Del rumor a les fake news

18 agost 2018

Publicat a: General

Els científics socials, quan estudien un fenomen, solen començar per analitzar les fonts i per separar les fiables de les no fiables. En un món on hi ha uns mitjans de comunicació independents i on la tradició administrativa genera un volum de dades contrastables molt important, això acostuma a ser una tasca relativament simple. Sol haver-hi prou fonts fiables com per bandejar les no fiables.

Però a bona part de les societats del Planeta, al llarg de la història, la situació ha estat ben diferent a l’actual. Per començar, bona part de la població era analfabeta, i la informació corria de boca en boca, confonent-se amb el rumor. Des de la croada dels infants, fins al suposat enverinament de les fonts per part dels jueus, molts fenòmens, a l’Europa antiga i medieval, han d’explicar-se a partir del vigor del rumor. L’oralitat ha anat associada, ben sovint, al rumor, i no hi ha forma de destriar-los. En realitat, fins i tot a les societats contemporànies occidentals els rumors han estat sempre vigents i alguns d’ells han arribat a rebre més credibilitat que notícies suposadament serioses i contrastades (només cal recordar la creença en l’autoestopista que desapareix de l’Arrabassada o en els restaurants xinesos que serveixen carn de gos).

Per altra banda, els mitjans de comunicació no han estat sempre transmissors de notícies fiables. Encara en l’actualitat no ho són a moltes bandes: n’hi ha, a l’Àfrica, que expliquen que un bruixot ha caigut sobre una taulada des del seu petit avió de bambú, que de nit esdevé imponent Concorde, o d’altres que avisen als ciutadans que vagin en compte, que hi ha individus pèrfids per la seva vila que amb una simple encaixada de mans li poden robar el seu penis… Però fins i tot a països suposadament democràtics hi ha notícies que són sistemàticament ocultades per la premsa majoritària, controlada sovint per uns pocs grups empresarials.

L’antropologia, al llarg de la seva història, ha conreat molt l’observació participant. Els antropòlegs han treballat en nombroses societats àgrafes i, a més a més, han dedicat especial atenció a les tècniques qualitatives, per sobre de les quantitatives. Justament per això, l’antropologia està especialment preparada per fer front al fenomen de les fake news. Tot i que el debat teòric sobre els rumors i les fake news procedeix bàsicament del camp de les Ciències de la Informació, l’antropologia té molt a dir en el tema.

En un temps en que fins i tot els mitjans tradicionals s’han rendit a les lògiques temporals de les xarxes socials, no hi ha temps per a una verificació detallada de les informacions que arriben. I, a partir d’aquí, és fàcil multiplicar les intoxicacions informatives. Però no estem parlant d’un fenomen estrictament nou: només cal que recordem els Protocols dels savis de Sió o el general Collin Powell el 2003 mostrant al món les fotos de l’Iraq amb els suposats dipòsits amb armes de destrucció massiva que mai no havien existit. De fet, algunes de les notícies falses actuals, com les de contingut racista, apel·len al substrat de vells mites creats al llarg de la història. Canvia el canal de difusió, però el missatge és el mateix.

L’antropologia s’ha especialitzat en certs àmbits on les informacions habituals contradiuen les tesis hegemòniques: des de l’estudi de la bruixeria fins a les llegendes urbanes, passant pels mites d’origen dels diferents pobles. Nombrosos antropòlegs han estudiat els mites falsos que estan vinculats a les grans onades de racisme (a Europa Occidental, però també a Ruanda, per exemple). També hi ha antropòlegs que han treballat per intentar investigar i combatre els rumors que compliquen el funcionament d’alguns sistemes sanitaris (com el mite que les vacunes enviades al Camerun o a Kenya per organismes internacionals tenien com a objectiu esterilitzar les poblacions locals per tant de combatre el potencial del Tercer Món i consolidar l’hegemonia occidental). De fet, també hi ha nombrosos antropòlegs que treballen als “centres antirumors”, públics o privats, on sovint s’intenten combatre els rumors que es consideren perillosos per a la convivència (especialment els que poden fomentar el racisme).

Des de les institucions, i des del camp dels especialistes en comunicació, sovint s’ha posat èmfasi en l’extrema negativitat dels rumors, de les notícies falses i de les llegendes urbanes perquè contradiuen els missatges emesos pels que es consideren únics detentors de la veritat: premsa, organismes governamentals, intel·lectuals… La visió dels antropòlegs a vegades ha estat molt més complexa. Les llegendes urbanes, els rumors i les fake news poden contribuir a difondre una visió popular del món que els poders hegemònics neguen.  A través de l’oralitat, que és l’únic que sovint tenen els pobres, es pot tractar de combatre la visió de la realitat que els volen imposar aquells que controlen televisions, diaris, aules, tribunes i altars… El món dels rumors és el món de l’opinió pública, i de la seva tensa relació amb el poder. És un arma a l’abast dels pobres.

Ara bé, des dels poders constituïts no només s’han usat, per a difondre la informació, els canals oficials, sinó que els rumors i les falses informacions també han estat usats de forma bastant recurrent per les forces hegemòniques. Entre d’altres coses, han estat usats per a la discriminació de les dones, dels jueus, dels estrangers… L’ús sistemàtic de les fake news per part de l’administració Trump i d’altres poders constituïts no fa sinó recuperar una vella pràctica del poder, que l’antropologia coneix bé. Potser caldria adaptar allò que havia après en l’estudi de les societats no occidentals i traspassar-ho al món occidental actual.

– Gustau Nerín – 

Gabriella Coleman: Treball de camp virtual?

3 agost 2018

Publicat a: General

El treball de camp ha estat sempre un dels elements distintius de l’antropologia. Però quan la sociabilitat humana canvia, i cada cop hi ha més gent que es sociabilitza mitjançant les xarxes socials, l’antropologia està obligada a adaptar-se als nous temps. Si abans calia practicar l’observació participant tot estant amb la gent als rituals, al mercat, a les reunions familiars i a les lectures de contes a la nit al voltant del foc, ara és obvi que també cal acompanyar la gent a internet i les xarxes socials, a través de les quals canalitzen bona part dels seus contactes.

L’antropòloga porto-riquenya Gabriela Coleman (1973) estava interessada en el fenomen els hackers. Era un col·lectiu idoni per ser estudiat des de l’antropologia. Es tracta d’un grup amb una subcultura pròpia, amb uns vincles mutus molt forts i amb una relació conflictiva amb els sectors hegemònics de la societat. Però, com practicar l’observació participant amb un grup que manté bona part de la seva relació mitjançant internet? Evidentment això obligava a l’antropòloga a oblidar-se dels manuals i a actualitzar les seves tècniques. A desgrat de tot, les publicacions de Coleman, com una munió d’articles acadèmics o el llibre Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas (ed. Arpa), demostren que es pot fer antropologia d’una altra manera per fer front a les noves formes de relació que adopta la nostra societat. De fet, Coleman ha aconseguit una notòria presència a mitjans de comunicació d’arreu, per explicar el fenomen hacker i altres dinàmiques socials vinculades a les xarxes, el que demostra que l’antropologia, encara, té moltes coses a dir, fins i tot sobre fenòmens completament nous.

El principal objecte d’estudi de Coleman ha estat el col·lectiu Anonymous. Es tracta d’un grup clandestí, de fronteres difuses, perquè no té una estructura jeràrquica, que no té portaveus ni afiliats, i on l’anonimat és la major virtut. Tot un desafiament per a l’antropòleg. Contra aquells que creuen que els hackers són gent que opta per l’ordinador perquè rebutja la vida social, l’antropòloga de Puerto Rico argumenta que, justament, molta gent s’apropa a Anonymous perquè li permet sociabilitzar-se molt i tractar-se amb gent d’arreu del món, intel·ligent i molt oberta. Coleman fins i tot ha fet algun estudi sobre el lulz, el cruel sentit de l’humor peculiar dels hackers. És a dir, descriu una subcultura hacker, oposada a l’hegemònica.

Treballar amb membres d’un grup virtual va obligar a desenvolupar noves estratègies de recerca. Per una banda, Coleman es va beneficiar dels contactes amb alguns ex membres d’Anonymous ja condemnats per la justícia, que no tenien problemes en parlar, perquè ja havien estat jutjats. També va reunir-se, a través dels contactes fets per altres vies, amb hackers en actiu, tot i que va intentar no saber res de les seves activitats clandestines. Ara bé, una part substancial de la recerca la va fer mitjançant la seva presència als xats.

Si els membres d’Anonymous es passen el dia davant la pantalla de l’ordinador i penjats als seus xats, l’antropòleg que els investiga ha de seguir les mateixes dinàmiques (i els mateixos horaris). També ha d’emprar el peculiar llenguatge fet en bona part d’abreviatures i grolleries. Encara que l’antropòleg eviti la transgressió legal, no podrà evitar la transgressió lingüística i ideològica (Anonymous està molt lluny d’allò políticament correcte). L’observació participant continua essent vàlida en un món virtual.

Els estudis de Coleman han servit per combatre la visió dels hackers com a individus amb fòbia social i que actuen, simplement, per fer mal. Coleman explica perquè els membres d’Anonymous desafien, fins i tot prenent grans riscos, unes normes que creuen injustes i abusives. Però, per altra banda, Coleman deixa clar que els hackers no són herois antisistema, tot i que en algun moment puguin sumar-se a determinades accions d’activisme polític. La millor forma de verificar aquestes conclusions ha estat un llarg, continuat i sistemàtic treball de camp. Això sí, virtual.

Però la recerca de Coleman també ens fa preguntar-nos sobre els problemes de l’antropologia davant el marc científic actual (que sembla que no contempla les peculiaritats metodològiques de l’antropologia). Els antropòlegs, durant dècades, han ajudat a comprendre mons marginals: immigrants, prostitutes, drogaddictes, malalts mentals… Coleman ha fet un magnífic estudi sobre individus que es mouen als límits (sovint pels límits de fora) de la llei. Als Estats Units els hackers són perseguits amb gran duresa, i un antropòleg s’arrisca a tenir problemes legals si interactua amb ells, però a més a més pot posar-los en perill quan difon la seva recerca.

La prioritat de l’antropòloga sempre va ser protegir els seus informants, i va evitar fins i tot guardar les seves dades reals, per impedir que les seves recerques poguessin ser usades per a perseguir Anonymous. Però alguns dels seus estudis no serien admesos a algunes universitats o a algunes publicacions, que exigeixen un consentiment per escrit dels informants. Evidentment, en certs ambients marginals, com a algunes dictadures, aquest consentiment no és possible, perquè els informants sovint col·laboren encantats amb els científics socials perquè volen difondre la seva realitat, però es neguen a signar qualsevol paper que els pugui identificar o comprometre…  Amb algunes reglamentacions acadèmiques, els antropòlegs podrien quedar-se limitats a analitzar els sectors més benestants de les societats democràtiques, és a dir, aquells que ja coneixem prou bé. I no es podria fer recerca amb sectors on l’antropologia pot fer aportacions decisives.

 

Lectures recomanades: Gabriella Coleman, Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas. Arpa Editores.