Entrades sobre Etnologia

Els gaoshan, els indígenes de Taiwan

7 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Gaoshoan

Família gaoshan, 1897

Els gaoshan són uns 450.000 i constitueixen el 2% de la població de Taiwan. Són una comunitat del grup lingüístic austranesi, culturalment molt allunyada de la població xinesa han, la majoritària a la Xina Continental i a Taiwan. Sembla ser que procedeixen d’alguns poblacions de la Xina Continental que van arribar a la zona fa 5.000 anys i es van mestissar amb les poblacions preexistents. A partir d’aquí els austranesis s’estendrien per tot l’oceà Pacífic, l’oceà Índic i Madagascar.

Els gaoshan s’agrupen en setze grups: Ami, Atayal, Bunun, Hla´alua, Kanakanavu, Kavalan, Paiwan, Puyuma, Rukai, Saisiyat, Saaroa, Sakizaya, Seediq, Thao, Truku, Tsou i Yami. En la seva majoria viuen a les zones muntanyenques de l’Est del país, on van ser arraconats pels han. Els Yami, en canvi, viuen a l’illa de les Orquídees, situada a uns 70 kilòmetres al sud-est de Taiwan i semblen estar emparentats amb els habitants originaris de Batan, a les Filipines.

Els espanyols van establir-se breument al nord de Taiwan a principis del segle XVII i van continuar l’aculturació dels gaoshan que havien iniciat els portuguesos. Però la colonització espanyola va ser molt breu i molt localitzada: els que van sostenir una ocupació perllongada a l’illa van ser els membres de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Aquests, mitjançant la força, van ser capaços de sotmetre a bona part de la població autòctona de l’illa. Els holandesos van posar en perill les formes econòmiques tradicionals en dedicar-se de forma massiva a la caça del cérvol. No és estrany que els xocs entre els holandesos i els gaoshan fossin freqüents. Tal i com marcaven les tradicions locals, els gaoshan tallaven els caps dels seus enemics holandesos en els combats.

En temps de la colonització holandesa, al segle XVII, la població xinesa va començar a afluir a Taiwan en cerca de terres cultivables. A partir d’aquests moments els conflictes pel control dels terrenys es van multiplicar entre els autòctons i els nouvinguts. La situació es va agreujar el 1662, quan els holandesos van ser foragitats de l’illa pels xinesos. Aquests ràpidament van colonitzar l’illa i la població xinesa va créixer exponencialment. En pocs anys ja eren més de 100.000 xinesos (per uns 50.000 gaoshan). A principis de segle XIX ja arribarien als 2 milions, i a mitjans d’aquest segle s’elevarien a gairebé 3 milions. Però en aquells moments les muntanyes de l’Est del país no van arribar a ser conquerides, i allà s’hi van refugiar molts gaoshan, mentre que els han ocuparien les zones de plana (on abans hi estaven establerts diversos grups gaoshan, com els Kavalan i els Sakizaya). En aquells temps els xinesos es mantenien fidels a les seves religions tradicionals, però molts gaoshan van passar-se al cristianisme.

Els primers a ocupar el territori gaoshan de l’Est de l’illa van ser els japonesos, que van ser a Taiwan del 1894 al 1945. Durant aquest període els gaoshan van patir nombrosos abusos. Els japonesos els consideraven primitius i en alguns casos fins i tot apostaven per acabar amb ells. Els japonesos van endegar un programa per assimilar els autòctons de Taiwan a la cultura nipona i els van prohibir la pràctica del tatuatge a la cara, que era essencial en les cultures de la zona. El 1945 els taiwanesos van quedar en mans del Kuomintang, que va mostrar una clara voluntat recentralitzadora: els autòctons havien de convertir-se en ciutadans xinesos com els han. L’arribada de Chiang Kai-shek amb 1.300.000 xinesos continentals va reforçar la subordinació dels gaoshan. A més a més, va haver-hi molt de mestissatge, però el govern xinès només reconeixia com a autòctons aquells que eren descendents dels gaoshan per part de pare i de mare, i amb això la població indígena minvava.

Dona Atayal

Dona Atayal. mitjan segle XX

Als anys 1980 els indígenes van començar a agrupar-se per a la defensa dels seus drets i poc a poc van veure com aquests s’anaven reconeixent (fins i tot hi ha un sistema de quotes per accedir a la universitat i per a certs càrrecs). El 1996 es va establir la Comissió dels Pobles Indígenes que vetlla pels drets dels gaoshan. Malgrat tot, hi ha 11 grups a Taiwan que reivindiquen la seva condició de gaoshan, però no se’ls ha reconegut, tot al·legant que són molt petits o que estan molt aculturats; es tracta majoritàriament dels grups de les planes, que van patir una major influència han (no mantenen ni tan sols els noms tradicionals).

La disglòssia imposada per les autoritats taiwaneses ha posat en perill les llengües locals. En queden 16 amb nombrosos dialectes, però sembla ser que n’existien més que ja han desaparegut. Cap de les llengües gaoshan supera els 200.000 parlants  i n’hi ha alguna que ja està condemnada com a llengua viva, perquè en aquests moments té menys de 10 parlants. Hi ha molts pocs han que parlin les llengües minoritàries.

Els autòcton pateixen autèntic racisme per part dels han. Els gaoshan tenen un feble nivell educatiu i la taxa d’atur és molt més alta entre ells que entre la resta de la població. Això provoca alts índexs d’alcoholisme i de prostitució, i la mortalitat dels autòctons és molt superior a la de la resta de la població. Disposen de reserves, però es troben en zones de pocs recursos, i molts gaoshan han emigrat a zones urbanes. Algunes enquestes mostren que moltes famílies han es neguen a que algun dels seus fills o filles es casin amb un autòcton, però gràcies a les campanyes en favor dels seus drets sembla que el racisme tendeix a disminuir. Actualment alguns gaoshan sobreviuen gràcies al turisme solidari i s’observa una recuperació dels rituals tradicionals i de la música típica d’aquests grups. A l’illa cada cop hi ha més interès per les cultures autòctones i molts gaoshan han recuperat els seus noms tradicionals.

Darrerament, a Taiwan, més que usar el terme “gaoshan”, que vol dir “tribus de les muntanyes”, va prenent força la denominació oficial de yuanzhumin, que vol dir “els habitants originals”. El 2005 els drets dels indígenes es van desenvolupar mitjançant una llei que establia mesures de protecció per als gaoshan.

Nens gaoshan

Nens gaoshan a l’actualitat, a Nantou, Taiwan

Indígenes a l’Àfrica?

9 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Durant el període colonial, les poblacions dels països ocupats estava clarament delimitada entre els colonitzadors i els “indígenes”, els descendents dels habitants autòctons del lloc. I hi havia drets i deures diferents per a cadascun: solia haver-hi  diferències importants a nivell de llibertats, d’accés a la terra, de treballs forçats, de drets al desplaçament…. De fet, a molts països llatinoamericans fins i tot hi havia tres divisions clares: colonitzadors, indígenes i negres, cadascun amb un status jurídic diferent. El terme “indígena” només s’usava al món colonial: als països colonitzadors hi havia autòctons, però no “indígenes”. Amb la descolonització els descendents dels “primers habitants” van continuar essent designats com a “indígenes”, en contraposició amb els descendents dels colonitzadors.

Així, podem considerar “indígenes”, sens dubte, als maorís, als apatxes, als esquimals, als aborígens australians, als guaranís, als miskitos… Però la definició, si bé és més clara aplicada als col·lectius, esdevé més problemàtica en aplicar-la als individus. Un mateix individu pot ser definit com a blanc o com a indígena segons per quin observador, o fins i tot ell mateix pot definir-se d’una forma o altra segons les circumstàncies. O pot identificar-se amb una denominació determinada i no ser acceptat com a tal per la societat.

tres indigenes?

Després de la colònia, sovint els indígenes van continuar essent marginats: nens aborígens separats de les seves mares a Austràlia, indis condemnats a les posicions més baixes del sistema econòmic a Mèxic, pèrdua dels ecosistemes on vivien a la Amazònia… I, malgrat tot, a alguns països, els indígenes han obtingut reparacions pels problemes causats per la colonització. Així, en certs casos se’ls han reconegut determinats drets per la seva especificitat: reserves indígenes, quotes al sistema educatiu, reconeixement de drets lingüístics, titulacions específiques, accés prioritari a determinats recursos naturals… D’aquesta forma es dona la situació paradoxal que ser “indígena” pot representar avantatges legals. En qualsevol cas, l’encaix de les comunitats indígenes a l’Estat modern continua essent conflictiva.

El terme “indígena” encara genera més problemes quan es vol traslladar a la realitat africana. Aquí, òbviament, no es pot recórrer a l’argument dels “primers pobles” ni al de les víctimes de la colonització, perquè ens trobem en Estats en què el gruix de la població són els antics “indígenes”. En la majoria dels casos han hagut d’adaptar la llengua de l’antic colonitzador i han hagut de fer conviure les seves estructures socials tradicionals amb les noves formes estatals.

Però hi ha organismes, fins i tot dins de la ONU, que consideren a determinats pobles africans com a “indígenes”. I certs pobles aspiren a que se’ls reconegui la seva “indigenitat per obtenir beneficis legals o protecció internacional.   El terme continua essent controvertit, però a la fi, l’ONU ha establert els següents criteris bàsics per considerar un grup “indígena”: 1. Els seus modes de vida difereixen substancialment dels de la resta de la societat. 2. Els seus modes de vida tradicional estan en perill d’extinció. 3. Pateixen discriminació i són considerats menys avançats que la resta. 4. Pateixen explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals. 5. La seva marginació i dominació els impedeix de decidir el seu propi futur.

Evidentment, aquests cinc elements es presten a grans confusions. De fet, els mètodes de vida “tradicionals” de totes les poblacions africanes estan en perill o ja han desaparegut per complet: estem parlant d’un continent que ja té més del 50 % de la població vivint en zones urbanes. En un continent on els règims autoritaris són la norma, allò que és excepcional és que les poblacions tinguin capacitat per decidir el seu propi futur. I patir l’explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals, al món actual, i especialment a la perifèria, pot ser més la norma que l’excepció. Podríem dir que Idriss Déby, el president txadià és un “indígena” perquè forma part d’una ètnia que majoritàriament es dedica a la ramaderia nomada?

noia africanaEntitats com “Survey International” ha fet llistat dels pobles “indígenes” africans en la que incorpora als boximans, els pigmeus (bayele, baka, twa…), els tuareg, el conjunt dels amazigh, els mbororo del Camerun… Però ens trobem amb grans dificultats per racionalitzar aquestes llistes. Els somalis són considerats indígenes si viuen a Kenya, per ser ramaders, però no són considerats indígenes a Somàlia, on són majoria. Un funcionari somali seria indígena a Kenya, però un pastor nòmada a Somàlia no ho seria. Els amazigh són considerats indígenes pel fet de no ser araboparlants; si bé aquest grup pateix certa discriminació a certs països àrabs, no hi ha diferenciació entre les activitats econòmiques de la població amazigh i de l’arabòfona (de forma similar, els catalans també podríem reivindicar formar part dels pobles indígenes?).

 

En els darrers temps, fins i tot els bubis de l’illa de Bioko han presentat diverses reclamacions al Fòrum dels Pobles Indígenes de l’ONU, argumentant que eren “el Pueblo Indígena Bubi, autóctono de la isla de Bioko”. En una d’elles, el 2013, argumentaven que havien patit una expropiació abusiva de terres per part de la “Primera Dama”, la dona del president. Si bé és cert que la població bubi és discriminada al seu país, no és menys cert que aquest tipus de pràctiques abusives són bastant comuns, i no tan sols les pateixen els bubis. És cert que als bubis se’ls denega el dret a l’autogovern, però això també els passa a bona part dels pobles sense Estat del món sencer. El cas que en algun cas s’accepti en el cercle dels pobles indígenes als bubis, un grup integrat a l’economia productora de cacau des de fa ben bé un segle, ens fa veure les dificultats per emprar aquest concepte a l’Àfrica. Qui no és indígena al continent africà?

L’antropologia segons Tim Ingold

15 setembre 2016

Publicat a: Activitats

Etiquetes: , , , ,

Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d’Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d’Edimburg. El seu treball de camp s’ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l’han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural.

Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l’imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d’antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l’exposició Ikunde.

Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics.

llegeix més…

Xarxa de Museus Etnològics

25 agost 2016

Publicat a: Descobertes

Etiquetes: , , ,

Els grans museus, des del seu origen, han estat un símbol del poder. El Louvre, el British o el Prado van ser creats a partir de col·leccions pertanyents a la reialesa, i la seva conversió en espais oberts al públic formen part dels diferents projectes nacionals, monàrquics o republicans, per dotar l’estat de prestigi i admiració per part dels ciutadans i els forasters. Algunes de les obres d’art que s’exhibeixen són botins de conquesta, o, en el cas dels museus etnològics i arqueològics, fruit de l’espoli colonial, per tal de mostrar l’esplendor de la metròpoli.

Els objectes que s’hi mostren representen el patrimoni de les classes dominants, les creacions dels millors artistes, protegits pel poder per dotar-se d’obres que exaltin la seva grandesa. És per això que molts d’aquests museus es troben a les capitals i centres de poder polític o econòmic i compten amb uns pressupostos privilegiats.

Per una altra banda, existeixen molts museus lluny de les grans ciutats, sovint d’iniciativa municipal o comarcal, modestos en pressupost i personal i amb uns interessos diferents. Són museus dedicats a donar a conèixer el patrimoni local, que, exceptuant els monuments arquitectònics o l’art sacre, acostuma a ser un patrimoni de les classes populars, dels seus oficis i les seves tradicions, i que són testimoni de la diversitat cultural dels territoris, que contrasta amb l’homogeneïtzació a nivell internacional d’allò que es considera alta cultura.

Aquests museus locals són en major o menor grau museus etnològics, en tant que mostren el patrimoni que és representatiu de les formes de vida de la majoria de la població, de la gent treballadora. A Catalunya existeix una entitat que agrupa uns quants d’aquests museus, tot i que se’n podrien incloure molts més, i que respon al nom de Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya.

llegeix més…

Què vol dir Etnològic?

3 juny 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: , , , , ,

L’any 2001, l’Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi on diagnosticava el grau de coneixement i la percepció que tenia la ciutadania sobre els museu de la ciutat. La recerca havia consistit en 1200 entrevistes telefòniques i revelava dades interessants i sorprenents sobre la visió que les barcelonines i barcelonins tenien sobre els centres patrimonials de la ciutat.

Però potser les dades més interessants no són les quantitatives, sinó que es troben en els comentaris que els investigadors fan sobre les diferents respostes que havien rebut. Respecte la pregunta “Em podria dir si coneix o ha sentit a parlar del Museu Etnològic?”, comenten que sovint havien de repetir-la, ja que els entrevistats no entenien el nom del museu. En un annex titulat Anècdotes curioses, s’explica que una persona havia respost que un dels museus que coneixia era el Museu Antològic.

Per experiència, sabem que altres noms que s’atribueixen al museu són Enològic –l’estudi de la producció del vi– o fins i tot Entomològic –l’estudi dels insectes.

Es tracta de suggeriments ben interessants, que podríem arribar a tenir en compte, però potser és més assenyat intentar explicar què vol dir etnologia.

llegeix més…