Entrades sobre Àfrica

L’illa d’Annobón, al límit de l’ecologia

1 juny 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

AnnobónAnnobón és una petita illa de 16 km2, situada al bell mig de l’Atlàntic, entre São Tomé i Santa Helena. Pertany a la Guinea Equatorial, però està molt allunyada de la resta de territoris d’aquesta República i de qualsevol altre zona habitada. En realitat el territori continental més proper és Port-Gentil, al Gabon, situat a 335 km. Això vol dir que amb els mitjans de navegació tradicionals, els annobonesos no poden arribar, sense un gran risc, a terra ferma. Tampoc solen viatjar a l’illa més propera: São Tomé, situada a 170 km. Els transports fins a Malabo i Bata són irregulars i no garanteixen subministraments regulars per a la població local (en canvi, els avions i els vaixells duen aliments per als militars destinats allà i per als treballadors de les empreses estrangeres).

Aquesta situació no és nova. Aquesta illa, descoberta a mitjan segle XV, no va ser poblada fins el 1550 i va dependre de Portugal fins el 1700. Els habitants de l’illa, portuguesos i esclaus procedents d’Angola, de São Tomé i de Mina, depenien habitualment dels vaixells que anaven a Annobón, amb una periodicitat anual. D’alguna forma, encara no molt clara, es van desfer dels portuguesos. Però van quedar encara més aïllats i per molts béns depenien dels intercanvis amb els vaixells que paraven a fer aiguada: negrers, baleners, vaixells militars… La colonització espanyola, a partir de 1858, va permetre una certa regularització de les comunicacions amb l’establiment de vapors correu. De 1968 a 1979, durant la dictadura de Macías, l’aïllament es va aguditzar i als annobonesos els van arribar a faltar béns essencials als que ja s’havien acostumat, com el sabó. Després de 1979, els vaixells i els avions van tornar a visitar l’illa, però no duen molts subministraments.

Així doncs, Annobón, amb uns 1.400 habitants, és un dels territoris amb més densitat de població de l’Àfrica Central. Els recursos disponibles són extremadament limitats, per les petites dimensions de l’illa i per l’empobriment dels sols. A més a més, hi ha molt poca terra que es pugui conrear, perquè l’illa, d’origen volcànic, té un fort desnivell i inclou un llac al cràter del volcà. En conseqüència, tota la cultura dels annobonesos està orientada cap a la preservació dels recursos naturals (són, en això, molt diferents als habitants d’altres zones del país, i especialment dels procedents de la zona continental, on els recursos són molt més abundants i on es sol practicar agricultura de tala i crema). La pràctica de l’agricultura, la ramaderia i fins i tot la construcció tracta de salvaguardar el medi ambient de l’illa, extremadament fràgil.

La societat annobonesa té unes normes molt rigoroses de gestió dels recursos. En primer lloc hi ha un intent desesperat de preservar el bosc, mitjançant un control absolut dels recursos forestals. Tan sols es permet talar arbres per fer caïcs: un element imprescindible per a la pesca. Però per fer foc s’usen les branques mortes. I les cases tradicionals es construeixen amb una mena de vímet: les estores teixides s’usen com a parets. Per maximitzar el ús de la fusta els caïcs, quan ja no floten, es poden usar com a bancs, o es reaprofita la seva fusta.

Hi ha normes molt estrictes de gestió de la terra. El més petit racó de terra conreable, fins i tot d’un metre quadrat, pertany a algú. El poblat principal de Palé és construït a sobre la sorra, per no malbaratar terra útil. La gent viu concentrada a Palé però en temps de plantar es desplaça als pobles que estan al voltant de l’illa, i que no estan habitats permanentment. D’aquesta forma, totes les famílies tenen camps al voltant de la ciutat (per cobrir les necessitats més urgents) i altres parcel·les al voltant dels poblats, que visiten periòdicament, anant a peu o en barca, per obtenir recursos suplementaris. La ramaderia, molt escassa, està estrictament regulada. Aquells que tenen cabres no les deixen pasturar lliurement, per por a que mengin collites. Les tenen al pati de casa seva, lligades. Quan els seus propietaris van a conrear les finques, recullen algunes de plantes silvestres i les porten a la ciutat lligades a l’esquena per donar-les a les cabres.

La pesca és el principal recurs de l’illa. Els annobonesos es consideren, bàsicament, pescadors. Però si bé en certes temporades hi ha grans excedents de peix, en temporada seca aquest és bastant escàs. Però no es comercialitza: només es posen a la venda alguns tipus de peixos quan hi ha excedents, però en temps d’escassetat es dóna prioritat absoluta a la redistribució. Abans de vendre cap peix cal assegurar-se que tots els membres de la família extensa tenen què menjar. Això a vegades genera tensions entre els annobonesos i els forasters, que perceben el fet que els illencs no venguin el seu peix com una mostra de rebuig. En els darrers temps, els pescadors annobonesos es queixen que la pesca minva a causa de la pesca excessiva dels grans vaixells factoria que feinegen a la zona.

La construcció d’infraestructures modernes posa en perill aquest equilibri costosament mantingut. L‘ampliació de l’aeroport ha provocat la destrucció de moltes de les finques que eren prop de la ciutat. A més a més, una altra àrea de conreu ha estat utilitzada per a la construcció d’un gran hotel, amb l’agreujant que aquest gairebé no rep visitants. I molts camps de conreu han estat suprimits per a l’erecció de seus dels diferents Ministeris i vivendes per als funcionaris. Bona part de les terres fèrtils situades prop de Palé no es poden conrear. Les obres de “desenvolupament” no garanteixen, en absolut, la subsistència dels autòctons i, en canvi, posen en perill el seu estil de vida.

Negritud agafada pels pèls

12 gener 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Negritud agafada pels pèls

Gustau Nerín

Hi ha molts africans que tenen el pèl molt dur i arrissat, ben diferent al que tenen la majoria dels europeus. A l’Àfrica, malgrat els problemes econòmics, la perruqueria, i especialment la perruqueria femenina, és un dels afers que millor funciona. Les dones africanes es gasten grans quantitats de diners en arreglar el seu pèl. El procés d’allisar-se el cabell, o de posar diferents tipus de trenes, postissos (naturals o artificials) i perruques és un procés llarg i car, que genera una forta demanda de productes naturals o manufacturats d’un preu força elevat (els col·leccionistes d’art africà europeus es barallen pels cartells de les perruqueries africanes, on es dibuixen els pentinats més extravagants per atreure a les clientes).

Al darrera de tots aquests processos es presenta un complex debat ideològic. Moltes africanes (i afroamericanes) durant anys van adoptar pentinats que imitaven el pèl de les blanques. El adoptar pentinats “propis” forma part del debat identitari negre. A Sud-àfrica, fa uns mesos, va haver-hi un gran escàndol perquè un institut d’elit impedia que les alumnes amb cabells afro anessin a classe sense allisar-se’ls. La premsa va acusar al centre de racisme i el govern va acabar per intervenir.

Però el debat entre els partidaris de dur el cabell “natural” i els partidaris d’allisar-se’l o optar pels postissos és encara més intens a les comunitats negres de la diàspora. S’ha sacralitzat el “pèl afro”, tot i que entre els africans també hi ha una gran diversitat de cabelleres. També a casa nostra és tema de tertúlies, debats i fins i tot d’algun documental. Han proliferat els fòrums virtuals i presencials on es discuteix sobre el cabell de les africanes, i aquesta discussió no només es planteja des d’un punt de vista estètic. El cabell afro s’ha convertit en un element clau en la definició de la identitat africana, però també en un element de reivindicació de gènere. “Mi pelo, mi identidad”, és el títol d’un article en una pàgina web de feministes afrocèntriques que definiria tot aquest moviment.

El moviment en favor del pèl negre (eufemísticament anomenat “ethnic hair”) no sempre és altruista. Alguns blogs i pàgines de defensa de la identitat negra t’acaben dirigint cap a webs de venda de productes de perruqueria africana (hi ha centenars de productes diferents). Una perruqueria africana pot cobrar fins a 400 € per un pentinat de qualitat, entre el mateix pèl, els productes i la feina de les perruqueres. Hi ha africanes que van a  la perruqueria dos cops per mes, i es poden gastar 500 € mensuals… La identitat afro, en aquest cas, no surt de franc.

hairstyle-africa-01-x400També es podria discutir l’associació entre la identitat de gènere i el pèl. Avui en dia la majoria dels homes negres no es preocupen gaire pel seu cabell: el duen molt curt. Els homes amb trenes, o altres tipus de pentinats poc comuns, a bona part de l’Àfrica, són considerats fumadors de marihuana o gays, i ni les drogues ni l’homosexualitat tenen gaire bona premsa, a l’Àfrica. Però si analitzem les fotografies etnogràfiques del segle XIX, podem trobar que en alguns grups ètnics la perruqueria importava tant als homes com a les dones, si no més. Els homes fang de l’Àfrica Central duien uns pentinats fets amb el propi pèl trenat barrejat amb palla, petxines, objectes metàl·lics, plomes… I entre els himbes, un grup de pastors nòmades d’Angola que han conservat molt bé els seus costums, tant homes com dones duen uns peculiars pentinats amb grans trenes reforçades amb fang, una de les seves principals característiques estètiques. Alguns d’aquests pentinats fins i tot incorporen unes grans banyes.

El cabell és molt important a l’Àfrica, habitualment. A moltes cultures, el vidu o la vídua es rapen en senyal de dol, i això mostra la importància que li donen a aquest element. I, malgrat tot, el treball del cabell no sempre ha estat una obsessió a l’Àfrica. Els mursi d’Etiopia són un dels grups preferits dels turistes, pels plats que insereixen a  les seves boques, per les seves pintures corporals, pels seus espectaculars tocats, per la seva elaborada orfebreria, pel fet de dur grans banyes al cap o a les arracades… Però els mursi no porten cap tipus de pentinat. Homes i dones van rapats o amb el cabell molt curt. En una societat tant preocupada per l’estètica, el pèl hi juga un paper ben secundari. També els dinka del Sudan, que va fotografiar Leni Riefensahl, solien anar completament rapats: tant ells, com elles. Tampoc entre alguns pobles de Sud-àfrica, com els zulu o els ndebeles, el cabell era gaire rellevant, ni entre els homes ni entre les dones. Les fotografies antigues d’aquests grups ens els mostren amb espectaculars tocats, que incorporen plomes, teles i petxines, però sempre sense pèl o amb molt poc.

És més, també hi ha societats africanes on les dones no ensenyen els cabells per motius religiosos. Algunes cultures islàmiques, a l’Àfrica Occidental i Oriental, exigeixen que les dones adultes no mostrin els cabells als homes. A Sud-àfrica, on l’Islam és en plena expansió, ja hi ha hagut diverses polèmiques amb relació amb el port del hijab.  Però a més a més, algunes dones cristianes a l’Àfrica Austral porten una barreja de boina i barretina que els oculta els cabells: creuen que la Bíblia mana que les dones adultes vagin sempre amb el cabell amagat.

En canvi, és molt curiós que sovint s’oblida que a moltes societats africanes tradicionals el cabell determinava la identitat per grups d’edat. Algunes societats africanes tenien pentinats especials per als nens, que aquests abandonaven quan es feien grans. A algunes zones d’Àfrica Negra, i fins i tot a algunes àrees amazics, els infants, nens i nenes, duien tot el cabell rapat a excepció d’una tofa de cabells al capdamunt del cap. En arribar a la pubertat passaven a dur pentinats específics d’adults…

El cabell dels africans no només permet fer una gran quantitat de pentinats, sinó que també és idoni per modelar tot tipus de discursos. Segur que encara en generarà de nous…

Bob Dylan: el griot d’Occident?

15 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

Bob DylanLa concessió del Premi Nobel de Literatura a Robert Allen Zimmerman ha generat un debat duríssim entre els qui consideren que el cantautor s’ho mereix i els que creuen que un cantant, per molt poètiques que siguin les seves lletres, no pot ser considerat un literat i que, per tant, no ha d’endur-se un premi d’aquestes característiques. De fet, també va haver-hi qui es va oposar a que donessin a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2014.

Els editors i els llibreters sembla que tenen molt clar quin és el criteri a seguir per esbrinar on comença i on acaba la literatura: allò que publiquen els editors i vénen els llibreters és literatura. Però no aquest no sembla un criteri gaire seriós. Alguns dels defensors de la concessió a Dylan s’han vist obligats a recórrer a l’antiguitat o a l’edat mitjana per tal de justificar el premi. Uns han recordat que Homer també havia composat l’Ilíada i l’Odissea com a relats orals. D’altres han preferit referir-se als trobadors medievals i a la relació entre la cançó popular i la poesia culta provençal.

 

En canvi, són pocs els que en aquest anàlisi han recorregut als pobles sense escriptura. Potser perquè als més puristes els semblarà increïble que els boximans, els pigmeus o els tuareg puguin tenir una forma artística “superior”. Però el fet és que els estudiosos dels pobles sense escriptura no han tingut el menor dubte en qualificar com a “literatura oral” les seves creacions.

El 1910, fa més d’un segle, l’etnòleg Leo Frobenius va recollir una sèrie de narracions orals africanes, i no va dubtar, quan va publicar-les, en equipar-la amb l’obra del genial Boccaccio: va titular la seva antologia El Decameró negre. Uns anys més tard, el 1921, l’escriptor francès Blaise Cendrars va realitzar una compilació de llegendes, contes i diverses mostres d’oralitat africana, l’Antologia negra. Va dedicar un capítol a les “poesies i cançons de ball”, tot reconeixent així l’existència de poesia a les societats africanes. A partir d’aquest moment, els especialistes en oralitat a l’Àfrica, però també a d’altres societats sense història, vinguin del camp de l’antropologia o de la filologia, no han tingut el menor dubte en considerar que es pot fer literatura de forma oral i que un dels gèneres de la literatura oral, també, és la poesia. Per exemple, en castellà, el cubà Rogelio Martínez Furé va publicar una magnífica tria d’obres orals africanes anomenada, justament, Poesía anónima africana. Però, a més a més, s’accepta que una part substancial de la poesia oral africana és cantada. L’intent de divulgar el terme “oratura”, per diferenciar la creació escrita de la creació oral, ha tingut més aviat poc èxit, i el neologisme ha quedat condemnat a un petit cercle acadèmic.

 

Tothom sap que bona part de les grans poesies èpiques de la tradició europea sorgeixen de poemes recitats. Però si a Europa els grans cants èpics van desaparèixer fa segles, a alguns països africans han estat vigents fins a finals del segle XX, i en alguns casos ho estan en l’actualitat. A l’Àfrica Occidental encara hi ha alguns griots, la casta de músics que es dedicava professionalment a cantar les lloances dels seus amos i a divertir la població amb la seva música i els seus jocs de paraules.  I a l’Àfrica Central, avui en dia, encara són vius alguns cèlebres tocadors d’mvet, un gènere èpic tocat amb arpa-cítara que ha merescut l’elogi de tots els especialistes en literatura que l’han conegut. Els bot mvet (trobadors fang) passen per un llarg període d’iniciació al costat del seu mestre per aprendre a crear unes narracions basades sempre en la lluita entre els mortals i els immortals. Però no es tracta d’un gènere estàtic, confinat en una tradició morta, sinó que els bot mvet d’avui incorporen a les seves epopeies cartes, motocicletes i avions.

De fet, els mateixos africans que es dediquen a la literatura escrita han reconegut en diversos casos el seu deute envers la literatura oral. Jean-Joseph Rarearivelo, el primer poeta africà modern, combinava la influència dels surrealistes francesos amb l’herència del hain-teny, una forma de poesia tradicional malgaix. El poeta congolès Tchicaya U’Tamsi va decidir preservar, de forma escrita, el llegat de l’èpica oral africana, i va publicar un famós volum de Llegendes africanes. El senegalès Birago Diop va preferir recollir els contes del griot de la seva família i els va publicar en un volum anomenat Els contes d’Ahmadou Koumba. Mazisi Kunene, un cèlebre escriptor sud-africà en llengua zulu, va adaptar els gèneres tradicionals zulus i els va adaptar a la modernitat; per exemple, va usar els típics cants de lloança que s’empraven per celebrar els fets bèl·lics dels grans herois zulus per cantar les glòries dels combatents de la guerrilla antiapartheid…

Bob Dylan i Joan Baez 1963

Joan Baez i Bob Dylan – Washington D.C., 1963

És cert que hi ha crítics i acadèmics que es neguen a donar a les creacions orals la categoria de literatura, però ben pocs d’aquests han prestat la més mínima atenció a la literatura oral: senzillament es deixen dur per prejudicis. Una postura potser equiparable als crítics i experts que qüestionen el premi Nobel de Literatura a Bob Dylan pel sol fet de no haver plasmat la majoria de les seves obres de forma escrita.

Malgrat tot, és obvi que la literatura oral té unes característiques distintives de la literatura escrita: l’adaptació constant de les obres al pas del temps, l’autoria col·lectiva, la interacció entre creador i receptor… Però aquestes, justament, són també les característiques de la societat digital en la que vivim, i a la que, tard o d’hora, probablement, la literatura escrita s’haurà d’adaptar. Potser la literatura oral té tant futur com passat.

Indígenes a l’Àfrica?

9 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Durant el període colonial, les poblacions dels països ocupats estava clarament delimitada entre els colonitzadors i els “indígenes”, els descendents dels habitants autòctons del lloc. I hi havia drets i deures diferents per a cadascun: solia haver-hi  diferències importants a nivell de llibertats, d’accés a la terra, de treballs forçats, de drets al desplaçament…. De fet, a molts països llatinoamericans fins i tot hi havia tres divisions clares: colonitzadors, indígenes i negres, cadascun amb un status jurídic diferent. El terme “indígena” només s’usava al món colonial: als països colonitzadors hi havia autòctons, però no “indígenes”. Amb la descolonització els descendents dels “primers habitants” van continuar essent designats com a “indígenes”, en contraposició amb els descendents dels colonitzadors.

Així, podem considerar “indígenes”, sens dubte, als maorís, als apatxes, als esquimals, als aborígens australians, als guaranís, als miskitos… Però la definició, si bé és més clara aplicada als col·lectius, esdevé més problemàtica en aplicar-la als individus. Un mateix individu pot ser definit com a blanc o com a indígena segons per quin observador, o fins i tot ell mateix pot definir-se d’una forma o altra segons les circumstàncies. O pot identificar-se amb una denominació determinada i no ser acceptat com a tal per la societat.

tres indigenes?

Després de la colònia, sovint els indígenes van continuar essent marginats: nens aborígens separats de les seves mares a Austràlia, indis condemnats a les posicions més baixes del sistema econòmic a Mèxic, pèrdua dels ecosistemes on vivien a la Amazònia… I, malgrat tot, a alguns països, els indígenes han obtingut reparacions pels problemes causats per la colonització. Així, en certs casos se’ls han reconegut determinats drets per la seva especificitat: reserves indígenes, quotes al sistema educatiu, reconeixement de drets lingüístics, titulacions específiques, accés prioritari a determinats recursos naturals… D’aquesta forma es dona la situació paradoxal que ser “indígena” pot representar avantatges legals. En qualsevol cas, l’encaix de les comunitats indígenes a l’Estat modern continua essent conflictiva.

El terme “indígena” encara genera més problemes quan es vol traslladar a la realitat africana. Aquí, òbviament, no es pot recórrer a l’argument dels “primers pobles” ni al de les víctimes de la colonització, perquè ens trobem en Estats en què el gruix de la població són els antics “indígenes”. En la majoria dels casos han hagut d’adaptar la llengua de l’antic colonitzador i han hagut de fer conviure les seves estructures socials tradicionals amb les noves formes estatals.

Però hi ha organismes, fins i tot dins de la ONU, que consideren a determinats pobles africans com a “indígenes”. I certs pobles aspiren a que se’ls reconegui la seva “indigenitat per obtenir beneficis legals o protecció internacional.   El terme continua essent controvertit, però a la fi, l’ONU ha establert els següents criteris bàsics per considerar un grup “indígena”: 1. Els seus modes de vida difereixen substancialment dels de la resta de la societat. 2. Els seus modes de vida tradicional estan en perill d’extinció. 3. Pateixen discriminació i són considerats menys avançats que la resta. 4. Pateixen explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals. 5. La seva marginació i dominació els impedeix de decidir el seu propi futur.

Evidentment, aquests cinc elements es presten a grans confusions. De fet, els mètodes de vida “tradicionals” de totes les poblacions africanes estan en perill o ja han desaparegut per complet: estem parlant d’un continent que ja té més del 50 % de la població vivint en zones urbanes. En un continent on els règims autoritaris són la norma, allò que és excepcional és que les poblacions tinguin capacitat per decidir el seu propi futur. I patir l’explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals, al món actual, i especialment a la perifèria, pot ser més la norma que l’excepció. Podríem dir que Idriss Déby, el president txadià és un “indígena” perquè forma part d’una ètnia que majoritàriament es dedica a la ramaderia nomada?

noia africanaEntitats com “Survey International” ha fet llistat dels pobles “indígenes” africans en la que incorpora als boximans, els pigmeus (bayele, baka, twa…), els tuareg, el conjunt dels amazigh, els mbororo del Camerun… Però ens trobem amb grans dificultats per racionalitzar aquestes llistes. Els somalis són considerats indígenes si viuen a Kenya, per ser ramaders, però no són considerats indígenes a Somàlia, on són majoria. Un funcionari somali seria indígena a Kenya, però un pastor nòmada a Somàlia no ho seria. Els amazigh són considerats indígenes pel fet de no ser araboparlants; si bé aquest grup pateix certa discriminació a certs països àrabs, no hi ha diferenciació entre les activitats econòmiques de la població amazigh i de l’arabòfona (de forma similar, els catalans també podríem reivindicar formar part dels pobles indígenes?).

 

En els darrers temps, fins i tot els bubis de l’illa de Bioko han presentat diverses reclamacions al Fòrum dels Pobles Indígenes de l’ONU, argumentant que eren “el Pueblo Indígena Bubi, autóctono de la isla de Bioko”. En una d’elles, el 2013, argumentaven que havien patit una expropiació abusiva de terres per part de la “Primera Dama”, la dona del president. Si bé és cert que la població bubi és discriminada al seu país, no és menys cert que aquest tipus de pràctiques abusives són bastant comuns, i no tan sols les pateixen els bubis. És cert que als bubis se’ls denega el dret a l’autogovern, però això també els passa a bona part dels pobles sense Estat del món sencer. El cas que en algun cas s’accepti en el cercle dels pobles indígenes als bubis, un grup integrat a l’economia productora de cacau des de fa ben bé un segle, ens fa veure les dificultats per emprar aquest concepte a l’Àfrica. Qui no és indígena al continent africà?

Els colons catalans a Guinea

21 setembre 2016

Publicat a: Activitats, Exposicions

Etiquetes: , , , , , ,

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…