Jacinto Esteva: l’Antropologia des del cinema

27 juliol 2018

Publicat a: General

Jacinto Esteva (1936-1985), no venia de les ciències socials. Havia estudiat arquitectura i urbanisme, es va dedicar a la pintura i va acabar els seus dies fent de caçador professional a l’Àfrica. Però de fet és conegut, sobretot, com a cineasta, essent un dels pares de l’Escola de Barcelona (en companyia de directors com Joaquim Jordà). No va ser un creador popular: algunes de les seves pel·lícules no es van estrenar mai, i altres ni tan sols van ser muntades. Però el seu cinema experimental va deixar una empremta molt profunda entre els que veien en el cinema alguna cosa més que un simple entreteniment. Joaquim Jordà ja li va fer el seu particular memorial, el 1990, amb el documental El encargo del cazador. El món del cinema li va retre homenatge, fa un parell d’anys, a la Filmoteca, en l’exposició “Jacinto Esteva, a l’ombra de l’últim arbre”. Fins i tot Pere Portabella, recentment, va estrenar un nou muntatge de Lejos de los árboles, la pel·lícula clau d’Esteva. Darrerament s’ha publicat l’obra completa d’Esteva en DVD, sota els auspicis de la Filmoteca…

Però la tasca d’Esteva també tenia connexions profundes amb l’antropologia, tot i que ell procedís d’un camp professional ben diferent. Algunes de les seves pel·lícules recreaven, amb fascinació, però alhora amb repulsió, les tradicions espanyoles. En la seva maduresa, Esteva aniria a la recerca d’una Àfrica mítica, d’animals salvatges i “costums ancestrals”. Tot fugint del seu entorn, i buscant un mític món salvatge, passaria un bon temps a la Centràfrica del dictador i emperador Bokassa I.

Esteva va començar a fer cinema als anys 1960, quan l’antropologia espanyola estava a les beceroles, ben lluny de la trajectòria acadèmica que tenia a països com França, la Gran Bretanya o els Estats Units. Però l’obra del creador de l’Escola de Barcelona va quedar molt marcada pel seu interès per l’etnografia. A la seva primera pel·lícula, Notes sur l’émigration. Espagne, 1960, amb Paolo Brunatto, dedicada a l’emigració espanyola a Suïssa, ja explorava la situació de l’Espanya més negra, amb tocs de costumisme, perquè explorava alhora les causes de l’emigració, per una banda, i per l’altra, la vida a Suïssa (la seva obra era tan dura que un grup feixista va boicotejar la seva estrena a Milà i va robar les bobines).

El gust pel costumisme també era present a Alrededor de las salinas, un film realitzat a Eivissa, el 1962, tot aprofitant un viatge familiar.  Seria gairebé un documental etnogràfic sobre una professió en vies d’extinció, amb moltes imatges costumistes de Ses Salines (com una baralla de galls); però l’obra entra de ple en el cinema experimental quan el director simula la mort d’un dels treballadors i analitza les reaccions dels seus companys.

Però l’obra que mostra millor la fascinació d’Esteva per l’etnografia és Lejos de los árboles, un repàs pels costums més xocants de l’Espanya de l’època. Un film en què Esteva mostrava una gran fascinació pels rituals carregats de crueltat, especialment pels d’origen religiós: el llançament d’un burro des d’un campanar, les ploraneres en un funeral, imatges sagnants de toros, flagelants… Però aquesta fascinació per les grans dosis d’emotivitat irracional es combinava amb un cert rebuig per allò que considerava atàvic, endarrerit i ofegador.

A finals dels anys 1960 Esteva aniria a Moçambic, en un altre viatge familiar, i va decidir aprofitar l’ocasió per fer cinema. Per les seves simpaties amb l’esquerra anticolonialista, Esteva va decidir fer, clandestinament, un documental de suport al Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO), la guerrilla que lluitava contra els portuguesos: Mozambique / Del arca de Noé al Pirata Rhodes. Amb gran risc, tot fent veure que treballava per filmar el safari familiar, va gravar algunes escenes relacionades amb la lluita d’alliberament, com l’àpat servit per criats negres vestits amb aparatosos uniformes de coloraines. Però Esteva no es va limitar a gravar escenes de contingut polític. Ben aviat el va guanyar la fascinació pels rituals, pel misteri, per l’exotisme…

A les escenes rodades a Moçambic hi havia un ritual de possessió d’una medicinaire, una escena d’un enterrament d’un jove… En certa mesura, Esteva tornava als temes que ja havia tocat a Lejos de los árboles, ara en versió africana. Però com a aquell documental, a la fi la denúncia política anava quedant marginada davant el pur exotisme.

Un procés similar passaria amb La ruta de los esclavos, un altre projecte de documental inacabat, que Esteva volia gravar durant un viatge en què amb uns amics, en sentit invers, van recrear la vella ruta de les caravanes esclavistes. El pla tampoc va arribar a bon port. Entre unes pel·lícules i altres, Esteva en va fer algunes sense cap relació amb l’etnografia; més tard, va abandonar el cinema.

Esteva estava fascinat per l’alteritat, per l’alteritat a l’Espanya profunda, i també per l’alteritat al continent africà. Les seves pel·lícules, acabades o inacabades, reflecteixen la hipnosi que provocava, en Esteva, la presència de costums que considerava “irracionals”. La seva anada a l’Àfrica, primer com a turista, després com a caçador blanc i finalment com a traficant de diamants, reflecteix aquesta recerca d’allò que Esteva trobava irracional. El cineasta barceloní, amb grans coneixements tècnics i amb molta sensibilitat, sabia transmetre magníficament aquests temes al reduït però selecte públic de les seves pel·lícules.

Però Esteva no deixava de ser un dandi diletant (estava estretament relacionat amb la gauche divine, tot i que a ell no li agradés reconèixer-ho). Mai va estar enlloc prou temps com per fer un documental amb profunditat sobre una societat. I malgrat la seva fascinació, no aconseguia empatitzar amb les poblacions que retratava. Quan rodava La ruta de los esclavos, viatjant a tot ritme i amb molts mitjans, no va aconseguir que les poblacions africanes que es trobava es deixessin entrevistar. El problema era bastant obvi, però tot i així es va sentir molt frustrat. Les imatges d’Esteva ens apropen a l’alteritat, però no tradueixen res. Perquè, a la fi, per a Esteva allò essencial no era tant les seves pel·lícules (ni els seus poemes, ni les seves construccions) sinó la seva experiència.

– Gustau Nerín –

TEDx Jardins de Laribal: plantant idees.

13 juliol 2018

Publicat a: General

L’any 1984, l’arquitecte Richard Wurman va concebre una sèrie de congressos als Estats Units unint els camps de tecnologia, entreteniment i disseny (TED) per a compartir més efectivament innovacions i bones idees entre els experts d’aquests tres camps. La idea de Wurman, centrada en compartir i difondre idees de forma lliure i sense ànim de lucre, abandona el format tradicional de conferència en favor d’una xerrada curta, directa, que permet al ponent transmetre al públic no només la idea en si, sinó també la seva passió per la matèria. Avui, gairebé 35 anys després del primer congrés TED, aquestes xerrades ja són un referent per a la divulgació científica i cultural als EUA i més enllà de les seves fronteres, i cobreixen un ampli ventall de camps que inclouen ciències, filosofia, arts, educació, economia, negocis, assumptes globals i molts altres.

Fora dels Estats Units, a més de 130 països s’organitzen els congressos TEDx, seguint el mateix format i la mateixa filosofia de compartir idees lliurement. Les xerrades TEDx les organitzen voluntaris de la comunitat local, sense ànim de lucre i al marge de qualsevol agenda política, religiosa o comercial, només l’objectiu d’iniciar diàlegs, promoure la connexió entre persones i millorar la comunitat. Sota llicència exclusiva de TED per garantir que es respecten els valors i l’esperit del congrés original, els TEDx poden superar els 1.500 congressos anuals en tot el món. Són comunitats, en definitiva, dedicades a generar un espai per al lliure accés i intercanvi d’idees, a buscar a persones que poden aportar quelcom per a millorar el món, i a reunir-los per tal que les seves veus arribin al màxim de persones.

TEDxJardinsdeLaribal és una d’aquestes comunitats TEDx, creada per a buscar i ajudar a difondre idees importants, que generin impacte i condueixin a la creació de noves idees. Alguns dels valors que inspiren la organització d’aquest congrés són la bona ciència, la voluntat de divulgació sense rebaixar en cap moment el nivell del contingut, el total respecte a la veu original de les idees i, en definitiva, fer que l’experiència TEDx sigui el més profitosa, divertida i inspiradora possible per a tots i cada un dels seus participants (ponents, organitzadors, patrocinadors i públic).

Enguany es celebra la segona edició de les TEDxJardinsdeLaribal, que com l’any passat ha trobat en el Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona un esperit hospitalari i afí a la voluntat de crear una comunitat on les idees de tots els camps es desenvolupen i es comparteixen lliurement. Al bell mig de la muntanya de Montjuïc, envoltat de l’esperit revolucionari, científic i cultural que es troba a cada racó dels Jardins de Laribal, el Museu és l’escenari perfecte per a acollir aquesta trobada. Un any més es reuniran veritables experts i expertes en els seus camps respectius per a compartir les seves idees sobre temes tan variats com necessaris.

L’edició d’enguany consta de vuit ponències que suposen una oportunitat única de sentir vuit experts explicant de forma directa i lliure algunes de les idees i conceptes a que han dedicat anys d’estudi i reflexió. Traslladades al format TED, aquestes idees esdevenen transformadores i enriqueixen la nostra experiència del món, alhora que ens permeten compartir amb els experts la seva passió per el seu camp d’estudi. Si, com deia Richard Dawkins, les idees són contagioses, els encontres TEDx en són l’entorn ideal.

En l’edició d’enguany es podran sentir tres conferències de l’àmbit de la medicina. El pneumòleg, editor i formador Nikos Kastanos, fundador d’Hippocratic Movement, ens parlarà de la importància de difondre l’humanisme en la pràctica mèdica. També sobre l’àmbit d’ètica i medicina parlarà la ginecòloga i cooperant Carme Coll, col·laboradora en projectes de formació i desenvolupament a l’Àfrica Subsahariana, amb una xerrada sobre colonialisme i cooperació. Així mateix, el catedràtic de psiquiatria de l’UAB Antonio Bulbena parlarà sobre trastorns d’ansietat en la societat.

Aquesta edició també inclou ponències molt variades dins de l’àmbit social i humà.  El dissenyador i professor de la UB Jesús del Hoyo farà una xerrada sobre la funció social i transformadora del disseny. La historiadora Meritxell Benedí parlarà sobre la evolució del feminisme i les seves idees en el temps. L’etnomusicòloga i  antropòloga del so Ilaria Sartori ens explicarà què és l’espai sonor i com ser-ne conscients. El consultor i expert en finances Diego Perdigón parlarà sobre com orientar les finances personals amb els propis objectius i emocions. I també la periodista Mercè Aguilar parlarà de la transformació turística de la ciutat de Barcelona.

En definitiva, es presenta una segona edició de TEDxJardinsdeLaribal complerta i interessant, que consolida definitivament aquesta comunitat TEDx com una proposta rellevant en l’àmbit de la divulgació d’idees. El proper 21 de juliol, l’Etnològic esdevindrà un cop més un fòrum on l’accés a la bona ciència i a idees transformadores en són els principals valors.

 

Les selfies arriben a l’equipament Montcada!

12 juliol 2018

Publicat a: General

“Ens hem apropat al fenomen de la selfie amb una mirada curiosa, volíem mostrar que les selfies són, a més de l’expressió de les neurosis contemporànies, també són generadores de manifestacions contra-culturals, alternatives i emancipadores”.

Amb aquesta petita reflexió, la Daniela Longobardi i en Jacob Casquete, socis fundadors de l’AGePaCC, ens presenten el germen de Selfies! De l’autoretrat al microrelat, una mostra de la qual són curadors i que s’inaugurarà el dijous 26 de juliol al Museu Etnològic i de Cultures del Món equipament Montcada.

Avui en dia la selfie s’ha convertit en una pràctica social i cultural complexa i, alhora, molt difusa en la societat actual. És un fenomen que es mou entre les narratives del corrent dominant, una percepció negativa com és el cas del narcisisme, l’individualisme i arribant a convertir-se en causant de problemes psicològics; i d’altra banda la visió de les ciències socials, que en proporcionen unes lectures divergents i molt més riques.

Gràcies a aquestes noves visions, s’ha pogut entendre com, aquesta pràctica (fer una autofoto i pujar-la a la xarxa), pot expressar un nou tipus de narrativa, una conversa en forma d’imatge, que es duu a terme amb la comunitat, i que es pot entendre plenament en combinació amb els seus textos i interaccions que genera a les xarxes socials.

La mostra, una reflexió sobre l’ús de l’autoretrat en la societat contemporània i per extensió, en la història de la humanitat, ens mostrarà diferents àmbits, no solament dins del museu, sinó també a l’exterior d’aquest. A l’hora farà una crida per involucrar al visitant perquè hi participi activament.

“Com pensem que l’exposició no és solament el que es visita, sinó allò amb el que jugues i les reflexions que te’n portes a casa, hem volgut que la mostra no acabi dins del museu, sinó que traspassi a l’exterior per a què es pugui gaudir de diferents instal·lacions lúdiques i artístiques que podreu trobar tant a l’aparador del carrer Montcada com al patí del museu i, fins i tot als lavabos”, comenten els curadors mentre beuen un cafè a un bar gentrificat del carrer Ferran.

L’exposició comença a l’aparador exterior, on el vianant podrà autoretratar-se a través d’un joc de miralls i formar part de la mostra compartint la selfie a les xarxes socials mitjançant el hashtag de l’exposició #bcnselfies.

Una vegada dins del patí del museu, es podrà gaudir d’una instal·lació artística que imagina com podrien ser les selfies dels i les artistes del passat si haguessin tingut xarxes socials. Què diria en Renoir? I la Mary Cassat, que explicaria del seu dia a dia? Com les utilitzarien?

A més, els visitants podran autoretratar-se amb un fotomaton, una de les formes prehistòriques de la selfie actual i que molts de nosaltres hem utilitzat en moments de gaudi i festa.

Ja en l’interior de l’exhibició, la secció #SelfieData, presentarà el què, qui, com, del fenomen, des de quan existeix i com l’evolució tecnològica ha sumat en el seu ús, fins a convertir-se en quelcom diari que ha afectat i canviat la societat actual.

Aquests canvis es podran constatar amb les anècdotes de l’apartat #SelfieCuriositats: gent que s’ha fet famosa per fer-se una selfie, selfies que han provocat morts, selfies que resolen crims… introduint canvis en el concepte expositiu tradicional, els organitzadors utilitzaran les taquilles del museu per donar a conèixer aquests fets.

En #SelfieTimeline es podrà interactuar amb una línia del temps contextualitzant la història de l’autoretrat, des dels inicis de l’expressió artística fins a l’actualitat, que portarà a l’habitant del museu a conèixer com s’ha manifestat el JO des de la prehistòria (amb la pintura rupestre) fins a les selfies fotogràfiques d’avui.

Com tracten els mitjans de comunicació el fenomen selfie? A #SelfieDivergències s’oferirà una comparació entre selfies “negatives”, que mostren la crítica i la desaprovació de la pràctica a través del corrent dominant (mass media, moral, societat); i selfies “positives”, que mostren un ús inesperat i a vegada compromès de la selfie: Vosaltres jutgeu.

Els curadors també ens mostraran altres aspectes del fenomen com el #SelfieActivisme on s’aprofundirà en la selfie com a eina de denúncia social. A través d’un videowall es mostraran diferents relats d’activistes que a través d’una selfie volen i poden canviar el món.

Aquesta mostra és fruit de la col·laboració entre el Museu Etnològic i de les Cultures del Món, l’AGePaCC i el grup d’Investigació i Mediacions de la Universitat Oberta de Catalunya amb el seu projecte d’investigació Selfiestories. Ha estat endegada dins del projecte BCNSelfies! que durant el 2017 va realitzar diferents accions, dinamitzacions i concursos que tenien la selfie com a protagonista: La gamificació de l’exposició permanent del Museu Etnològic de Barcelona, la dinamització durant la Nit dels Museus, el concurs de selfies patrimonials al diari Ara i el concurs de selfies per copsar el sentiment de la Festa Major de Sants.

Si vau participar en alguna d’aquestes activitats, us podreu trobar al #selfiecollage que presideix l’exposició i que recull totes les selfies que es van produir durant el 2017.

L’exposició serà visitable fins al 6 d’octubre. Afanyeu-vos i feu-vos una selfie explicant-nos què us ha semblat!

Ens agraden o no ens agraden les selfies?

 

Associació de Gestors del Patrimoni Cultural de Catalunya