Entrades sobre Barcelona

Barcelona com escenari de bodes

11 gener 2018

Publicat a: General

Etiquetes:

Barcelona ciutat de l'amorCom bé mostra l’exposició del Museu Etnològic “Les cares de Barcelona”, la ciutat és diversa i és viscuda de múltiples maneres. Una d’elles és convertir-la en l’escenari del teu casament. Aquest no només consisteix en la cerimònia civil o religiosa i el banquet, sinó també en unes sessions de fotos i/o vídeo dels nuvis en escenaris escollits per a l’ocasió.  Són el que els fotògrafs i videoartistes professionals anomenen sessions de “pre-boda”, “Save the Date” (invitacions a l’esdeveniment en format de vídeo enviades electrònicament), “post-boda” o “passeig nupcial”, que ens fan pensar en la ciutat com un gran plató on certs indrets es converteixen en escenaris privilegiats de l’amor.

En el marc d’aquesta exposició s’està desenvolupant des de l’abril del 2017 el projecte  “Barcelona com a escenari de bodes”, que es proposa mostrar una altra mirada de la ciutat a partir de l’estudi dels paisatges urbans escollits en les fotos i vídeos de nuvis de diferents orígens. Des de, per exemple, bolivians i filipins arrelats a Barcelona fins a estrangers que venen a la ciutat només a celebrar la festa del seu enllaç. L’objectiu del projecte és registrar aquests espais i reflexionar sobre la manera com son percebuts i representats pels fotògrafs i videoartistes, autors d’aquests relats de la ciutat. Com activitat destacada del projecte, vam realitzar el passat 19 d’octubre un taller amb cinc d’aquests professionals que van exposar els seus treballs. De la reunió en van sortir reflexions sobre els espais escollits i les tècniques utilitzades en la realització de les fotografies i vídeos.

Els espais convertits en plató són negociats entre fotògrafs i nuvis. A vegades, aquests indrets son proposats pels professionals, altres pels nuvis i sovint son consensuats per uns i altres. Algunes persones prefereixen el caire bucòlic i la quietud dels parcs i jardins; altres la lluminositat i la immensitat del mar; l’alta capacitat d’identificació de certs monuments barcelonins; o el romanticisme dels carrers i places de la part antiga de la ciutat. En alguns casos els nuvis tenen molt clar on volen fer les sessions, i en d’altres els professionals proposen uns espais que ells consideren no només artísticament adients, sinó també pràctics pel que fa a la proximitat al lloc de l’enllaç, ja que aquestes sessions es fan a vegades el mateix dia de la boda. Per exemple, com que la majoria de les bodes filipines es fan a l’església de Sant Agustí, en els treballs del videoartista Rodel Juacalla La Rambla està molt present.  En altres ocasions, es fan les sessions un altre dia buscant unes condiciones especials: la tranquil·litat de l’espai, una llum determinada… “Nosotros sugerimos”, diu el Juan Gutiérrez, fotògraf de Latino Producciones Mayllapipis especialitzat en els esdeveniments rellevants dels seus connacionals bolivians, que normalment porta als nuvis al Mirador de Montjuic, on a més d’haver-hi vistes panoràmiques de tota la ciutat, no hi ha gaire gent i és fàcil aparcar.

Juan destaca que la fotografia i els vídeos són records enviats a familiars que estan en la terra d’origen i que haurien estat convidats si la cerimònia s’hagués fet allà. Sovint els nuvis porten el material en mà quan tornen per vacances a casa i això els serveix per construir un relat migrant que explica la seva vida a Barcelona.

Seguint amb el tema de la mobilitat, cal estacar que darrerament Barcelona s’està convertint en el que es coneix com Wedding destination, és a dir un destí que, com París o la Toscana, és apreciat per persones estrangeres a l’hora de celebrar el seu enllaç. En aquest cas, algunes sessions de fotos i vídeos es fan en espais que s’adeqüen a una idea de “paisatge mediterrani” com masies, vinyes, mar… El Penedès o Sitges serien alguns exemples.

Alguns fotògrafs es preocupen especialment per la dimensió artística de la seva feina, tenen la voluntat d’innovar, de buscar noves perspectives, per exemple centrant-se en els detalls dels espais interiors o arquitectònics presents a la capella de la Casa Batlló, escollida per una núvia nord-americana fascinada per Gaudí. El Juan Gutiérrez, en canvi, comenta que a la seva gent no li agradaria aquesta fotografia més d’interiors. Ell prefereix centrar-se en els nuvis mitjançant un estil realista que els mostri tal com són. El Jinyu Li, de l’estudi Love Life, en canvi, diu que als seus nuvis no els importa la realitat, i per això retoca completament la seva imatge i l’entorn donant lloc al que tots els participants en el taller reconeixien com “estil asiàtic”. Les fotografies i vídeos no només canvien en funció de l’origen de l’artista i els nuvis, sinó també del temps. En aquest sentit, el Germán Bellavista de l’estudi Black & Blanc comenta: “Fa vint-i-cinc anys la gent volia anar als jardins, i nosaltres dèiem, perquè no fem fotografies on vivim sempre?”  El Germán prové de la fotografia periodística, l’estil de la qual aplica al seu treball que anomena reportatge de boda, i que pot començar per exemple amb la foto de la núvia ja vestida agafant l’ascensor a casa seva. “Som testimonis del que passa, no els hi diem el què han de fer”. Germán explica que el seu estil està influït per la fotografia nord-americana de carrer dels anys 50 i 60, i per això utilitza molt el blanc i negre que dona nom al seu estudi.

El taller, en definitiva, va servir per compartir experiències, tècniques i estils en un diàleg fructífer per a la reflexió antropològica i també per a uns professionals conscients del valor de la seva feina. I és que finalment, com diu la fotògrafa Espe Pons, “la majoria de nosaltres el primer que salvaríem si se’ns crema la casa és l’àlbum de fotos. Son els nostres records”.

Barcelona ciutat de l'amor

Gabriel Izard i Gemma Celigueta  (Universitat de Barcelona)

La marca Barcelona a debat

27 abril 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Oriol Pascual Sanpons

La marca Barcelona a debatDurant el  mes de maig en el Museu Etnològic es debatrà al voltant del controvertit tema de la marca Barcelona, es a dir,  la manera com la nostra ciutat s’ha inserit en la xarxa de relacions internacionals  i competeix amb altres ciutats com a pol d’atracció en un  mon globalitzat . La història comença en 1986, quan Barcelona es nominada per organitzar els jocs olímpics de 1992. El projecte olímpic va suposar la transformació urbanística, econòmica i social de Barcelona i la seva transmutació en marca justificativa  dels canvis i representativa d’un futur alternatiu. Efectivament,  La particularitat de la marca consisteix en vendre com a possible un projecte de desenvolupament econòmic sensible a les necessitats dels ciutadans, per tant , encarna l’aspiració a una metròpoli ordenada , culturalment esplèndida i socialment prospera. En resum un exemple pel mon de model cívic  que  reuneix i gestiona,  amb harmonia i justícia , els recursos socials – diversitat cultural , participació ciutadana i capacitat de mediació- per adaptar-se als requeriments de la globalització. …. El Fòrum de les Cultures del 2004 es va concebre com l’escenari on  representar aquest  model ,  com una mena de laboratori on testar, en condicions ideals,  la capacitat seductora de la marca.

Davant de l’alternativa de “connectar-se  o deixar d’existir” , la conversió de Barcelona en una marca apareix, certament, com una fita ineludible. Ara bé, tot i que desconeixem altres maneres possibles de  formar  part  del mon  globalitzat , si que sabem que a hores d’ara  la marca Barcelona, tal com l’hem concebut ,  grinyola  en  el  intent  d’assolir-ho. Els símptomes de la decadència, com  l’especulació immobiliària d’interessos cosmopolites,  l’expulsió dels veïns pel turisme o la banalització de la memòria col·lectiva  atrapada en la mediocritat de la cultura-entreteniment,  posen en dubte la viabilitat del model que suggeria la marca Barcelona , o el que es el mateix, l’encaix en el mon a partir de la reivindicació de una manera particular i distintiva d’entendre i viure la ciutat

 

La marca Barcelona a debatLa marca Barcelona, actualment , és una decepció als ulls de molts pensadors crítics. Per exemple, Manuel Delgado,  en el seu llibre “la ciutat mentidera: frau i misèria del model Barcelona” compara la ciutat amb una top-model  que s’esforça per romandre atractiva i  exhibir-se en la passarel·la de les ciutats-fashion . Sens dubte, aquesta és la Barcelona-cool , la que està de moda, com ho demostra la fascinació que exerceix en els milions de turistes que la visiten. Tanmateix, aquesta Barcelona fatxenda, la que es fa veure i es fa notar, amaga altres coses desagradables i molestes, que ningú vol mirar o glossar. Ens referim a les disfuncions d’una ciutat , cega davant les misèries que acull i sordmuda davant les exclusions que genera , situada a les antípodes de l’arcàdia feliç que ens prometia la marca.

Com tots sabem, als somnis truncats el segueixen el desengany i la decepció. Per pura lògica reactiva, el cinisme s’escampa com una taca d’oli a partir del desencís, tot i que te molt poc a veure amb la denuncia de la desigualtat, de l’exclusió  o , fins i tot, de l’anomia social que eclipsa la marca Barcelona. Efectivament, el cinisme és conseqüència de la desil·lusió i alimenta l’escepticisme , ni vol sentir parlar de projectes alternatius ni pretén aportar res de nou.  El desencantament envers a la marca Barcelona  esta justificat, però caldria rectificar l’actitud de mirar de lluny els problemes , de lamentar-se de tot i conrear el paper d’emprenyat amb tothom. El cínic fa de la desvinculació a qualsevol iniciativa la seva postura , perquè parteix del supòsit que res no canviarà en el futur i que els problemes son massa greus , com per esperar corregir-los . Per tant passa de qüestionar res , passa de discutir  i es limita a conrear en la esfera privada el seu jardí personal. El cínic, senzillament , ve de tornada i com va dir Machado els que estan de tornada son els que mai han anat en lloc…. Desprès del cinisme cal que vinguin, de nou, els projectes. Tota realitat , deia Ernts Bloch, ve precedida per un somni…. Barcelona és la substancia d’aquest somni, i malgrat la frustració d’expectatives, ara toca albirar en l’horitzó noves aspiracions, imaginar altres àmbits de llibertat i d’igualtat , de benestar i de fraternitat . Es temps de plantejar-se si cal redreçar el rumb de la marca Barcelona o si hem de donar un cop de timó i abandonar-la per emprendre un altre trajectòria.  Aquesta és la matèria consubstancial al torneig de debats, associats a l‘exposició “les cares de Barcelona”, que es celebrarà al Museu Etnològic de Barcelona. Una forma de posar en discussió la marca Barcelona,  amb qui vulgui fer-ho amb actitud esperançada i a partir d’arguments creïbles. Al capdavall, una manera de plantar cara al cinisme.

L’antropologia segons Tim Ingold

15 setembre 2016

Publicat a: Activitats

Etiquetes: , , , ,

Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d’Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d’Edimburg. El seu treball de camp s’ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l’han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural.

Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l’imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d’antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l’exposició Ikunde.

Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics.

llegeix més…

Alguns perquès de les festes majors

12 agost 2016

Publicat a: Activitats, Glossari

Etiquetes: , , , ,

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.

La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.

Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…

El camí de València

23 juny 2016

Publicat a: Descobertes

Etiquetes: , , ,

Són les onze del matí d’un assolellat diumenge de primavera. Arribem al final del Paral·lel, on ens ha convocat el periodista Martí Crespo, via facebook. Som davant de l’únic tram que resta de la muralla que es va enderrocar a meitats del segle XIX, on també s’hi conserva un portal que es va construir durant la guerra dels Segadors. El Martí ens explica que avui no vindrà a obrir-la la Coronela, el grup que recrea la milícia històrica que custodiava les portes de la ciutat fins el 1714, i que alguns diumenges de cada mes permet accedir al jardins del Baluard, un espai sorprenent que esperem poder conèixer un altre dia.

Però el motiu que ens ha dut fins aquest indret és un altre: en Martí, veí del Poble Sec, està molt vinculat, per motius personals i professionals, amb el País Valencià, així que quan va arribar al barri li va sorprendre que hi hagués un petit passatge que recorda que, antigament, hi passava el camí que duia de Barcelona a València. Encuriosit, va començar a indagar sobre l’antic traçat d’aquesta via, i va anar descobrint tot de rastres que vinculen aquest barri amb la capital del Túria. De pas, també anava coneixent el territori i la seva estreta relació amb la muntanya de Montjuïc. Quan ja havia arreplegat un bon grapat de dades, anècdotes i històries interessants, va decidir que el millor que en podia fer era organitzar una ruta per donar-les a conèixer a tothom que li interessés.

Al seu lloc web, camidevalencia.cat, i al seu facebook, anuncia les dates en que es realitza la ruta. Les organitza ell tot sol i proposa una taquilla inversa. És a dir, que cadascú valora si vol donar-li alguna cosa com a agraïment per fer de guia. L’itinerari dura dues hores. No és gens dur però val la pena dur un calçat còmode, ja que les baixades i pujades per la vessant de Montjuïc són constants. llegeix més…

Copito i Barcelona, entrevista amb Manuel Delgado

10 juny 2016

Publicat a: Exposicions

Etiquetes: , , , ,

Coincidint amb l’inici de l’exposició Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial, us oferim una entrevista amb Manuel Delgado, antropòleg molt interessat amb allò que tingui veure amb les ciutats i especialment amb Barcelona. Des d’una perspectiva simbòlica ens analitza quin paper va tenir i encara té Copito de Nieve en la configuració del model Barcelona. D’aquesta manera, aprofundim en el personatge que serveix d’excusa per introduir la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola, i que ens recorda que la mostra no parla sobre els guineans sinó sobre els catalans.

Recordes l’arribada de Copito de Nieve a Barcelona?

Va arribar quan jo tenia 10 anys, per tant Copito passa a formar part d’una mena de rerefons, part del mobiliari urbà, un mobiliari sentimental. Va ser molt tardanament que jo vaig descobrir d’on i quan havia vingut, i alguns elements que es podrien anomenar biogràfics. Però, mentrestant, Copito era allà, i era una cosa que s’anava a veure, sense que et sorprengués massa que hi hagués un goril·la blanc, allà enmig del Zoo. Era part del paisatge sentimental d’un barceloní de la meva edat.

És prou conegut el seu origen guineà?

llegeix més…