebra l’arribada de l’any nou al continent però els principals són a Bolívia, com el Fort de Samaipata, un dels més grans jaciments arqueològics de Bolívia, amb alguns dels petroglifs, suposadament guaranís, més grans del món; el llac Titicaca o Tiwanaku, on hi ha les restes arqueològiques de l’antiga capital de la cultura Tiahuanaco.

La festa, en tot cas, és una celebració que se celebrava ja amb especial intensitat abans i tot de l’arribada dels espanyols al continent. El canvi d’any es commemora de maneres diverses segons els pobles i cultures i el lloc de celebració, però en principi en cadascun d’aquests espais es troben des de la mitjanit tot d’indígenes o curiosos que esperen l’arribada dels primers raigs del sol, un moment que reben alçant els braços en direcció al cel, en un intent de rebre l’energia que arriba amb l’alba. És el Willka Kuti o retorn del sol.

El Fort de Samaipata, com dèiem, aplega algunes de les principals celebracions, on centenars de persones fan durant la nit els rituals que es coneixen com ayarise, que estan destinats a agrair els béns rebuts durant l’any que s’acaba, i es deixen ofrenes per demanar els de l’any següent. Els fruits de la collita passada es retornen simbòlicament a la terra, en forma de flors, dolços de colors i el fetus d’una llama o alpaca, i es crema una representació d’allò que es desitja obtenir l’any següent. A Samaipata es concentren molts indígenes guaranís, que practiquen una religió basada en icones de la natura (animals com el jaguar per exemple tenen un parer destacat) però que també ret tribut a alguns astres com ara Venus, el planeta més brillant i visible.

En canvi, Tihauanaco o Tiwanaku és el cor de les celebracions aimares, una cultura que espera els primers raigs de sol de l’any nou al so de les flautes andines, de la mà dels amautes o sacerdots aimares, que fan ofrenes a la mare terra o, com ells l’anomenen, la Pachamama.  La matinada abans del dia 21, la nit més llarga de l’any, els participants en la festa s’apleguen per reflexionar sobre l’any que s’acaba i la conducta que han tingut en aquest període i, ja de matinada, pugen a un lloc elevat per esperar l’arribada del sol. S’ofereix vi que contribueixi a la fertilitat de la terra en honor a la Pachamama, i es crema encens i fulles de coca que, segons es creu, contribueixen a mantenir els lligams amb els avantpassats. Bona part de les celebracions se celebren, en el cas dels aimares, al temple de Kalasasaya, a més de 4.000 metres d’alçada. El culte al sol és central, en el cas d’aquesta cultura, en la celebració. Un primer dia de l’any sense núvols i amb sol constitueix un presagi, segons les tradicions andina i amazònica, d’un any ple de riqueses

Santa Eulàlia, patrona de Barcelona

1 juny 2018

Publicat a: General

Santa Eulàlia ha estat objecte de culte catòlic des de ben antic, per la qual cosa la seva hagiografia i martiri han estat motiu de moltes manifestacions de religiositat popular com ara goigs, composicions musicals, himnes, devocionaris, missals i festes públiques. Tanmateix aquest llibre tracta de les representacions que se’n poden veure avui dia en els espais i edificis públics de la ciutat. Barcelona mostra la presència de la seva antiga patrona en les estàtues, els relleus, els retaules, els vitralls i les pintures murals que constitueixen punts de referència de l’imaginari compartit per molta gent de Barcelona. 

Per conèixer més i aprofondir en la figura de la que va ser una figura cabdal a la ciutat de Barcelona, el Museu Etnolìgic i de Cultures del Món ha publicat Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, un llibre coral. Una obra a sis mans, cuinada a foc lent, que aspira a omplir un buit en la bibliografia especialitzada en la temàtica.

Aquest és el propòsit que ha animat a treballar l’equip interdisciplinari que conformen Pablo Abella, Cristina Fontcuberta, Carme Grandas, Amadeu Carbó, Robert Baró i Oriol Pascual, amb el pròleg de Josep Fornés, director del museu. Els autors són especialistes en diferents ciències socials, i han assumit el repte de posar en valor les interpretacions sobre l’orígen i el significat de la imatge i les representacions de la santa a Barcelona.

La intenció del llibre ha estat col·leccionar tots aquests aspectes -del llatí acte de recollir– sabedors que la recopilació és una forma de coneixement lligada a la memòria i, per tant, una manera de desencadenar associacions sorprenents entre el present i el passat. La collita, tal com l’entenem, no és  una simple acumulació d’elements amb una finalitat classificatòria o documental, sinó una forma particular d’entendre els significats que Santa Eulàlia ha tingut al llarg de la història de Barcelona i d’entreveure, per tant, com tot allò que ha simbolitzat ens permet entendre millor la ciutat.

Ara bé, aquestes qüestions, sens dubte reveladores de la importància de la representació de Santa Eulàlia en l’espai públic, no són perceptibles a simple vista. No podem copsar-les sense un esforç interpretatiu, perquè Eulàlia, com qualsevol altra imatge simbòlica, és una composició d’elements amb la intenció de transmetre un missatge complex, és a dir, que en sí mateix constitueix un sistema de signes que només reconeixem si els relacionem amb els seus significats.

Aquest llibre pretén posar en valor la força llegendària de la imatge de la màrtir barcelonina fins esdevenir patrona de la ciutat. La literacitat visual de les seves representacions en l’espai públic no és una tasca fàcil si partim del fet que expressa els valors i els anhels dels diferents grups de poder que, al llarg del temps, han estat política i socialment hegemònics a Barcelona. Per tant, la finalitat d’aquest llibre és oferir un repertori d’elements representatius del personatge mític, perquè cadascun  d’ells no només forma part de la seva imatge, sinó que, a més, son una concreció particular i única de la ideologia dels grups que l’han  fet servir pels seus propòsits. Per aquest motiu, ens hem centrat en les obres que podem apreciar a Barcelona, sense voler ser exhaustius, deixant de banda les que podem trobar fora de la ciutat, principalment en la conurbació metropolitana. Aquesta ha estat una decisió presa fonamentalment per motius pràctics: Conforme avançàvem en la recollida d’elements ens vam adonar que inesperadament en sortíen de nous i a cada descobriment ens allunyàvem més i més de l’objectiu d’aconseguir un compendi coherent i significatiu. Per aquest motiu vam determinar circumscriure el llibre a les obres més rellevants de la ciutat de Barcelona.

D’altra banda, les obres representatives de Santa Eulàlia les hem agrupat per períodes amb  la idea  d’explicar millor tot allò  que preteníem des del  principi i,  sense perdre el  fil  d’aquest  argument,  els diversos autors, especialistes en diferents matèries de la ciències socials com ara l’antropologia, la història, la teologia o  la història de l’art,  han  posat  fil  a l’agulla comentant-les una  per una i  donant alhora una  visió  de conjunt.  Val a dir que considerem  que el punt de vista dels especialistes no és incompatible amb la vocació divulgativa del  llibre per la qual  cosa   hem   prescindit   deliberadament  de  les  notes a peu  de pàgina i  de  referències  bibliogràfiques.  Hem defugit  també de les típiques controvèrsies entre experts  per  centrar-nos en  la interpretació de  la imatge de Santa Eulàlia a partir del saber consolidat i el  rigor en la recerca.  Per  això,  Santa Eulàlia,  patrona de Barcelona  indaga en els  significats de imatge i des de la perspectiva de l’art representatiu tracta d’explicar el  com de relíquia venerada pels primers cristians, va a passar a simbolitzar el poder dels comtes–reis catalans, desprès va esdevenir figura preeminent del panteó de santedats protectores de la ciutat promogut pel Consell de Cent i per últim, es va  transformar en l’emblema de la resistència de 1714 transmutada en bandera de combat. Més endavant la imatge  caurà en desgracia, arraconada per la devoció a la Mare de deu de la Mercè, fins que la Renaixença la rescatarà del  seu  ostracisme per a convertir-la en un dels mites de la reconstrucció nacional.

– Oriol Pascual i Sanpons –