Entrades sobre Colonialisme

La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència?

25 novembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència?
Gustau Nerín

 

 La societat de consum occidental té una immensa capacitat de fagocitar elements d’altres cultures, i d’absorbir-los com un producte d’oci més. Ni tan sols se n’han lliurat els elements vinculats a cultes, que d’una forma o altra acaben perdent bona part del seu component místic o religiós per formar part de simples modes, que venen i que passen.

Estats alterats de consciència  Fa quatre dècades Occident va travessar un període de fascinació per Orient i el fenomen literari del moment va ser El tercer ojo, de Lobsang Rampa. Centenars de milers d’occidentals, tot seguint aquest llibre, van intentar descobrir l’aura del seu veí o realitzar fantàstics viatges astrals, fins i tot després de que es fes públic que l’autor del text era un lampista anglès que mai no havia trepitjat el Tibet.

De forma més pràctica, alguns occidentals desitjosos de trobar “formes alterades de consciència” van recórrer als al·lucinògens de la cultura tradicional pagesa. Uns van triar l’Amanita muscaria, i van ser capaços de beure els orins dels seus companys de ritual per tal de gaudir d’una experiència mística. D’altres van inspirar-se en la tradició dels akelarres bascos i van optar per al·lucinar amb bufotenina, el verí dels gripaus, amb un potent efecte psicotròpic i uns efectes secundaris ben perillosos.

Els més exòtics van optar per l’ayahuasca, una liana emprada per alguns indis amazònics. A Occident aquest consum es presentava sota la forma d’un ritual pretesament xamànic i sovint era adornat amb teories antropològiques.

La darrera moda és el consum d’ibogaina, un alcaloide extret de la planta Tabernanthe iboga, procedent de l’Àfrica Central. La nova moda mística ja no ve d’Orient ni de les cultures indígenes americanes. Una pàgina web anuncia que “Gabón podría equipararse al Tibet de África en el sentido espiritual”.  A França, als Estats Units i fins i tot a Tarragona han proliferat aquestes pràctiques amb una pàtina xamànica. Hi ha qui defensa el consum d’iboga com una eina “de creixement personal”. Al Brasil, a qualsevol llibreria de vell, a l’apartat d’antropologia, sempre hi trobaves A Bíblia Secreta dos Negros, d’un suposat “príncep” Birinda, un llibre de divulgació del bwiti que probablement seria rebutjat per gairebé tots els bwitistes. Per als més rics fins i tot hi ha packs turístics al Gabon on es pot veure elefants i goril·les i tastar l’iboga.

Arbust Tabernanthe iboga o iboga

Arbust Tabernanthe iboga o iboga

L’iboga era un element bàsic del culte als ancestres dels fang, dels ndowès i de les principals cultures del Gabon i de Guinea Equatorial. En el melan, el ritual de culte als avantpassats fang, la iboga s’usava en les cerimònies en què es retia culte als cranis dels ancestres. També era emprada en determinades danses com la ivanga dels ndowès.

Amb la colonització, el culte als ancestres va desaparèixer, del tot (alguns antropòlegs consideren que l’única explicació per a aquest fet és que el melan, a l’època, ja estès en plena recessió). Però per tot el Gabon, per parts del Congo i per la zona sud de la Guinea Equatorial la desaparició del melan i de cultes similars va anar associada a la difusió d’una religió sincrètica, sorgida entre els mitshogo, que incorporava elements del cristianisme: el bwiti. A partir dels mitshogo, el bwiti es va difondre entre els bapunu, els myene, els ndowè, els fang…  És doncs, una pràctica relativament recent, amb un segle d’història; no porta segles practicant-se, com anuncien per la xarxa. I no hi ha una “cultura bwiti”, com afirmen aquests anuncis, i molt menys una “tribu twiti”, sinó una religió bwiti, amb les seves corresponents pràctiques rituals.

Les autoritats colonials van rebre el bwiti amb moltes suspicàcies: perquè discutia l’hegemonia al catolicisme, perquè articulava una resposta cultural al colonialisme i, també, perquè implicava el consum d’al·lucinògens. En alguns moments els colonitzadors van actuar amb gran duresa contra els practicants del bwiti, amb empresonaments, tortures i treballs forçats. No van aconseguir acabar amb ell. En canvi, el bwiti en el segle XXI ha perdut molts seguidors, en algunes àrees, en benefici del mbiri, una pràctica mística sanatòria derivada del bwiti en què també és bàsic l’ús d’iboga.

El bwiti, a diferència del melan, no parteix d’adscripcions clàniques, i és una religió oberta a tothom. No té sentit que algú participi en un culte als ancestres dedicat a l’ancestre d’una altra família; però sí que qualsevol es pot sumar al bwiti i integrar-se a un grup de practicants. De tal forma que hi ha bastants estrangers que s’han iniciat al bwiti.

D’aquesta forma, el bwiti s’ha convertit en un element molt estudiat pels antropòlegs dedicats a l’estudi de l’Àfrica Central, iniciats o no. Ha estat objecte de moltes publicacions, entre les que caldria destacar les de James Fernandez, André Mary, Stanislaw Swiderski, René Bureau… A l’Estat espanyol hi ha un estudi clàssic de Antonio Veciana, i també diversos treballs de Juan Ramon Aranzadi… Tot sigui dit, l’iboga també ha despertat l’interés de tot tipus de bocamolls, estafadors i especuladors.  I la veritat és que bona part de la publicitat que es troba per internet sobre l’iboga conté sospitosos errors.

És freqüent trobar anuncis que proposen “iniciacions a l’iboga” (qualificades de “tradicionals” o fins i tot de “xamàniques). Però en realitat, a l’Àfrica central no hi ha “iniciacions a la iboga”, sinó iniciacions al bwiti o al mbiri, en les que la iboga és un element important, però que no té cap sentit desvinculat de la resta d’elements religiosos. I en la pràctica del bwiti no hi ha un xaman com a tal, sinó que la ingesta es produeix en el marc d’un ritual col·lectiu. Per altra banda, si els fang volen consumir estupefaents, sense transfons místic, no recorren a la iboga, sinó a la potent banga (la variant local de cannabis) o a d’altres productes del bosc com l’arbust onding. En qualsevol cas, queda clar que el consum d’iboga que s’ofereix a Europa mitjançant anuncis d’internet no té res a veure amb el bwiti i el seu complex corpus de creences.

La música i el fenomen colonial

18 novembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

¿Per què a Cuba i al Brasil, a més d’altres països llatinoamericans, la música negra ha conservat la polirítmia i, en canvi, no ha estat així en el jazz nord-americà?
Moltes vegades, aquest tipus de preguntes donen més claus de la història que no pas un bon nombre de tractats.

tambor

Efectivament, els negres que havien arribat com a esclaus als Estats Units, no van conservar la polirítmia africana, que els era connatural. Què va passar? D’una banda, els amos tenien por que els esclaus es revoltessin, i els van prohibir els tambors, ja que eren portadors de missatges (el cèlebre tam-tam dels films). A Nova Orleans, el lloc de reunió festiu dels esclaus era la plaça anomenada Congo Square, que amb l’esmentada prohibició va quedar en silenci per sempre més.

 

D’altra banda, a més de prohibir als esclaus tots els costums africans, els amos van confiar en l’efectivitat dels rígids pastors protestants, perquè els negres passessin per l’adreçador de la nova religió. Per tant, van adoptar/adaptar els himnes religiosos europeus que els evangelitzadors proposaven. No cal dir que un himne d’arrel escocesa com ara “Amazing Grace”, cantat per un anglosaxó wasp no és el mateix quan l’interpreta una veu negra, perquè els nouvinguts d’Àfrica van acabar fent-ho a la seva manera. Els espirituals i el gospel havien nascut.

Als Estats Units, la imposició gens subtil d’una única manera de fer per part dels adoctrinadors d’estirp europea va esborrar d’una manera dràstica els ritmes africans, i els negres van adoptar el 2/4 de les marxes, o el 4/4 dels himnes i cançons europees. A Cuba i el Brasil, com que la nova religió l’administraven sacerdots catòlics, va imperar una certa màniga ample, cosa que va fer que es conservessin els ritmes de 5 (la famosa “clave” cubana), o el 6/8.

 

Així, doncs, el període del jazz clàssic manté un ritme europeu uniforme i, en canvi, la rumba i la samba es permetien un cert luxe en usar ritmes i instruments de clara tradició africana. Però els afroamericans dels Estats Units també van sentir la necessitat de recuperar les arrels.

 

Jazz icon

 

En el període del be-bop, una mica tímidament si es vol, el trompetista Dizzy Gillespie, afegeix a la seva vibrant orquestra, el tambor cubà de Chano Pozo. És un primer pas, que no tindrà marxa enrere. Als anys 60, en plena lluita pels drets civils dels afroamericans, es registraran dos fenòmens oposats, que recuperaran una polirítmia d’indubtables arrels africanes. D’una banda, la bossa nova brasilera irromp en el món del jazz, i molts dels millors jazzmen de l’època sucumbeixen als seus encants. El saxofonista Stan Getz i el guitarrista Charlie Byrd, en associació amb els més destacats intèrprets brasilers, com ara João Gilberto o Antonio Carlos Jobim, van ser pioners en difondre arreu del món les bondats de la bossa nova.

D’altra banda, la instauració de la polirítmia en el llegendari quartet de John Coltrane, amb Elvin Jones a la bateria, i el consegüent moviment del free jazz trenquen de soca rel amb l’acompanyament rítmic anterior. Són moments propicis per al canvi, per circumstàncies diverses, polítiques, socials i musicals. El Black Power, lògicament, fa acte de presència en el jazz.

Un moment crucial de l’evolució del jazz, o almenys d’una part, vers a una recerca de la negritud o l’africanitat perduda va tenir lloc en el Festival Panafricà d’Alger de 1969, en què es van reunir jazzmen negres nord-americans amb els seus col·legues africans, que continuaven amb la seva música tradicional, una forma d’expressió lligada a la quotidianitat i que no es concebia com un art per pujar a l’escenari. En el curs del festival hi ha haver discursos polítics per part de diferents líders africans.

El jazz ja no tornarà a ser el d’abans, el de l’època clàssica, quan en el cèlebre Cotton Club de Harlem, només hi podien entrar clients blancs, mentre que els negres només hi treballaven com a músics o empleats. A partir dels anys 60, els jazzmen llueixen daishikis (camises africanes), els cabells són “afro”, es canvien el nom d’esclau, músics africans fan el salt a Estats Units, la música es fusiona amb tota mena d’altres músiques, i les referències africanes són constants: “Airegin” (Nigèria a l’inrevés) fa anys que s’ha convertit en un estàndard. El pianista Randy Weston s’instal·la al Marroc, per fusionar el seu jazz amb els músics gnawa. I més tard, el grup avantguardista Defunkt reivindica el poble dogon en temes i, fins i tot, merchandising. Miles Davis homenatja els líders de la revolta sud-africana contra el apartheid. I el pianista Don Pullen munta un grup de nom significatiu: The African-Brazilian Connection, amb músics de les dues contrades.

 

No cal dir que el “sistema” no va quedar gaire content amb tots aquests esdeveniments. Com haurà fet sempre al llarg de la història, privilegiarà als músics blancs en detriment dels negres, als quals negarà difusió mediàtica, reconeixements (discos d’or, condecoracions, portades…), etc.  Fins que no podrà més i haurà de fer una certa marxa enrere.

D’aquesta manera, la història ens mostra que, efectivament, hi ha processos de re apropiació cultural per part dels pobles oprimits. La musica com a fenomen cultural profundament evocador, va servir com a element de resistència per a pobles colonitzats i més endavant, les noves generacions van poder veure les seves músiques en el lloc on les corresponia. El que posteriorment s’hagi fet d’aquesta música, el seu buidament cultural i la seva orientació cap a la indústria de l’entreteniment, ja no ens pertoca comentar a nosaltres, almenys, en aquesta entrada.

Art i antropologia

30 setembre 2016

Publicat a: Col·leccions, Glossari

Etiquetes: , , ,

Coincidint amb la inauguració de l’exposició Ikunde, vam explicar la història d’unes figures procedents de l’Àfrica Central, els byeris, que han esdevingut un preuat objecte de col·leccionista. Mostrar els byeris en una exposició, acompanyats de les urnes mortuòries que custodiaven originalment, pot ser una bona forma d’explicar les creences del poble fang i la seva forma de relacionar-se amb els avantpassats. Si es mostra al costat d’una urna mortuòria moderna, o de qualsevol objecte que formi part dels nostres rituals funeraris, o dels de qualsevol altre cultura del món, ens pot servir per inspirar reflexions antropològiques, a partir de la comparació, sobre la mort i el paper que exerceix el record dels avantpassats en diferents societats humanes.

Aquest tipus de discurs museogràfic, que respon a l’eslògan amb que es va re-inaugurar ara fa un any la seu de Montjuïc –el museu on comparar és entendre– és el que es pot observar a l’exposició estable Sentir el patrimoni, on es troben àmbits on comparteixen espai diferents objectes de procedències i èpoques diverses, i que pretenen provocar l’intel·lecte dels visitants i dur-los a entendre per què els objectes s’han agrupat d’aquesta manera.

Però aquesta és només una possibilitat de les moltes en què es pot mostrar una col·lecció etnogràfica com la que custodia l’Etnològic. llegeix més…

Els colons catalans a Guinea

21 setembre 2016

Publicat a: Activitats, Exposicions

Etiquetes: , , , , , ,

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…